D'ARA MATEIX

En les avingudes dels arbres platejats

dansa aquest atzar metàl.lic

despertant així una rutina ximpleta

però molt eficaç.

Quan la senyoreta Tardor

pinta les els llavis ressecs d'aquesta

despentinada ciutat

amb un vent entramaliat.

Mentre l'univers es va estenent

i es va encongint com

un  enorme cor fugaç i fet

de sang que sagna.

I en això que el futur

tornarà a ser passat

i el passat una bufada

d'oblit que imagina

records embogits

des d'un no-res més creatiu,

el que fa possible

aquest espai d'ara mateix

Dani Torralba, 23 de novembre, 2015