L'ÚNICA EXCUSA

 Hi ha dies, que un no sap el perquè, però totes les portes i finestres es tanquen de cop i sobtadament, els petons es podreixen en l'aire, les ganes de res perfumen totes les voreres. Surt el sol, però tot és fosc. I la vida és una rara epidèmia,  i com diria Kierkergard, sense cura.

  Costa alçar-se del llit. Començar un nou dia. Disfressar-se per enèsima vegada d'un mateix. 

La vida és dura i estreny. La vida empeny cap endavant, com una força còsmica que no sap on porta. Bé, sí. Porta cap a la mort. Tornarem a no ser. S'acabaràn els mals rotllos, i un a la fi serà plenament lliure i se sentirà lleuger com el vent. La felicitat ja no serà un inútil i ferragós abjectiu.

  Entretant, els anys passen. Sí, passen volant com rars ocells que donen voltes i voltes al voltant de la buidor més evident.

   Però cal seguir cap on sigui. Perdre la por a la por. Que un no és res més que un accident, un azar, un titella, una ombra que passa, un dubte que dubte, una font de llàgrimes ambulant, una cabreta o un elefant amb les potes torçades, un ximple que riu sense motiu com si tingués que haver algún motiu per riure, un ésser provisional, un idiota que s'explica la vida a sí mateix...

  Malgrat tot, cal seguir rient més que mai de tot aquest bell i màgic malantès existencial fins al final més decadent i gloriós.

  Total, com deia Cioran, en el fons riure és l'única excusa d'aquesta la vida.

Diari Secret. 4/12/2023