DONEM PER SUPOSADES MOLTES COSES

Donem per suposades moltes coses. Pero viure és un canvi constant. Per exemple, ens fem una personalitat a mida, un ego en definitiva per poder relacionar-nos amb la resta del món, però fins quin punt som nosaltres mateixos? No sé si m'explico, el que vull dir és que les coses mai son el que son. També cal dir que un se sent pessionat, d'alguna o d'altra manera. Busquem l'acceptació dels demés, formar part de la tribu, que ens estimin i totes aquestes coses.Bé, molt bé, però la vida és molt més que això. I sovint ens en oblidem, o ens fant que se'ns oblidi. 

 És natural que volem una feina, amics, una família, fills, amor... en resum una vida normal, o acceptable. Però fins quin punt volem la normalitat? I per cert que és una vida normal? El cap i a la fi tot bé de que s'ha d'acomplir una norma, o això se suposa. I està bé, en el fons tota civilització es basa en això. Però també tenim la capacitat d'anar més enllà, i de fer tota normalitat una cosa extraordianària i, ja de pas de viure.

  Perquè es tracte de viure, o no?

Dani Torralba, 7 de maig de 2015