LA BROMA DE TOT DESTÍ

   Ja passava dels cinquanta. Ja no era jove, era tota una persona adulta.

¿Adulta? quina paraula més rara, pensava.

  Dins se sentia el mateix nen de sempre. Encara jugavan en les seves estones lliure. Jugava a ser escriptor, i escribia histories per intentar burlar la realitat més filla de puta.

  Estava encara solter o solter estava encara.

 Havía sortit amb alguna que altra dona, però aquelles relacions no duraven masa. Potser perquè esperava massa, potser perquè no esperava res. O perquè els complexes i les pors no li permetien anar més enllà... En fi no sabia trobar una explicació convincent. Clar, que potser no hi havia cap explicació, com les altres coses de la vida.

Li havia faltat, i li faltava, confiança en ell mateix.

Per això escribia per adquirir confiança, o per inventar-se una.

  També hi havia la maleïda disminució (o era un rotllo mental?) Una paral.lisi infantil l'havia un fet experiment mòbil o una persona singular. Encara que no es podia queixar. Caminava al seu ritme, parlaba, pensaba i dubtaba. La cordinació d'aquella manera. Bé, en el fons una persona ben normal. 

 És ha dir un enèsim idiota que traga les mentides de l'existència que li marca la societat més naïf o criminal, segons d'on bufa el vent.

  Li seguia agradant les dones i el sexe.

Encara que no era el mateix. El desig no era tan intens com abans. Es seguia donant plaer en els vespres pensant en aquesta o en aquella. Però la intensitat i el ritme eran més pausats, no tan salvatges, potser no tan desesperats.

 Valorava més les converses amb substància, les mirades misterioses, la nuesa vestida que insinua alta i sofisticada sensualitat, el silenci més sonor...

  A part de tot això, el temps cada vegada li passava més de pressa.

I quan tenia temps lliure aprofitava per llegir tot el que li queia a les mans i escribia per inventar-se en altres rostres, per tenir una vida més autèntica. O tot el contrari, que també.

  Ja no buscaba per les cantonades de la Desesperació més Ansiosa uns llavis encesos que le prometessin un amor d'aquells que omple la vida, la llum, el desig, el llit, les preocupacions, una meitat de l'armari, una bossa del super...

  Ara gaudia sense més del dia a dia com si fos un misteri, una porta que s'obre, una màgia que evoca els miracles més inversemblants, mil batecs que encenen l'univers en cada moment, un vertigen mortal...

    I no, ja no necessitava trobar cap gran amor. Potser ja el duia dins...des de sempre...

Dani T. D. 16/08/2023