QUINES PREGUNTES!

 De sobte, en Robert va llençar la pregunta al seu amic, quan ja portava unes quantes cerveses al cos:

-Escolta Ricard, tu creus que hi ha una altra vida després de la mort?

-Hòstia tio, quines preguntes!... -va fer una pausa i va fer un glop de la seva gerra -Crec que no. Ja en prou feines em costa creure que hi hagi vida abans de la mort. Només cal fer un cop d'ull al nostre voltant. O sense anar més lluny, el dia a dia. Es a dir, aixecar-se cada matí per anar a pencar en un lloc de treball que no ens acaba de convèncer, però bé alguna cosa em de fer per guanyar uns calers. Que després no t'arriba pràcticament per res després de pagar l'hipoteca o el lloguer, la llum, el gas, l'aigua, la compra, l'escola dels nens, les plataformes de tv... I diguem, això és vida?  Si tens sort, surts amb la parella al cinema i a vegades hi ha festa als diumenges de matinada. Però rerament les ganes de dormir son tantes que...no sé si m'entens...

-Si, t'entenc, però tu no estàs casat ni tens fills...

-Però, podria estar-ho. A més ja passo dels cinquanta i tinc tot el dret del món a inventar-me una família, ¿no creus estimat Robert? Que una familia imaginària també te la seva...

-I tant. I més si ets escriptor.

-Eh, escriptor afeccionat.

-Però escriptor al cap i a la fi.

  En Ricard i en Robert eren amics pràcticament des de l'infancia. Els dos vivien en el mateix barri de la Torrassa. En Ricard tenia cinquanta tres anys, solter i arrossegava una adol.lescencia mal curada. Treballava fent reportages i articles per diferents medis. I sempre tenia entre mans un llibre de narracions que mai acabava.  Esperava publicar-lo algún dia, i aquesta espera el mantenia viu.

-I tu Robert creus en una altra vida.

-Depén del dia. Rerament crec que la vida és un somni, un somni conscient. I després d'aquest somni un desperta en una altra història. Encara que espero que quan mori no hi hagi cap altra moguda ni vital, ni existencial. En viure una vegada hi ha més que suficient, no creeus?  Però vés a saber....tinc tants dubtes. I això de fer-se gran no afegeix sabiesa, al contrari: afegeix cada vegada més i més ignòrancia. En el fons no tenim ni puta idea de res, per molt informat i llegit que un estigui.

-I què, com van els amors?

-Uff, d'aquella manera. Sóc un desastre encara, a aquestes alçades....Tenia una novieta, la Sara. Te la vaig presentar

En Robert va afirmar amb el cap

-Però jo què sé...sembla com hagi perdut les ganes...potser tendeixo a tencar-me massa en mi mateix o en la pintura, que és una obsessió. 

-Què tens alguna expossició o projecte entre mans?

-M'ha demanat una amiga meva unes il.lustracions per un llibre per nens. D'altra banda estic preparant un exposició que faré cap a l'abril a Granada i estic fent obra nova. Rerament no paro, i es que està malament dir-ho però m'ho passo tan bé pintant, que no puc separar viure i pintar. Potser estic per tancar, qui sap. Encara que sóc inofenssiu...de moment.  I es quan estic entre llapisos i pinzells es para el temps, em trobo en un món realment meravellós. I tot el demés m´importa tres cogombres.

Els dos amics van esclatar a riure i brindaren una altra vegada.

-Bé, de moment a beure que son dos dies, encara que a vegades no ho sembli. La vida és curta, però és fa tan llarga... -va dir en Ricard

-Espero que si per una extranya casualitat hi haguès una altra vida, al menys que hi hagi cervesa. hahaha!!!

 I la nit avançava com un dolç encanteri cap a les clarianes del nou dia, com si fos un enèsim miracle.

Dani T. D. 24/11/2023