TROBADA A CAL MARIONA

 

    Es reuneixen cada dos per tres a Cal Mariona, amb l'excusa d'estar junts. Van sempre un berenar-sopar o un pica-pica i beu-beu que la vida és breu. Sempre son els mateixos; en Pep, l'Issac, la Mireia, la Susana, el Javi i la Mariona, la mestresa del resrtaurant.

  Es dijous, son les nou del vespre passades. Ja està gairebé tothom. Falta l'Isaac que ha dit que arribaria tard, doncs està muntant una enèsima exposició a una sala prop de les rambla. La resta d'aquella colla ja es troba al voltant de la taula del fons del local. Ja han demanat. Cerveses, algun whisquet patates i olives. 

  Quan s'han trobat, han fet com cada cop que es troben. S'han abraçat i besat. Son amics des de sempre, des fa més de treinta anys. S'ho expliquen tot, o gairebé tot. Només en Pep i la Susana son pares, pares ja de adol.lescent, si es pot dir que a partir dels vint encara s'és un adolescent. La Susana està separada i viu amb les seves filles, d'onze i dinou. En Pep està cansat amb la Mireia, i tenen tres fills: la Lali de deu, en Gerard de disset i la Carla de vint-i-u.

  Ja fa estona que xerren, comenten i sobretot riuen. Per la taula, a part de les ampolles, les copes i els plats amb els aliments saborosos, també s'han començat a desfilar certes preocupacions en vers a la més immediata actualitat. En Pep ha deixat anar que ja tenim govern, però a veure com va la cosa. A veure quan dura. Bé, penso que és un pas, al menys a mi m'ho sembla que les coses tornen a una certa normalitat, diu la Mariona. I afegeix: bé normalitat... em refereixo a les tensions entre Catalunya i l'estat. Que si vols que et digui la veritat, no m'identifico ni amb els polítis espanyols ni amb els catalans. Crec que en Carles Puigmamón té molta cara, i que no és un polític, és un agitatador social. Que és espavilat? Sí, ningú ho nega. Està visquen a Waterloo, a cos de rei. I potser es creu un Napoleó Català, que al seu temps lliure toca la guitarra i canta Pauraules d'amor...I els seus cabells em posen una mica burra...

 En això que es el torn de Susana: tens tota la raó. I a més és de dretes. Que sembla que no tingui importància, però els nacionalismes acustumen a ser de dretes. O sigui de la gent de peles.  Amb això no vull dir que ser de dretes sigui dolent. Però generalment són gent més conservadora, amb més recursos i amb títols comprats a preus segons el cognoms dels familiars....

  Fa una pausa i veu de la seva copa, i en calma continua: en el fons Catalunya és un país, amb una llengua i una història. I dins de Catalunya, hi ha moltes Catalunyes. I a mi, particularment, la Catalunya que representa en Puigdamón i la seva colla pessigolla no em sento gens indentificada. Em sembla tan carrinclona com els seus contricants espanyolistes. I a més aquest paio no ha estat a la presó com els Jordis, en Junqueres o  els altres, s'ha salva. O això no deixa de ser injust. Clar, que ningú hauria d'haver anat a la presó. Pero en fi... Total, que en Carlitus proclama la independència, i toca el dos. Tot plegat un fantasma. O pitjor: un fill de papa que sempre es surt amb la seva.

 En això que en Javi diu la seva: es verdad lo que dices. ¿Pero no crees que el conflicto entre Catalunya y España se ha de arreglar de algún modo? Porque como has dicho tu, Catalunya tiene todas la carecterísticas para ser un país. De hecho Catalunya es pais. Y Puigdamont, bueno dentro de lo que cabe ha conseguido que se escuché a Cataunya. Y de paso, a que España se replanteé su plurinacionalidad. Aunque, por otra parte, hacer un referendum sobre la independencia de Cataluña, pues oye no ho trobo malament. 

Potser sí, opina en Pep, però el projecte d'Espanya tampoc em desagrada. Sempre i quan hi hagi una plena democràcia i  es respecti la cultura de cada poble. Al cap i a la fi venim del mateix lloc; dels romans, dels fenicis, dels ibers, d'Àfrica. Però crec que tampoc s'ha aconseguit del tot fer un pais tolerant amb els diversos matisos de les seves  nacionalitats. I és tot un repte.

  Fa una pausa, pica una patata i veu de la seva copa. Es queda pensatiu mirant al sostre com buscant el fil del seu text, i afegeix: encara que si us dic la veritat estem així per culpa dels polítics. En lloc d'estar per les coses realment mportants com pot ser la salud, el treball, la cultura, la educació, el preu de la vivenda, el canvi climàtic etc... ens enreden amb tonteries que no porten enlloc. Al cap i a la fi què és sentir-se Español?, Català, o Mongol?..  Ben mirat, en el fons no em sento ni d'aquí, ni d'allà. He nascut a Barcelona, visc a l'Hospitalet. Sóc català nascut  a l'Estat español (de moment), però no m'hi sento... a veure com us ho diria...

 -Patriota, nacionalista, narcissista de la col.lectivitat més borrega i nacional???... -diu la Marina mentre ve amb una safata plena de noves i fresques cerveses, brevatges i aliments.

-Jo em sento segons el dia. Normalment no em sento especialment res. Encara que d'entrada em sento catalana, en moments puntuals m'he sentit espanyola. Quan em posa a escoltar el Bowie em sento anglesa, estadudinideca quan escolto a la Patti Smith i plenament galàctica quan escolto al Sisa. I quan estic de festa amb els meus amic em sento en la glòria. Tot plegat sóc una neuròtica com la majoria dels mortals. M'agradaria, a vegades, tenir-ho més clar, però penso que tampoc m'aportaria gran cosa.

 Tot seguit, aquells amics van esclatar a riure plegats. Seguidament van fer brindis per l'amistat, l'alegria i la boja confusió de viure.

Dani T. D.17/11/2023