I de tan en tant, no està gens malament recordar-ho. Recordar que som ésser accidentals, que estem en aquest món de pas... que som màscares biodegradables.
Segurament si ho recordèssim més, seríem més feliços, o al menys viuríem d'una altra manera. El que passa és que vivim en una societat hiperconsumista on la mort està mal vista, on la mort representa un fracàs. Perquè, entre d'altres coses, morir significa deixar de consumir.
Crec que la mort, en certa manera, dóna sentit a la vida. Ja que el més provable és que si no moríssim mai, no faríem res de res. Ja que tot ho deixaríem per l'endemà perquè sabríem que tindríem tot el temps del món al ser eterns. L'eternitat, al principi pot estimular molt, però després sospito que resulta pesada, i es fa llarga, sobretot cap al final com bé diu Woody Allen.
La mort ens obliga a aixecar-nos del llit cada matí, a veure que passa. Potser és el darrer dia, o un primer dia d'una nova aventura, ja que dins d'una vida hi caben moltíssimes vides. Cada dia tornem a nèixer. I som completament diferents al jo d'ahir. Encara que seguim sent nosaltres.
La majoria de religions, per no dir totes, prometen un paradís després de la mort. Es una forma de crear parroquia i fer clientela. Per guanyar-te al cel o el paradís un ha de ser un bon cristià, musulmà, catòlic, Barça o der Betis o el que sigui que pregoni el Déu de torn. Penso que bàsicament la religió, en la seva esencia, és una forma de poder que utilizant la figura d'alguna Divinitat exergeix la seva influència entre el poble més anònim.
Dani T. D. 23/6/2025
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario