DIES DE GLÒRIA OFICINISTA

  Van ser uns anys verdaderament fructífers, currant de valent en aquella oficina.

Encara que, tot s'ha de dir, al principi odiava haver de treballar en una trista i decadent oficina, i més en aquell racó de l'univers: un polígon de merda de mamut. Però gràcies a una  desena de sessions amb un psicòleg conductiste d'origent paquistani, vaig poder reconduïr el méu rumb com a ciutadà normal, si la normalitat és una forma de vitalit, és clar! Que aquesta és un altra qüestió, que potser en parlem un dia o dos.

  Aleshores jo era actor i m'havia quedat sense feina. Tenía dos fills i estava separat de la meva primera dona. Sí, el que sol passar en aquests casos. Ja se sap, érem massa joves i l'amor ens va sorprendre i, d'alguna manera, encegar de valent. Total, que cansat de fer càstins a granel sense cap tipus de resultats, bé em van trucar per certs papers secundiris i per anuncis. Però el que guanyaba no em donava per massa, per passar uns calers a la meva ex, per pagar el lloguer i si em sobrava alguna cosa, convidava a la Roser a menjar un bollicao. Però també la Roser un dia es va cansar dels meus bollicaos.

  Els meus fills necessitaven de mi, i jo d'ells, encara que a la adolencia tot es trasbalsa de valent. O dic més que res, perquè jo encara sembla que estic en ella, i xò que tins uns quarant vuit primaveres. Total que, calia fer alguna cosa.

De la meva ex no dires gairebé res. Només diré que es va portar bé amb mi, fins que es va fugar amb un  tal Lorens, un dentista. La veritat, tret del barco, d'una cassa al Port de la Selva, una altra a Cadaqués, i molts eureus, no sé que li va veure a aquell dentista, perquè la veritat era més lleig que un tros de suro. I a sobre els dentistes, diuen, son molt avorrits. Es veu que es passen tot el sant dia parlant de dentadures, empasts i coses d'aquestes.

  Però al que anaven, que vist el panorama vaig aconseguir feina a una important empressa d'asseguranses. Si ja ho sé, quin canvi algú que altre dirà. Però cal menjar i comprar coses pels fills, i pagar el lloguer i escentricitats d'aquestes. A més m'ho vaig pendre com si interpretés un parsonotge. Per ser més exactes un administratiu que es passa tot el sant dia teclejant a l'ordinador, agafant ele telèfon, arxivant documentació, fant la pilota descarament a la secre del jefe (més que res si queiés alguna cosa, com un clau als labavos)  i excentricitats d'aquestes. Però no és tan fàcil. Era, i de fet va ser tot un repte per mi, com actor.

  El principi em va costar aprendre'm el paper. vist des de fora (des de l'escenari) el paper d'dmninistratiu sembla fàciL, però no és.

  El primer any va ser terrible. Però al cap de trescent vuitanta-i-cinc dies la cosa va canviar radicalment.

Aleshores em vaig adonar que aquella feina tant avorrida i cabrona estava feta a mida per mí. Era la meva vida. No era l'únic, els meus companys també estaven plenament realitzats en la seva tasca. Anaven feliços a treballar. tant es així que durant una temporada vivia allà. Sí, sí, la meva vida era l'oficina. Em costa a prendre'm el paper, però la voluntat mou mutanyes. Treballava unes deu hores diaria, després anava a sopar alguna cosa al bar de baix de l'empresa, per recuperar forces res més. I tornarva al meu lloc de treball, es que hi havia molta feia. Aquells dies no feia vida social, però de tan en tan m'ho montava amb la Carla, una companya meva, als labavos de la quarta planta, concretament en els dels discapacitats. Sí, allà mai entraba ningú, i havia suficient espai com per posar un matalàs. I unes reixes a un cantó del sostre per on entrava a l'aire,  ideal per fumar unes cigarretes d'aquelles del riure.
  En un principi la relació amb la Carla era exclusivament s'àmbit sexual. Però entre clau i clau va venir l'amor entre nosaltres dos. I vàrem anar a viure junt. En la cinquena planta de l'edifici de l'empresa vàrem trobar un despatx buit amb una gran finestra que estav horientada el mar, encara que el mar no es veia. Només es percivien edificis grisis i lletjos que convidavent a les conclusions més nefastes respecta a aquesta extència desteñida per no se sap quin fenòmen.
   I així va ser com la nosta vida en comú es va fer realitat en aquell falsament lluminós despatx. Ho teniem tot al nostres abasta. I mai arribavem tard a la feina. Era una vida realment ideal.

  Fins que un dia tot va acabar. Però ja ho explicaré en un altre moment, ara no puc. M'estàn crindant per sortir JA! a escena, si estic fent Ricard III en la planta tercera d'uns grans magatzems.
Desitgeu-me molta merda, Si us plau!

Dani Torralba 5/11/2015

Dani Torralba, 3 novembre, 2015