EL BELL I RAR VERTIGEN DE VIURE

  Vaig nèixer casualment. Més o menys com tothom. Encara que una mica trencat. Sí, una mica més i no vinc a aquest món, tan màgic i desconcertant...

Diuen que la pàtria d'un és la infantesa. Es mentira!  Al
menys així ho penso jo. La pàtria meva és tot un misteriós vertigen de viure.

Perquè viure és un rar vertigen, per bé i per mal.

Perquè només és possible viure, si hi ha vertigen.

Estar viu és una confusió que produeix vertigen.

   La adol.lescència va ser una bèstia espantosa. Em bullia la sang, i volia ser adult per escapar-me però no sabia de què. Em veia a mi mateix a través dels miralls com una criatura horrible. Volia sortir de mi. Deixar d'una vegada aquest cos de fang trencat i desaparéixer i ser res a la fi.

Ser lliure.

   Ja adult vaig comprovar que ser adult era una altra enganyifa. LLavors em vaig proposar viure jugant fins que la mort em vingués a recollir amb un cotxe descapotable de color vermell  cap al no-res més lliure i flaxible.

   Després de passar per l'institut, vaig començar a treballar en un despatxos que pertenyien a una important immobiliaria de Barcelona, fent factures, encàrrecs i atenent el telèfon.

Treballar era, i és, una puta merda.

Però un necessita diners. I per ser atracador de bancs és necessita molta valentia. Clar, que sempre es pot entrar en política, que és com ser atracador però d'una manera més professional. Però per això és nesseciten certes dosis trepa i de criminal que jo no en tinc.

  I es que, en el fons, la vida no deixa de ser una bella estafa.

   Em vaig acabar espavilant. A les meves estones lliures escribia absurdes històries i perseguia a noies, malgrat la meva timidesa. Però sempre acabava fracassant en la barra d'un bar, a les tres de la matinada amb un got de Vichi Catalan.

 Arribat a aquest punt, no sabia què fer. Volia un amor. Estava egotat i avorrit d'esquixarme les mans a altes hores de la matinada i plorant entre els braços d'una lluna despentinada. Encara que mai em cansava de practicar aquella dansa que bategava eròtisme còsmic.

  Llavors vaig començar a escriure poemes per no fer una bèstiesa, i llençar-me des d'una finestra a vint pisos d'alçada.

  Això em va animar. Però amb la poesia un no va enlloc. Els poetes es moren de gana. La poesia no interessa a ningú (i més en aquest temps tant Artificial), ni tsmpoc interessa als propis poetas. Als poetes, en generals, estàn més pendents del seu propi ego. 

  Però bé, això és la meva opinió. Per cert, segueixo escribint poemes. És com un vici solitari, com deia al Jaime Gil de Biednma. I no sé com desfer-me d'aquest ofici.

  Més endavant vaig decidir comprar-me una guitarra i aprendre a tocar-la en el meu temps lliure. I així acompanyar als meus versos. Però a qui voli enganyar? Encara que m'agrada molt la música, em falta talent per fer-la.

  Però bé, jo ja em conformo.

Crec pel simplement de tenir curiositat i fer coses, viure ja val la pena, encara que el vertigent mai s'acaba d'anar.

Dani T.D. 30/9/2024