Juntos, cafè para Puigi,
prenen el pel al personal.
Juntos, ni España
ni Catalunya,
em pagueu el lloguer
del palauet a Woterloo.
Juntos, jugant
al presi exiliat
llegint al Pompeu Fabra
a mitjes.
Juntos, anant cada
vegada més per la dreta
més a prop de PP
d'Aliança Cassolana
i potser fins i tot
de Vox???
¿O no Carlitus?
Dani T. D. 31/10/2025
.jpg)
per viure l'emoció de cada instant
i anar més enllà
d'aquesta realitat tan de peix bullit
que ens intenten injectar
en l'epidermis.
Despertar cada matí
per somniar ben despert,
per estimar desinteresadAment,
per dansar contra la rutina
més avorrida,
i no parar de riure
fins al darrer batec.
Dani T. D. 30/10/2025
 |
| Un par de ejemplos (hay más, me temo) |
d'esperar no sé què,
de prosperar a través de simulacres
sota la llei absurda
de la normalitat.
Em canso també i especialment
de ser guapo,
d'aparentar ser intel.ligent,
d'asirar a ser sustancialment feliç,
d'anar a la moda,
d'opinar sobre qualsevol cosa,
de manifestar-me davant
de tot sobtat imprevist,
de caminar amb un cos atlètic,
de ser un reclam de desig per les dones
i certs homes.
Em canso
cada dia un poc més,
i estic a la glòria;
més perdut que mai
però més despert
i potser, un pél més lúcid.
Dani T. D. 29/10/2025
de ser uno mismo
para ser uno mismo
por completo.
Saltar y reír más,
burlar el destino
de buena mañana hasta
bien entrada noche.
No salir nunca
de la zona de confort,
a menos que sea
para ir al teatro
a un concierto de rock;
o para verte y decirte:
atrévete a no ser tu misma
para seR más
completamente tu misma.
Por cierto,
no hagas mucho caso
a estos versos,
acaso son un
descompuesto
divertimento.
Dani T. D. 27/10/2025
que la vida és un somni,
no el preocupis massa
sense massa sentit.
Riu quan et trobis perdut,
plora quan et sentis feliç;
enganya el destí
inventant-te la vida
a cada moment.
No et preocupis massa
que tot i res és pura il.lusió,
no et preocupis massa
i llençat al buit sense por.
Riu quan tot ja sembli perdut
plora quan estiguis a punt
de ser feliç, ja que tot
i res és pura il.lusió que
no significa gran cosa.
I per sobre de tot
procura pasar-t'ho
el millor possible, que
res té tanta importància,
Dani T. D. 24/10/2025
Un conflicto que viene durando desde 1948, cuando se creó el estado de Israel. Y de como los palestinos ya fueron desplazados, obligados a vivir en campamentos lejos de sus tierra.
Un texto bien escrito. Con una prosa muy poética en muchas ocasiones en donde se invita al lector a descubrir una cultura que no deja de ser muy interesante.
Tristemente el conflicto entre Israel y Palestina sigue, por mucho que Trump presuma de haberlo parado. Y es que mientras no se metan en sus negocios, los bombardeos y la hambruna seguirán.
Este conflicto no se soluciona así como así, al menos que los Judíos hagan un esfuerzo en comprender a los palestinos. Y viceversa.
De acuerdo que Hamas es un grupo terrorista, pero Netanhayu también es un terrorista en potencia. ¿Cuál es más peligroso?
Lo triste de estos conflictos es que siempre muere la población civil. ¡Qué asco de mundo! Quien pudiera ser una simple hormiguita.
Pero me temo que esto ya no hay quien lo pare. El ser humano es así de egoísta y el más bestia de los animales. Y eso que los dos pueblos tienen una tradición religiosa importante. Tal vez ese sea uno de los principales obstáculos para solucionar el conflicto, entre otros tantos.
Su autora, Susan Abulhawa, es hija de refugiados palestinos de la guerra de 1967. Vive en Pensilvania con su hija.
A parte de escritora, Susan Abulhawa es una activista pro derechos humanos y analista política. Es fundadora de Playgrounds for Palestina, una organización dedicada a preservar el derechos a los niños palestinos a jugar.
La novela viene con un magnífico prologo de Joan Roura, periodista de la sección internacional de los informativos de TV3.
Sin duda un libro muy interesante, me ha gustado por valiente y sincero. Un libro que, sin duda, nos hace preguntas. Como las buenas novelas.
Dani T. D. 27/10/2025
Tot és mentida,
els dolents no son tan bons.
Tot és mentida,
la felicitat no és tan important.
Tot és mentida,
els anys no necessàriament donen saviesa;
tot és mentida,
el temps no cura absolutament res.
Tot és mentida,
cal perdre la por i llençar-se al buit cada dia.
Tot és mentida,
fins hi tot aquest versos de mentida.
Tot és mentida,
els nens no venen de París,
tot és mentida,
venen rebentats de clase
de matemàtiques.
Dani T. D. 22/10/2025
y el corazón es un bolsa rota de
supermercado.
Cuando los días se envasan al vacío,
y los gobernantes ya son
unos potenciales psicópatas.
Cuando dos y dos
ya suman menos cuarenta,
y el fin del mundo es
el perfume de estos tiempos.
Estos tiempos tan veloces
que ya no saben a
dónde diablos se dirigen.
Estos tiempos tan absurdos,
tan bellos e idiotas,
como todos los tiempos.
Dani T. D. 21/10/2025
masses imatges que ceguen els ulls,
masses missatges que res diuen,
masses mentides per amagar
que tot i res és mentida.
Massa pressa per arribar enlloc,
massa menjar i tan poca gana,
masses promeses que s'ofeguen en l'horitzó
massa de tot i al final massa de quasi res.
Masses paraules per acabar dient buidOr,
massa violència escapampada por tot arreu,
massa soroll que assassina la melodia del silenci,
masses opinions que, al cap i a la fi, sonen igual.
Dani T. D. 20/10/25
Els poderosos son pràcticament
els mateixos:
els que tenen els calers,
els que no tenen cor,
els amos de les veritats més absolutes,
els que escriuen les lleis
i els primers que les incumpleixen.
Els més perfectes, els més intel.ligents,
els més guapos
i alhora també els més parillosos,
i els més falsos.
Els mateixos lladres legals,
els mateixos criminals amb corbata
de tota la vida,
els mateixos profetes de sempre,
els mateixos fantasmes
però amb nous llençols.
Dani T. D. 19/10/2025
maten a nens,
evacuen cívils,
compren els terenys,
implanten noves lleis.
És la mateixa història:
la llei del més fort.
La pau sempre acaba
sent paper mullat
ja que mai és
un rentable negoci.
Qui paga mana,
i si no tens res de res
et fots.
Les mentides
regulen la veritat
escullida
per cada ocasió.
Explosionen bombes,
maten nens,
governs criminals
farcits de diners,
i crompren el món
per podrir-lo
amb les seves ideologies
assassines.
Aquest món
cada vegada
més boig,
aquest món
cada vegada
més buit.
Dani T. D. 16/10/2025
tinc la cara de sorra,
no soc massa normal
i camino com un poni desbocat.
No ets massa normal
em diuen els amics,
no ets massa normal
em diuen les amants
després de passar
una bona estona
de passió celestial.
No és massa normal
diu el meu informe d'estudis,
no és massa normal
i això em fa sentir de meravella.
No soc massa normal
i disfruto com un animal
ja sigui llegint un llibre,
escoltant a l'Iggy Pop
o gaudint d'alguna
que altra
fantàstica companyia.
No soc massa normal
tinc un cos de sorra,
no soc massa normal
tinc aquesta fortuna.
Dani T. D. 16/10/2025
.jpg)
de arrastrar mi cadáver por los redes,
de opinar sin pensar,
de pensar sin reflexionar,
de reflexionar sin miedo a decir
algo que tenga cierto sentido.
Cansado de este vacío cotidiano
que me llena la taza,
las palabras, los bostezos,
las tardes en la oficina,
los ojos sin miradas
que llenan el metro
cada mañana.
Cansado de esperar tus besos,
de levantarme de la cama
sin ganas de escribir en el aire
estos versos.
Agotados versos
que huyen de un poema
herido en medio del desierto
de este tan desahuciado corazón.
Dani T.D. 13/10/2025
Ben mirat, això de posar-se dret és l'essència de tota angoixa existencial. Un clara senyal de que l'espècie humana és una espècie idiota i amb clar objectiu destructiu.
Per molt que diguin els entesos.
Ai, qui fos una simple tortuga de terra. O millor, un ficus. O encara millor, un boci de vent ben àgil i lliure.
Però en fi, un s'acaba aixecant encara que mai sàpiga realment perquè. Suposo que és aquest l'encant viure. El vertigent existencia entre diversos buidors. Buidors que s'omplen, s'omplen de llum i ritme. S'omple per buidar-se, i es buiden per omplir-se.
I finulment quan un està a punt d'arribar al seu destí, tot canvia sobtadament. I el que estava dins, ara es troba fora. I el que estava ben lluny, ara estrova a la volta de la cantonada.
I es que per bé o per mal, un sempre es troba al centre del laberint. Per molt que avanci, per molt que vulgui tornar enrera.
Diari secret, 10/25
Principios que son finales,
presidentes que dictan al dictado,
náufragos en la raya del horizonte,
alegres tristezas en fa sostenido.
Mundo moderno que se desquebraja por momentos,
futuros que recuerdan a pasados invivibles,
consejeros espirituales por Yotube hacen caja,
todo tan inmediato, nada tan nada.
Dani T. D. 10/10/2025
Però d'un temps cap aquí noto que jo ja no soc tan jo. Intentaré explicar-me millor, no sé si ho aconseguiré. Som-hi doncs:
Resulta que sovint noto que el meu cos no és el meu, que me'l canvien per moments. Per exemple: la mà dreta, noto que me l'han deixada. Concretament un regidor de l'Ajuntament de la ciutat on visc, encarregat del medi ambient. I que a través de la mà dreta soc plenament conscient de que anem directament a la M. I que no hi ha volta enrera.
I em sento cuplable, i no sé que fer.
Però un pensament frena s'obtadament aquesta angoixa ecològica. Un pensament que no és meu. És d'una veu que he sentit per la ràdio. Un pensament que l'acabo fent meu i que em perment encarar al dia amb cert optimisme abans d'entrar a treballar en una fàbrica de xocolota.
Ja ho veieu que dolça pot resultar la vida laborable.
Però aquesta dolçor no deixa de ser una altra il.lusió, com tot en la vida. Treballar mai és una cosa al cent per cent agradable. Més aviat és una tara més de l'ésser humà per justificar la seva pròpia existència. Quan sap perfectament (i sabem quasi tots) que tota existència és pràctiment il.lusoria i no té tanta importància com un s'imagina. Clar, que la meva imaginació no és al cent per cent meva, també pertany a una noia que es diu Carla, estudiant d'antroplogia.
Però això ja és una altra història.
Dani T. D. 9/10/2025
Al principio me sentí algo extraño y desubicado. Pero después de tomarme el primer café del día me sentí como nunca antes me había sentido: feliz y absolutamente seguro de mi.
En la oficina me recibieron como un héroe que regresa tras una odisea en metro transitando por el vientre de la ciudad. Después de un hora laborando en mi mesa de trabajo, el seño Torrado, mi jefe, me llamó para que fuera a su despacho. Una vez allí, me anuncio que me ascendía a responsable del departamento de recursos humanos acompañado de una más que generosa subida de sueldo. No me lo podía creer.
Y la cosa no acababa ahí.
Por la tarde, cuando faltaban unos five minuts para esparcir la niebla, recibí un mensaje de una antigua compañera de clase, de cuando iba a la academia par sacarme el título de guionista. Título, por cierto, que al final no conseguí. Me largué antes, pues conseguí entrar en unas grandes oficinas. Sí, es la triste historia de siempre. Uno necesita dinero pa' vivir, o sobrevivir. Que no es lo mismo, pero es igual.
Tarde o temprano, uno acaba comprobando que trabajando uno no se hace rico. Para logra tal objetivo, hay que ser hijo de rico, un criminal profesional o saber invertir en negocios algo fraudulentos.
Pero eso es otra historia.
El caso es que por la tarde al final me reuní con Mati en una terraza. Estaba tan guapa como siempre. Nos sentamos en una mesa. Pedimos una cervezas y nos pusimos al día. Mati se había casado y tres años más tarde se había divorciado. El matrimonio es una estafa y el amor una trola, me decía Mati. El sexo es lo que importa, y aún así acaba siendo otra decepción. No se si me entiendes. Yo afirmaba con la cabeza (y eso que no tenia cabeza).
Aquella tarde, tras no sé cuantas cervezas, acabé en la cama de Mati. Nos amamos como animales civilizados (y no). Ya cerca, del amanecer, Mati se incorporó a un lado de la cama, y encendiendo un cigarrillo me confesó que estaba dentro de un partido político de cierta tendencia conservadora.
-Teóricamente soy de izquierda, tu Santi ya me conoces. Pero estos tiempos son tan revueltos, tan vacíos, tan violentos, tan idiotas.... En fin, no sé porque te estoy diciendo todo esto.
Tenia razón, no sé porqué me contaba aquello. A mi ni fu ni fa. El caso es que mirándole a los ojos no podía creer que al fin Mati y yo...
Pero todo llega a tener una que otra explicación, pues en un momento dado se giró y clavándome los ojos en mis pupilas, me preguntó si estaría interesado en ser líder de su grupo político, pues me veía que podía encajar y darle un impulso para que aquella nueva fuerza política se presentará a las próximas elecciones, y ahora que no tienes cabeza nos irías de fábula, dijo.
Yo no sabia que decir, lo atribuir al efecto de las cervezas que habíamos tomado. Le dije que ya me lo pensaría. Y la besé y nos enrollamos de nuevo, aunque yo estaba muerto de sueño. Y a continuación ingresé en las tierras de Morfeo hasta la siete de la mañana.
Pero como no tenía cabeza, no pensé nada de nada. Y ahora me encuentro liderando un partido político sumamente peligroso pero muy prospero en este mundo tan despeinado y desangrado.
Lo que es la vida...
Dani T. D. 8/10/2023
tampoco hay gran cosa.
Así que aprovecha
y pásatelo lo mejor
que puedas.
Sir Thomas de Akino,1233
(mejor vamos a sitio tranquilo)
proliferan las guerras,
el fascismo siempre está ahí:
vigilante, arrogante,
malditamente atracativo,
pudriéndolo todo.
Los demonios se renuevan
en cualquier iglesia, sinagoga
casino o institución bancaria.
Parecen buenos, sanos,
cristianos renovados,
fructíferos creyentes,
se cambian de camisa
para ir a misa.
Sigue la misma mierda,
más sofisticada, eso si.
Más modernizada, eso también.
Más efectiva, como no.
Pero mucho más
enorme, terrorífica
y miserable.
Dani T. D. 6/10/2025
a les platges de la lluna,
mentre aquest món
cada vegada té menys sentit.
S'agrupen mirades cansades
en les platges de la lluna,
mentre els galiferdeus de sempre
fan del món un immens cementiri.
Dansen ànimes derrotades
sobre les platges de la lluna,
quan el món ja és un munt
de mentides i lleis assassines.
Dani T. D. 5/10/2025
fugides cap al deure,
fugides cap a l'oficina,
fugides idiotes com
totes les fugides.
Fugides cap al demà,
fugides amb dos de ginebra,
fugides per la porta de darrera,
fugides cap enlloc com
totes les fugides.
Fugides matemàtiques,
fugides caòtiques,
fugides vitals,
fugides mortals com
totes les fugides.
Dani T. D. 3/10/2025
ja pinta els carrers
de la ciutat freda,
plena d'ulls de ningú.
Ulls que tenen pressa,
ulls que van de pressa,
ulls que no s'aturen,
ulls que callen paraules
plenes de sorra.
Ulls només pendents
de pantalletes on naufreguen
notícies, missatges,
senyals...
On es perfila la realitat
com una bèstia extranya,
rara, fantàstica...
impossible...
Dani T. D. 2/10/2025
Vida,
rara aventura,
cal sempre saltar al buit
sense xarxa.
Vida,
a estones
no es per llençar coets
però cal ser valent.
I riure's de la por,
i de tot el demés
fins al darrer alè,
perquè sense riure
viure no val
la pena.
Vida
extrany somni,
singular presagi,
bella confusió.
Dani T. D. 1/10/2025
Juntos, cafè para Puigi, prenen el pel al personal. Juntos, ni España ni Catalunya, em pagueu el lloguer del palauet a Woterloo. Juntos, j...
.jpg)
.jpg)
