DROGA DURA

 Se tapan unos a otras,

el poder les atrae como 

los tiburones

       a la sangre.

Hacen ver que la ciudadanía

les importa realmente, 

pero les importa un carajo.

 Al fin todo forma parte del juego,

                        del mismo juego criminal.

   de este mundo sin solución.

En el fondo todos se llevan bien:

rojos y azules, obispos y disputados,

forenses y dentistas,

carteristas de lujo y astrólogos subvencionado...

se van de copas

y disfrutan unos con otras.

Por detrás, por delante,

todo sea por la ciudadanía,

¡TODO SE POR LA PASTA!

Quien más, quien menos

                    todos tienen sus mierdas,

pero entre ellos se tapan, 

pues hay que tomar ejemplo.

Hasta que uno se descarrila más

               de lo permitido (un mal día 

                                     lo tiene cualquiera)

entonces van a por él.

Gobierno y oposición van a por él,

pues el chollo es mucho.

Y es que el poder es una droga,

                           una droga dura,

                                  de las más duras.

Y es que no hay nada como el poder.

Dani T. D. 28/2/2024

NUEVAS TENDENCIAS HUMANÍSTICAS

 Práctico el noble arte de 

opinar de todo

 sin tener ni puta idea de nada,

y creo que llegaré lejos.

Aunque tengo la  ligera sospecha de que 

hay muchos que tampoco hacen lo mismo.

Pequeño Cioran, 2024

NAUFRAGIS DEL COR

 Naufragis del cor 

pels carrers de la ciutat buida,
mentre el temps va en pentinet elèctric
i el desig ensopega en cada dubte
tot fumant
una cigarreta d'aire comprimit.

La veritat està feta a base de mentides.
La veritat és pregunta si és de veritat,
front un espill fet d'estany

                                    i sang acrílica,
mentre el futur s'exilia
en un palau d'aire comprimit.

Naufragis del cor
quan la raó és l'essència
de la bogeria més civilitzada,
la que regula la carencia de la Confusió
on navega la majoria
                                més invisible,
la que que sobreviu
entre l'atzar i el desig,
la vida exterior i la vida interiOr,
el tedi i l'entusiasme més viTal.

Dani T. D. 27/2/2024

ENÉSIMA IDIOTEZ EVOLUTIVA

 ¿Inteligencia artificial?

La verdad es que seria 

toda una novedad 

revolucionaria 

(para no decir un milagro).

 Me refiero, claro, a la inteligencia,

 no a lo artificial.

Pequeño Cioran, 2024

VIDA IDIOTA

 Vida idiota

que em somnia real,

vida dura

que m'obliga a riure.

Vida absurda

que em posa a pensar,

vida bella

que és pura ficció.

Vida interior

que em viu ben lliure,

vida exterior

que m'esclavitza.

Vida, vida

¿On em portes?

vida, vida

tan bella, podrida,

confusa, divertIda

i misteriosa.

Vida mortal

que m'emborrotxa 

d'immortalitat,

vida idiota

que m'escup al mirall.

Vida trista

que es pura comÈdia,

vida alegre

en cada batec.

                   I per què no?

Dani T. D. 24/2/2024

LA LLEI DE LA RELATIVITAT EN LA VIDA DIÀRIA

  Ja no era jove. 

Bé, o no tan jove, ja que com deia Picasso: es neccessiten molts anys per arribar a ser una persona jove. 

 En Ferran ja passava dels cinquanta. I estava comprovant que els anys no aportant absolutament res, que un sempre romant en una certa ignorància. Ignorància que, un cop reconeguguda, pot ser la clau per viure sense masses pretencions. O al menys això es el que pensava a vegades.

D'altres tenia altres punts de vista.

  Hi havia dies de tots els colors. I en certs moments se sentia cansat d'aixecar-se a la mateixa hora per anar a l'oficina. Cert, és que no es podia queixar: tenia molt bons companys i el seu cap directe era una bona persona. 

  Quan acabava la jornada anava a caminar una mica. Després feia alguna que altra compra. I un cop a casa escribia en el seu diari alguna anècdota del dia. Sovint s'inventava l'anècdota, més que res per estimular-se una mica i sentir que continuava ben viu. Encara que rerament en Ferran es preguntava què carall vol dir sentir-se viu?

  Es dóna per suposat moltes coses, però sovint res és massa evident. En Ferran portava més de vint-i-tants anys currant en aquella oficina. Mentre, li havien passat coses. Havia tingut dos amor i mig, va estar a punt de casar-se i havia aconseguit publicar uns quants contes en certes revistes literàries. També li quedaven unes quantes amistats, seguia escoltant en Mozart, a l'Aute, a la genial Companyia Elèctrica Dharma, en Zappa, en Tom Waits i certes peces de Jazz. I de tant en tan jugava a les caniques amb una molt bona amiga. I anava al teatre amb ella. 

Ara en Ferran es començava a plantejar certes coses. Lluny de sentir-se decebut de la vida, havia desenvolupat cert escepticisme, i això li permitia començar a gaudir dels beneficis de fer-se preguntes com la que em assenyalat abans. I és que en el fons mai res queda massa clar.

  Potser aquesta és l'essència de la llei de la relativitat. O no?

  

    En Ferran notava que el temps cada vegada li passa més de pressa. I potser massa de pressa. Encara que qué és el temps? Perquè no està tan clar que el temps existeixi. Ja que hi ha cossos que es mouen en l'espai, amunt i avall. De dreta a esquerra. Encara que depén d'un es situi la dreta pot quedar en la mateixa banda que l'esquerra. Arribat a aquest punt, en Ferran pensava que segurament la vida començava de nou cada dia i s'acaba també el mateix dia.

  Ara no era tan jove, el cos es cansava més i els ànims no eren els mateixos que els vint, els trenta o fins i tot als quaranta. Però també un es podia renovar. Inventar noves mirades, repintar vells records, restaurar secretes passions.  En Ferran sabia que un dia (llunyà o no) moririà. Així és el teatre. La vida, per ell, a la fi s'acacabaria. 

  Però ben mira't què s'acabaria?

Dani T. D. 22/2/2024

CANCIÓN CACHONDA

        De la nada vengo

a la nada voy.

Mientras tanto

no hay mucho más.

Tan sólo queda

tomárselo todo,

empezando por

uno mismo,

absolutAmente

a cachondeo.

Dani T. D. 22/2/2023