DIARI D'UN NAUFRAGI 3 (DINS DEL LABERINT)

    Ja fa setmanes (o mesos?) que anava passejant camí de casa, quan de sobte vaig sentir que havia entrat sense voler en un laberint. Allò m'era del ben inesperat. D'entrada vaig comprobar si tot pllegat era fuït de la meva imaginació, doncs sovint em passa que em quedo distret, penjat de no sé quina estranya dimensió. I sé que en el fons no hi ha tanta diferència entre la realitat i ficció. Però bé això és una altra historia.

   Ara, sense adonar-me, havía entrat en un laberint. Un espai ple d'habitacions, i a cada una hi havia una cosa diferent. Les dos primeres habitacions hi havia un llit en el centre. En aquells matalasos en vaig estirar a reposar i dormir durant un temps indefenit. Sí, m'havia entrat un inesperat cansament. Un esgotament com mai havia tingut fins aleshores. Llavors la meva idea era tornar a casa, però alguna cosa m'ho impedia, i no s'havia què era. Era com si tingues tones de ciment dins meu, Em vaig sentir molt trist i desorientat, no comprenia què cordons estaba passant. En el fons la vida és inmensament frágil, i mai som prou conscient. Creiem saber que la nostra historia és breu i finita, però mai no som prou conscient. Vivim en una il.lusió que sovint ens fa perdre tota perpectiva. I tot plegat millor així.      Tot plegat, res té massa sentit. Però bé, això és una altra historia.     Finalment vaig calcular que en aquells dos llits vaig estar unes dues setmanes dormint. Bé, mal dormint diría jo. La major part del temps no dormir. Els ulls oberts com dues taronges, eren els principals espectador de les meves més criminals i subtils absessions. M'interrogava sobre tota mena de cosa. Sentia, per moments una ansietat com mai havia sentit abans.

No entenia res de res.

   Algú m'havia donat una poció, o havia llençat algún producte tòxic a l'aire. O vés a saber, aquesta vida és ben estranya. Vaig sentir por. La por, en el Fons, és ben subtil i poca-solta,

Aquells llits en el Fons eren dos taüts. Dos capses fúnebres,

Dos rectancles aparentment comòdes, però que convidaven a dormir amb els ulls oberts. Per ser vigies de la més fosca nit. La nit eterna que es perd temps enllà.

    Després vaig aconseguir abandonar els llits. Curiosament portava roba nova i no vaig ser conscient d'haver-me canviat.

  Encar em sentía cansat, però al menys havia aconseguit posar-me d'empeus, A continuación vaig seguir caminant per una passadís amb les parets verdes Aquell passadis, o aquells passadissos no sempre estaven coberts, il.lumitats per fluorasent, sino que sortien a l'exterior i el sostre era el cel obert. Vaig caminar una estona, quan el cansament em va conduir a una altra habitació. Dins d'aquell espai hi havia una taula amb menjar, bastant menjar. Hi havia de tot: pollastre, sopa, peix, mandoguilles, arrós, amenides, patates bragides, embotot, pa, froigràs, biquinis, café, llet, galetes, malindros...i més, molt més. No m'ho vaig pensar dos cops, em vaig asseure i vaig omplir el pap. Tenia gana. De fet semblava com si no hagués menjat en anys.

  Després em vaig estirar a un llit que vaig trovar a una cambra que vaig descubrir rera una porta verda.

   Al cap d'unes hores vaig proseguir la meva tan rara odisseo per aquell laberint on el destí, m'havia posat. Els meus peus estaven relaxats i el resta del meu cos també. La ment, seguía inquieta. No parava de plentajar-se coses ben extrnyes, mentre buscaba respostes davant d'aquella tan insòlita situación. Quan de sobte vaig anar a petar en una sala on estaba de taules plenes de tot tipus de telèfon. De cop i volta va sonar tots els apareís alohora. Jo sentía que m'estava tornant boig. I la primera reacció va ser anar despenjant els telèfons.

-Digui? Digui? Digui?

  Però en prou feines sentía les veus de l'altra punt de la línia, o del satèl.t. I això que hi havia veus que reconeixia, o això em semblan. Eren amics, membres de la meva famílis, algún que altre amor oblidat, companys de feines, veÏns….

(continuarà…)                                                 

 Dani, T. D. 7/3/2021