martes, 22 de septiembre de 2015

PRACTICAMENTE IMPOSIBLE

Lo absurdo es levantarse a diario para ir al curro
domesticar los instintos más bajos para poder progresar,
alimentar el ego a base de ambiciones totalmente inútiles,
procurar vivir como si fuese una carrera.

Lo normal es lo más raro,
lo normal viene de norma
y la norma siempre es clara señal
de un gran deterioro de la libertad más básica.

La natural es vivir sin más:
relajarse, meditar, amar, trabajar lo menos posible,
soñar siempre despierto, llegar
a medias, reir siempre hasta el final.

Lo esencial siempre esta dentro,
flotando en el aire como una libre gaviota,
es encontrar vida antes de la muerte,
que igual después es practicamente imposible.

  22/9/2015 Dani Torralba

lunes, 21 de septiembre de 2015

TEQUILA I LLIMONA

Un nou dilluns, després d'unes vacences a la platja i el camp. Setembre vesteix els carrers, el dia a dia es disfressa de deures i rutina. Clar, que un sospitat que alguna cosa no acaba d'anar bé. Però tot és qüestió de prendre-s'ho bé. Agafar les coses pel cantó que no cremin. Aprendre a desapendre com es desfant les coses, tal com ens deia la Bruja Averia.
Riure més que ahir, i menys que ahir. Total, UN s'acabarà morint.

Avui dilluns m'està costant, però tanco els ulls i sento les ones del mar que em gronxent  suament, mentre medito i sento que la vida potser és això:UN somni dins d'altres somnis que acoronen i fan riure, encara que a voltes tot sembli una gran tifa de vaca.

Potser la vida son momets plens d'intensa i fugaç eternitat.I un va de moment a moments, saltant, caminant, arrossegant-se, nedant, corrents, o assegut, que també podría ser
I ara m'imagino de sóc un esplorador i exploro una realitat que m'és totalment aliena. La realitat.

¿QUÉ DIANTRES ÉS LA REALITAT?

Una paraula, una condició, un ram de dubtes, unes cames que m'acaronen, una traveta, una santa hòstia, un país independent de la seva pròpia independència, la mentida dels polítics, la falsa fe del Papa de Broma, una trompeta pel matí, un bon polvo després de dinar, una fantasía, dos d'Avecrem, un cafè, copa, i puro.Ves a saber..........
La realitat se l'inventa un, com la vida o com la mort, que aquesta sap a tequila i llimona

Fins aviat nens!

Dani Torralba, 21 set. 2015

domingo, 28 de junio de 2015

EN PLENA TARDE DE UN DOMINGO PLENAMENTE DESVERGONZADO

Solo sobrevivo, nada más.
 Entre estas tiernas tinieblas me abro paso,
nada más,
mientras el aire se llena
de estatuas de sangre coagulada,
y de esquizofrénicas parábolas digitales.

Pero yo solo sobrevivo
como tantos otros idiotas quiméricos,
como un esclavo pos moderno-.
Colecciono besos disecados en el cielo del paladar
de la boca del deseo más inútil y mortal, el
mismo que me levanta
cada mañana de porcelana
barata,
como una larva
intensamente enloquecida.

Pero yo solo
sobrevivo
nada más,
alegre como la fuente
de la plaza mayor,
inconsciente
como un Dios
del todo
inexistente.


Dani Torralba, 28 junio 2015

viernes, 19 de junio de 2015

SUSPIROS CAPRICHOSOS DEL CORAZÓN

Un día más salto al vacío
me busco, me encuentro
qué asco, mira quá cara
¿quien diablos soy?

Un màscara maquillada,
mil preguntas en el desierto,
un muerto despierto
que se abre camino bajo
un cielo de esperanzas alquiladas.

Un día más,
ni tan encantado, ni tan asqueado
de seguir vivo;
es decir respirando
entre el deseo y al azar
la memoria y el olvido.

Aún espero todo
sin esperar absolutamente nada.
Y ya veís apenas
el espacio recorrido da
para bien poco o
para demasiado que  
también pudiera ser.

Dani Torralba, 6 de junio de 2015

viernes, 12 de junio de 2015

NI CARN NI PEIX?

Un dia més em desperto en  el laberint de sorra. No sé que vaig encara aquí. Després de beure'm un cafè em disposo a continuar buscant la sortida a través d'alguna mirada, per exemple. O senzillament aprofitaré la boca de metro que em cruspeix cap al regne subtarrani, on la realitat es transaforma completament i de pas, constantment. Aquest món subterrani serveix entre altres coses, per viatjar a través del temps. Sense anar més lluny en una tarda de novembre de fa dos anys, vaig agafar el metro d'Urquinaona, en direcció A Fondo i vaig acabar en una matí dins del llit amb una antiga companya d'Universitat. Quin dia més intens, recorrent la seva pell. Semblava tot un dolç deliri que a vegades ens manifesta la pròpia fantasia del moment. Aquella noia, Marga, era practicament la primera dona nua que envoltaven els meus braços i els meus petons. Curiosament vaig arribar a tal màxima expressió de felicitat que vaig notar cert punxades de melangia, concretament a les espatlles, quan ja era la tercera vegada que dansava dins la Marga. De cop em vaig perdre pels llançols. Lentament l'alè de la dolça Marga, que per cert, des d'aleshores la duc al cor allà on em porten el meus peus, va desaparèixer i em vaig trobar amb un altre jo (sense deixar de ser jo mateix, és clar) al final del laberint dels llençols. Em vaig asseura al costat del meu altre jo, que per cert el molt cabró semblava molt més guapo que un serevidor. Estàvem tots dos asseguts en una terresseta d'un bar de la barceloneta, copartint una taula, un platet de gambes, un altra de patates braves i un parell de gerres de cerves. Allà, en aquells instants es va iniciar una suculent conversa amb l'altre jo que viu de lloguer dins del meu esperit. Clar, que això de l'esperit pot tenir molta conya, i el cas és que en té.
El que vull dir amb tot això és que tot està dins d'un mateix. El món no és posseble sense un mateix. Tothom i tatadona és un mateix. 
Però un mateix existeix de debó? I la resta del món és mentida? Veritat? Ni carn ni peix?
I la mort, és el final? I si és així,el final de què??????????


Dani Torralba, 12 juny, 2015

miércoles, 10 de junio de 2015

TEORIA COSMONAUTA DEL ATEISMO MÁS DIVINO

Al fin disolverse en la nada
como un descanso vital
y ya no esperar nada, pues
todo lo que es necesario
ya se lleva dentro.

Pues todo lo divino esta
en todas partes
en la imaginación que palpita la razón
del corazón, como dijo Pascal.

Y descoser la mentira
de todo conocimiento
que da forma a la ignorancia
más sofisfiticada
y notablemente burda.

Al fin disolver en la nada
más allá de la larga sombra de Díos,
más allá de la insignificancia de cada instante,
más allá del tan deteriorado esfuerzo de tener que llegar algún sitio,
y de paso,
desprendenderse del tan inútil deber
de tener que superarse en cada instante..

pues siempre se está en el mismo lugar:
si se quiere avanzar de verdad
hay que estarse
absolutament quieto,

vivir para morir,
morir para danzar
la libertad de la luz
en la vida que no es más
que un vértigo de latidos
al compás de la melodia
de toda divina nada.

Dani Torralba, junio, 10/6/2015

martes, 9 de junio de 2015

PARA UNA VIDA TAN ESCASA

Demasiados años para acabar teniendo una vida tan escasa
demasiados horas en el trabajo para un sueldo de esclavo,
demasiados noches anhelando que, con tus encantos,
me sacudas mi tan hambriento corazón,
demasiadas leyes para convivir como civilizados animales.

DemasiadoS futbolistas en este tan triste planeta
demasiados delicuentes en los ministerios
demasiados estudios para tan poca cultura,
demasiados amantes para un solo fantasma.

Demasiada fe para llegar a Díos (o a tres)
demasiada arena en todos los desiertos
demasiadas ideas para no pensar casi nada,
demasiados vampiros en el Vaticano.

Demasiadas mentiras en cada promesa,
demasiado chorizo para tan poco pan
demasiado dinero para llegar a ser pobre,
demasiados presidentes para tan poco territorio.

Demasiadas banderas para tan poco viento,
demasiado sexo para nueve semanas y media
(bueno, esto no. De sexo nunca hay insuficiente)
demasiado animales fuera de la selva.

Demasiados naufragios para llegar a no ser feliz,
demasiada felicidad en cada decepción,
demasiados esperanzas ancladas en el mañana,
demasiados besos nunca dados en tus labios.

Dani Torralba, junio, 2015

NO DEJA DE SER UN SUEÑO

 Cada día es el primer y el último día. Cada día es un nuevo salto mortal. Cada día es una excusa para reír. Cada día se vuelve a empezar po...