A veces cojo el metro hacia ninguna estación en particular. Salgo a navegar por los tripas de la ciudad de mi ansiedad más secreta. Y en verdad, no se que busco. Es la vida, quizás...Una idiota herida de luz...
Un espacio para disimular un cierto compás respiratario. En el metro encuentro miradas despeinadas, mirades rectangulares, miradas miopes, miradas sin ojos. Encuentro también todo tipo de excusas. Sí, si, sí todo tipo de excusas. Excusas quadradas, excusas con manos, excusas ojos. Ojos que preguntas con interrogantes afilados. Y en eso que el metro naufraga en la estación de la soledad más cósmica y arañada. Y la vida al fin se resuelve despejando una incognita mÁs.
Dani Torralba 11/10/2015
Poemes, dibuixos, contes, reflexions, aforismes, y més disbarats... en castellano, en català, i altres idiotes (perdó; idiomes) Per Dani T. D., un inconscient que es nega a deixar de ser nen fins el darrer moment (si hi ha un darrer moment, és clar)
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
PROSPERAR A BASE DE SIMULACROS
Acrecientan las inusitadas felicitaciones crepusculares, y una vez más se desencadenan los adulterados deseos de felicidad desconGelHada en...
No hay comentarios:
Publicar un comentario