Quan és l'hora, vaig a buscar el metro. El metro es un cuc gegant i elèctric que viu en les profunditats de la terra, sota la ciutat de les presse. El metro és un planeta a part, es cop de cop i voltar sortir de la vida, de l'existència, d'un mateix. I fins i tot de l'univers. Sí, d'aquest univers fugaç, que no para d'expandir-se. Fins que un dia...
En fi no sé que passarà...Qualsevol cosa vés a saber!
El cas és que a la fia arribo al meu destí. Travesso una porta de vidre i pujo per unes escales uns tres pisos. Camino per un mar de taules fins a trobar la meva. Em trec l'abric, la motxila i la màscara d'oxigen i començo la jornada laboral.
No sé què faig aquí. La cosa podria ser millor, no em puc queixar. En el fons si un vol, pot canviar les coses, ja qué cadascú és el centre d'aquest fugaç univers, o no? De fet, en cada batec ja canvien les coses, el temps, els pensaments, aquestes paraules que un dia vaig començar a escriure...
Dani T. D. 26/4/2022
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario