COPLILLAS TRAVIESAS Y REPUBLICANAS

Abdicó al fin el rey de los elefantes
ese que lo había impuesto
y a sueldo fijo
un dictador que duro demasiado
hasta que en la cama de viejo murió.

Los congresistas votaron al fin
si república o monarquía,
si democracia directa
o a plazos y de aquella manera
pues también estaba la iglesia

la católica, no faltaba menos,
Que nadie sabia exactamente
qué movía, pero sus hilos
serian de un gordo diámetro
porqué aún con la suya se salian

y eso que nadie iba a misa
y eso que habían ramos
por Semana Santa,
y eso que los futbolista
brindan sus copas a las faldas
de la virgén Maria,
blanca o negra.

Mientras la educación
se adelgazaba
y la sanidad pública
se había quedado sin gasas
para escayolar las lagrimas
de sus pacientes.

Las ideología había saltado
por la ventana
el capitalismo era el que cortaba
el bacalao desde la edad
media  y los vecinos
entre si se sacaban las lenguas.

El trabajador era el esclavo
moderno, el rico más rico.
Las bibliotecas bacías,
los estadios de futbol llenos,
las masas al fin se había rebelado.

Lejos de la realidad,
las urnas cada cuatro años
decidían el curso político
pero tampoco era del todo
verdad, y mucho menos mentira.

Dani Torralba 14/6/2014

FINS EL DARRER BATEC

Comença el dia de paper 

i obro els ulls per començar a somniar totalment despert

per ENèSSIMA Vegada,

em poso dins la vida

com si fos un tratje fet a mida.

La realitat és una altra història, 

perquè què ÉS la rEAlitat? Una serp feta de pluja enganxifosa que enreda l'esperit

de l'ésser

per escupirse al mirall?

O POT ser, vaja el més segur, que al cap i a la fi hi hagi infinites realitats:

realitats simultànies,

realitats que ens somnien,

que ens despullen, que en desintegren

en mil àtoms de pols per EnèsSima vegada

per tornar-nos a imaginar

en altres pells, altres ulls,en altres restres, en altres sexes, 

en altres animals, en altres petons, en altres impossible, 

en altres jos, en altres misèries.

Misèries plenes de riqueses.

Riqueses sense cap mena de poseció.

Riqueses fetes de llum,

llum de somnis,

els somnis que al cap i a la fi

son cadascú de nosaltres.

Cal viure sense por, sense xarxa, sense complexes,

amb imaginación i passió

fins El darrer batec.

Dani Torralba 9.6.2014

ESCRIBIR LO VIVIDO EN EL SUEÑO DEL UNIVERSO

  Uno empieza a escribir, no porque tenga cosas qué decir, sino porque quiere decir cosas. Esto lo he cogido prestado de Cioran, gracias maestro. Cuando se escribe de entrada no se vive, bueno depende. Mejor vivir, pero claro ¿en el fondo qué es vivir? Tal vez uno también se pone a escribir para averiguarlo y, de paso sentirse mejor. Porqué esa es otra, escribo ante todo porque me lo paso bien, lo otro (lo de si recibo premios, si algún día puedo vivir del cuento, si recibo el Nobel o el Malboro, siempre bajo en nicotina, claro) senzillamenta me importa un comino.

Pero claro, como no podía faltar se me presente la paradoja, tan despeinada y sensual como siempre.

¿Escribo o vivo? ¿O es el escribir un vivir acondicionado por su ejecutor (o sea el escribiente)? O ¿No sera vivir una modalidad de escribir? No me medico, soy así. 

Tal vez escribir, como casi todo en esta náufraga vida, sea una excusa para pasar el tiempo.

Ah el tiempo, el tiempo, el tiempo. Invención de un espacio entre vacíos que dan cadenas invisible a los latidos que diseña la razón más enloquecida. Pero al fin y al cabo, el que tira es el corazón.

BUMBUM bum Bum bUM....Maquina de sangre, coral enclaustrada dentro de nuestro pecho dónde se gestan nuestras emociones más encendidas, como si fuesen el principal alimento de la gestoría de nuestras emociones, sentimientos y ya de paso razones. De acuerdo, esta la cabeza. Y esta el cerebro, pero en definitiva todo anda un poco mezclado. Todo es un misterio.

El misterio del vivir, del escribir, del gozar, del soñar. Desde cada instante y para siempre. O para nunca. Porque somos parte del universo.

Y el universo no deja de ser un corazón enorme, gigante, que se expande y se contrae. Bum Bum, como una ficción que se realiza y se desborda más allá de sus propios limites, para soñar, sentir tal vez escribir en cada latido de luz que inventa cada milagro de este universo.

Dani Torralba, 7.6.2014

NOTES ANTI-BIOGRÀFIQUES I AUTèNTIQUES

Us confasaré que jo no sóc en Dani Torralba. Jo només sóc el que escriu  les seves històries, entre d'altres coses. Jo estic a dins del Dani i, no tinc identitat, no em fa falta...d'entrada (o de sortida). Simplement sóc i, em manifesto a través d'aquesta identitat. Com totes les identitats, la d'en Dani Torralba, és absolutament falsa. Vaja, de cap a peus, ancara que insòlitament legal.litzada. Entre d'altres coses perquè té el Certificat d'Astronauta, i això li permet caminar com un Diplodocus plenament domesticat per els senyals de tràfec: és un títol que dóna la casa d'Alba als cavallets de cartró que es compren la revista El Jueves, els dimecres.

En Dani Torralba és una màscara que està absolutament buida per dins, com també ho està la identitat d'en Felipe Gonzalez, la del Papa de Roma o la del escriptor Juan Jose Millás. Com la resta de les persones, com ells, com vosaltres, com els vostre germans, cunyats i sogres.

Tothom és fals, perquè sí. Perquè és més pràctic no ser i semblar-ho, que semblar el que veritat s'és. Naixem, o millor dit, ens neixen, i ens donen una identitat falsa que ens la creiem des d'un principi. Però un no és mai allò que fa ni el que representa ni tan sols el que arriba a viure. Un és i punt. No li cal res més. Jo escric a tráves de la identitat d'en Dani Torralba. I quan escric sóc perquè no em cal cap buida i mediocre identitat.

Sempre una contradició, i de fet o és. És com quan vivim també estem morint. Això no ho tenim en compte, però si ho tinguèssim més en compte, potser un altre gall catara, o heterosexual, o transexual. O simplement un altre Bustamante, que de fet hi ha dos (com a mínim) el que plora i el canta, o creu que cant. Clar, que tembé podríem dir, que canta les seves falses dots de músic.

No cal que m'entengui ningú. Ja m'entenc jo. I si no quina importància té? M'ho passo bé i punt. Invento altres i altres móns a través dels pots. Puc perfectament fer veure i de pas ser-ho, un vampir diabètic. Que com tots els vampirs viu de nit. La nit és jove i si un s'ho munta bé és lliga i és folla molt. Però rerament no follo massa, em canso. I a més el sexe està sobrevalorat. El sexe és una màscara. Sí, una màscara que és posa l'amor per no sentir-se sol.

I aquesta és un altra.

Tothom està sola. Però això no és dolent, és boníssim. Per això ens inventem una identitat, amb el sexe no hi ha prou. Sí, ens inventem una identitat per no sentir-nos sols. Per què, que té de dolent sentir-se sol? Què és sentir-se sol? En un moment donat pots perfectament està acompanyat, i sentir-te sol O escoltar un disc d'en David Bustamante i sentir-se sol. O ser el propi David Bustamante i sentir-te sol, entre d'altres coses perquè la teva dona fa masses anucis de xampú i no para de treballar. Es passa tota la setmana fora de casa. No para. No sap estar quieta, i això resulta ser una mica perturbador pel cèlebre cantant.

 Bé, no jo no sé què collons m'ha passat, aniré acabant. Entre d'altres coses perquè en Dani acaba de rebre una trucada d'una noia. He de parlar jo, doncs ell, encara que  vol quedar amb ella per besar-la, tocar-la  i parlar-li, no sap com fer-ho. Qué desgraciat!

Fins un altre nens.

Dani Torralba, 17-5-2014.

NO ÉS IMPOSSIBLE

 Aquesta nit passada pensava que ja n'estic fart de tan nacionalisme per una i d'altra banda i de tants polítics de merda! (tan a la dreta com a l'esquerra)

Que en el fons ni em sento espanyol ni català. Que posats a fer jo vull un país culte i lliure. Laic i sense bisbes que donint pel darrera. Un país modern sense festes que facin mal als animals. Un país on es parlés amb l'idiome que un li donés la gana. Un país educat, tolerant, parcipitiu, humà, igualitari, sense perjudicis d'inferioritat de cara a l'estranyer. Un país que plantés cara a aquest capitalisme tant inhumÀ. Un país lliure, on el futbol no fos l'únic esport. On fessin més universitats, biblioteques,teatres i cinemes i enderroquèssin i transformessin absurdes catedrals que paga el contribuent de peu, que no deixen de ser un culte a la sense-raó. Un país que traballés per la seva gent, vingués d'on vingués. Que no es gastés ni un duro en armament. Que és proclamés la república, la república de la gent del carrer. Que s'exportés xurisos de debó, som mediterranis, i tenim bons fuets i llonganises que es noti cordons!

Un país obert al mar, al vent, al món sense necesitat de fatasmes que ens governin. Amb polítics professionals que tinguin alguna cosa al cervell, al menys que sapiguin parlar clar català, castellà, anglés o fins i tot xinés, alemany no fa falta. Son massa...cap quadrats. Però és una opinió que consti. I que aques polítics que ens governessin creessin empresses del país, i garatissin una vivenda digna als ciutadans, que l'educació i la medicina fossin gratuites. Que les institucions fossin humanes, i no instrumens de repressió ciutadana. Un país que lluités perqué la dona definitivament fos una persona i que decidís, entre d'altres coses, abortar lliurement si ho creiés convenient fer-ho. Que l'esglèsia católica no tinguès cap poder i que pagués als seus impostos com tothom, i sinó que vagin al seu tan estimat Vaticà, o al cel, a veure si Deu existeix, qui sap.. Que la gent estimés com volgués. Que la dreta escoltés a l'esquerra. Que l'esquerra dialogués amb la dreta. Que els de dalts baixessin tres esglaons, que els de dalt pugessin cinc, i que es trobessin al tercer pis i s'escoltèssin. Al cap i a la fi ric o pobre tothom  se la casca i l'acaba cascant. Que tothom fos com li donés la real gana. Que la propietaT privada s'abolís definitivament. Que primer fos ser i en darrer terme tenir, però com a complement utilitari i prescindible. Qué és traballés el just: cinc hores al dia (ja sé que és massa!) i la resta del dia s'utilitzés per cultivar-se, divertir-se, gaudir dels sentits i viure en directe i de debó. Que la tecnologia fos simplement una eina i no una raó, la "raó", d'aquesta tan falsa i decadent vida moderna. Que cadascú s'acceptés tal com és. Que l'única bandera permesa fos l'alegria de viure cada instant fins la propia mort, que aquesta també té el seu grau de "caXondeo". Que la gent s'estimés més per devant, per darrera, de costat, de peu, estirat, de cap per bai, jo qué sé...  Que es rigués a tot arreu: a la dutxa, a la feina, a casa, a la plaça de l'ajuntament, als jutjats, a les escoles, als carrers, a l'autoscola, als night clubs, a les universitats, a la cua de l'atur, al supermercat, a la farmacia,  als funerals, als musseus, als casamens, als divorcis, a les manifestacions, al congrés, als mítings, als hospitals als concerts del Bisbal (quina gràcia que té el pallo)...

I com cantava Lenon, no sóc l'únic que somnia una cosa així. Sé que no és impoossible, de fet m'he posat a treballar per aquest somni escribint aquestes lines.

 Perqué sé que la vida no és un destí, és UNA FESTA DE LLUM!!!!!!!!!!!!!!
Perquè com deia Pessoa: "El dia que regni la humanitat, ja no fara falta cap tipus de civilització."

Dani Torralba, 11.5.2014

COM TOTS ELS TEMPS?

Temps díficils com tot els temps,
mentides que tenen la Veritat pel mànec,
veritat llogades per hores,
Polítics de paper de cera,
papas de broma que megen papas pratrocinades per màfies de Marssella,
intel.lectuals amb idees unineuronals,
fubtbolistes milionaris i sense estudis,
científics morts de gana,
poetes miserables dormint en caixers automàtics.

Temps de plàstics, dies virtuals, nits mecàniques,
drogues de diseny que s'intauren com les noves ideologies,
disvarats que son l'ordre del dia,
fantasmas al congres,
nacionalismes que omplen les butxaques de la gent amb promeses de fum i pà sucat amb alquitrà,
identitats que només són màscares,
màscares per amagar la por i la misèria,
treballadors que son esclaus d'un sistema de CACA DE VACA!

 Temps de boires, temps de vents de plom,
materialismes exagerats omplen als destins,
quan més es té més un és,
és un contibuent ple de marques al cap,  
és un XAI seguint al remat
sense criteri, sense valentia, sense ànima, sense vida interior, sense bogeria de vida, sense amor, sense llibertat!
La nova revolució
té que ser cap a l'interior
per conectar els esperits i recuperar certa humanitat
per viure de debó cada instant fins la mort.
I MORIR SENSE POR!

Aquest poema NO ÉS un poema,
són versos per alliberar-me
de no sé què.
Alguns sembla com si els hagués escrit abans, segurament.
Però la poesia ja té això,
la poesia és una oració
per ajudar l'ànima i el cos, el cos i l'ànima, tan se val
és el mateix.
No hi ha cos sense ànima ni ànima sense cos, tot és la cosmogoonia de l'ésser.

Dani Torralba, 20/5/2014

ENTRE NARACIONES

  Para poder navegar por las avenidas de la vida, me narro continuamente.

Y AL NARRARME me invento, suelo narrarme vivo. A aunque a veces sospecho que estoy muerto, a al menos no he llegado a nacer nunca, que también podría ser, sobrevivo entre la risa y cierta neurosis nada convencional, aunque vital.

Porque en el fondo ¿uno cómo está tan seguro de estar vivo? Es claramente una hipótesís, como casi todo. Vivimos gracias a las hipótesis.

Ay! es que no paro de narrarme. Y a veces me creo que soy alguien  y que ese alguien  se llama Antonio.

Y soy filólogo del silencio, una nueva rama del logos. Es que hay gente para todo en este puñetero mundo.

El silencio es una palabra. Cuando uno nombra la palabra silencio, por un instante deja de haber silencio, pero luego el silencio continua, si estamos alegados de cualquier centro comercial claro

¿Le tenemos pánico al silencio? Pues claro. Y es que el silencio impone, es la esencia del ruido y de la música, o sea ruido armónico.

Es cómo la nada. 

¿Que diablos es la nada? A parte de la segunda persona del singular del imperativo de verbo nadar.

Dicen los sabios, concretamente los sabios Hindúes que la nada es la esencia de todo. En verdad esta vida es nada. Interesante...inquietante. Es difícil de pensar este concepto en sí. Bueno, también podríamos preguntarnos que es pensar. ¿Narrarnos? ¿Discurrimos a través del lenguaje? ¿Convertirmos las necesidades fisiológicas en vitales palomas que acarician el aire a través de la voz?

Ahora me viene a la memoria un ensayo de Borges que giraba en torno de la metáfora. Y si no recuerdo mal en algún lugar de aquellas exquisitas páginas decía que ya la palabra como tal no deja de ser una metafora. Es decir la palabra árbol no es aquel árbol, por ejemplo. Pero lo representa. Y también podemos decir que las cosas existen en la medida que pueden ser nombradas, como aquella canción de Bob Dylan, El Hombre puso nombre a los Animales. Igual la vida en si misma es una metáfora que puede llegar a ser un bello imposible, que palpita mortalidad por los cuatro costados. O la muerte. La muerte, en el fondo es un concepto. Pero tampoco esta tan claro que uno muera, vale sí. Pero siempre muere para los demás ¿Pero y para si mismo? No lo sé, todavía no me he muerto, o al menos eso creo yo. Bueno, según la ciencia se acaba muriendo, claro que tampoco está tan claro. La materia se transforma.  Pero la ciencia en el fondo nunca es exacta  del todo. Se basa en la observación del hombre, y el hombre tiene sus limites. Pero bueno, eso lo dejo para otro texto. Interesante el reto ¿No?

De momento aún estoy navegando por las aguas de esta vida. Entre palabras y silencios. Músicas y ruidos. Entre el día y la noche. Entre mi corazón y tus manos. Entre la cirrosis y la sobredosis. Entre Dios y El Diablo. Entre Serrat y Sabina. Entre Alaska y Coronas. Entre la morena y la rubia hijas del pueblo de Esperanza Aguirre.

Que dios nos pille confesa2!

Bona nit!

Dani Torralba. mayo, 2014