REALITATS DESCAFEÏNADES

 Hi ha dies, no sé perquè cordons, una irrealitat inesperada penetra en la meva epidermis. Un cop dins meu comença a passejar-se amunt i avall del meu territori corporal. M'altera, entre d'altres coses, el sistema nerviós, els sucs gràstics i  la meva percepció vers a l'exterior. Llavors veig tot totalment diferent.

  Si, per exemple, em trobo a l'oficina i de sobte em posseïx una d'aquestes irrealitats, puc comprovar de sobte que em trobo en una selva amazònica. I que els empleats anem despullats i passem el dia dansant donant gràcies el sol. Quan tenim gana truquem a Amazón perquè ens porti unes mongetes amb botifarres i una ampolla de cava. També ens estimem molt entre nosaltres. I així passen els dies; plàcid, tendres i lúdics.

Mentre la rutina més idiota m'espera a l'exterior com un vigilant  de Prosegur (de Calafell) perquè no m'escapi.

   Els dies que no sóc  visitat per cap irrealitat, em crec que sóc un adult que evoluciona de manera absolutament favorable, acord amb un destí convencial (encara que en el fons tot acabi sent una puta mentida). Amb els seus pros i contres. Un destí envoltat de realitats substancialment avorrides i  amb unes passions absolutament descafeïnades.
Tot plegat quina decepció més existencial. O no?

Dani T. D. 30/6/2020