Dissabte.
Surto a comprar unes cosetes i de pas a estirar les cames. Encara em trobo una mica cansat, això de la Covid dels collons m'ha deixat sense forces. Però en fi, la vida ha anat així: un misteri.
El cas és que ja es primavera, i el bon temps poc a poc pinta amb colors més vius la més inmediata realitat. Suposant que la realitat sigui real, que cada vegada dubto més. Però en fi...
El cas és que caminar m'ajuda a pensar amb més claretat. La gent porta la mascareta. La fa més sospitosa i de pas més interessant. En el quiosc compro el diari i una revista còmica: Er Dijous.
Camino una estona més. Després m'assec en un banc d'un parc. Llegeixo el diari. Em fa l'impressió que aquest món continua sent tan absurd com sempre, encara que una certa esperança em puja per moments per la gola.
Sortirem millor d'aquesta pandemia? Definitivament no. La historia continuaría més o menys com sempre, un teatre se massa sentit.
Un hauria de procurar viure més en el present. Amb més senzillesa. Viure des de la serenita. No sé....
Es viu massa pendent del que passa fora.
El que necessitem ja ho portem dins. No necessitem tantes coses. La vida passa massa de pressa, i un no és més que un accident.
Mentre vaig llegint el diari, un sol esplèndid em diu coses a cau d'orella. Em sento plàcid, encara que no m'atreviria a dir que sóc plenament feliç.
La felicitat sempre resulta ser bastant ambigua i una cosa bastant confusa. I en el fons no és tan important.
En veritat res és massa important.
Més tard abandono el banc, i decideixo tornar a casa a escriure una mica en aquest bloc.
Dani T. D. 27/3/2020
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario