ELS LIMITS INVISIBLES DEL SISTEMA

   Massa sonvnt en C es sorprén a ell mateix en una llarga oficina, plena de taules, cadires, ordinadors i telèfons que, els molts mamons, no paren de sonar. I en C mai sap com ha arribat fins allà. Llavors, arribats aquets punt, sempre es diu que allò correspont a un error del sistema, com moltes coses. I en C es proposa molt seriosament de sortir d'aquest sistema. Però no és tan fàcil. Clar que també podria ser de que en C ja estigués fora del sistema al no seguir plenament les cordanades que se suposa que una lletra ha de seguir (qui diu lletra, diu número, camell, gallina, o persona). Però sempre en C, per covardia o vagancia (mai ho sap del tot) SEMPRE acaba fent el que fa tothom, que no és altre cosa que treballar de valent. Encara que hi ha una gran part de la C que mai hi és del tot a la oficina. Aquesta part de la C sempre es troba passejant, escribint, bebent cerveses estimant la M o senzilla masturbant-se o no fent res, doncs en el fons per viure realment bé, no cal fer res. És aquest sistema tan imbèCill que en enganya, i nosaltres hi queiem a quatre potes com uns perfectes capullos.

   A vegades en C viu sol com una col, però està bé (o de puta mare) amb ell mateix. Fa el que li dona la gana: surt, entra, s'asseu a una cadira, llegeix la guia de telèfons de la A a la Z, pensa, fa veure que pensa, i es creu que pensa (no és l'únic, més de la meitat de la població li pasa. Estudis recents fets als EEUU així ho indiquen).

  D'altres vegades el C queda amb la M i van al cinema. No precisament a veure una pel.lícula d'aquelles d'acció i sexe que també. Generalment van al cinema per analitazar i, de pas, críticar la textura i la comoditat de les butaques. Aleshores quan arriben a conclusions sobre aquest tema tan polèmic, fant un informe i ho envien al ministeri de Cultura.

Curiosament mai han tingut resposta.

  De tan en tan la M està especialment cariyosa i agafa al C i van cap a l'habitacíó. Després mengen galetes de xocolata.Aleshores es plantegen en casar-se, però cap dels dos ho veuen massa clar, perquè potser s'estimen massa i els dos saben que també necessiten, cadascú, el seu propi espai. A més els dos estàn fora del sistema (o això creuen)

    A vegades en C escriu pàgines plenes de poemes i contes. Li agradaria viure del que escriu i dir a déu (amb les dues mans) per sempre més a la tan avorrida oficina. Però potser el C només escriu amb la fantasia de sortir per sempre més del sistema. Encara que sovint és el C es pregunta que hi faria un cop sortit del sistema. Potser intentar d'entra de nou. El que fa tothom, amb possibilitats de prosperar.

Dani Torralba, 5 octubre de 2015