REFLEXIONS DES D'UN PARC

  Quan més gran em faig menys coses entenc. La societat em resulta un animal complicat, que m'excita i a l'hora em  trasbalsa. Encara que pugui gaudir, puntualment. Crec que encara falta camí a recorre. O no. No sé fins a quin punt l'home (com a génere animal) és el més intel.ligent de tots. I si és així, també discrepo, a vegades, si l'intel.ligència és una qualitat. Qué l'és. Però no tot depen de la intèligencia  o, sí. Però més aviat és un mitja per llaurar-nos supervivència en aquest món. Món farcit de miralls, que maquillen els seus deserts. Deserts que ens inquieten en els ulls buscant no sé qué. Felicitat? Llum? Sortir de la clara foscor? Entrar a la fi a la profunditat fosca de tota llum? La llum il.lumina, o més cega la vista?

A vegades no entenc aquest progrès tant sofisticat, tan tecnològic.. Se suposa que es per fer-nos la vida millor. D'acord, si...Però també d'alguna forma ens deshumanitza i ens desplaça. I la tecnòlogia passar a dominar l'arrel de les nostres vides.

Tornant a la idea de que en el fons som supervivens. Ho som? No ho som? 

Tot és tant misteiós. Per moltes explicacions que ens posem a la maleta, realment tenim algun idea d'alguna cosa?

Potser l'emoció de viure ja sigui això. O no.

Dani, febrer, 2014