PURA BOGERIA

  Havia comprovat, des de feia temps, que el món i la vida eren pura bogeria sense massa sentit. I no hi havia cap solució al respecte. Cada cert temps, alguna extranya força que li venia de dins, el feia seure en alguna cadira. Prenia boli i paper o el portàtil. Posant-se a escriure  per intentar esbrinar què, qui, per què, i com. I així explicar-se alguna que altra història més o menys convincent per no caure boig. Clar que, qui més qui menys, està boig, ben boig. Com una puta cabra.

  De fet tots estem bojos. El món, aquest tan ple d'aparences tan civilitzades, és sens dubte un gran centre psiquiàtric. Tothom és innocent i, culpable a la vegada. Però a veure, culpable de què? Segurament de seguir la corrent al tractar de comportar-se com els altres, tant al lloc de treball, al Caprabo, al bingo, al bar de copes, a la sinagofga o a la farmacia. I també a casa, encara que a casa cadascú  es pot treure la màscara (a part de la mascareta) i fer el que li surti de les mandarines. O posar-se una altra, màscara sobre la seva màscara, qui sap. Depén si viu sol o amb altres caretos familiars que no deixen de ser ben estranys. Ja que a voltes no hi ha cosa més estranya que la pròpia familia.

  L'acte d'escriure l'ajudava, entre d'altres coses, a treure's la careta, narrant històries per tal de combatre el tedi que comporta omplir l'espai de l'extència a partir de la monotonia que es desprén de l'acte inconscient de respirar. Escriure li donava la possibilitat de sortir d'ell mateix, del món, de la vida. Potser de la pròpia mort? Quan aquesta definitivament es presentés (en cas de que es presenta realment en la vida d'un, que aquesta és una altra).

 Clar, que si un ho pensa bé, escriure és un acte essencialment neuròtic. Un està sol amb ell mateix, escribint. Parlant amb ell mateix. Mentint-se. Cusint amb paraules ficcions per tractar d'esbrinar alguna llum en mig de tot aquest caos. 

  

Dani T. D. 17/7/2020