Avui plovia. M'he tingut que protegir doblement amb un paraigües i una mascareta. El cel era gris amb forats timíds de color blau. Era diumenge. Un diumenge que tornava poc a poc a la normalitat. Però en el Fons que coí és la normalitat. Algú realment ho sap? M'han donat ganes de fer una enquesta entre els vianants que em creuava, però era diumenge, i aquell dia era per no fer masses coses.
He fet cua al quiosc, i mentre esperaba al meu torn m´he adonat de que tot és teatre, i no precisament teatre del bó. Potser son temps que saben a fi del món. Qui sap. O potser la vida no és més que un conte narrat per un idiota, ple de soroll i fúria.
Quan ha sigut el meu torn, he agafat un diari que no acostumo a comprar. I una revista d'humor, per informar-me realment de què cordons està passant.
Perquè aquesta és una altra ¿algú sap realment que està passant?
Perqué sospito molt que com diu al meu tan admirat Andreu Buenafuente: Ningu sap res.
Després he tornat a descaminar les meves passes cap al meu palauet secret. La pluja queia amb més força que avans, però al final me mullat poquet.
El resta del dia l'he passat imaginant-me que venien Frank Kafka i Pessoa a passar la l'estona. I han vingut puntualment. El dos duien mascareta, venien preparats per aquesta imbécil i moderna vida. I seguidament ens hem posat al dia amb les nostres xerrades tan apassionades. Aleshores he tornat a saber que qualsevol realitat i normalitat és pura conjetura que ens inventem per poder simular ser nosaltres mateixos. Segurament per una manca absoluta de confiança en la buidor més evident d'aquest vida tan mortalment ficcticia.
No sé exactament que he volgut dir. I què...
Al cap i a la fi m'he aclarit una mica, i això ja és molt.
Al cap i a la fi m'he aclarit una mica, i això ja és molt.
Dani T. D. 7/6/2020
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario