NO ÉS IMPOSSIBLE

 Aquesta nit passada pensava que ja n'estic fart de tan nacionalisme per una i d'altra banda i de tants polítics de merda! (tan a la dreta com a l'esquerra)

Que en el fons ni em sento espanyol ni català. Que posats a fer jo vull un país culte i lliure. Laic i sense bisbes que donint pel darrera. Un país modern sense festes que facin mal als animals. Un país on es parlés amb l'idiome que un li donés la gana. Un país educat, tolerant, parcipitiu, humà, igualitari, sense perjudicis d'inferioritat de cara a l'estranyer. Un país que plantés cara a aquest capitalisme tant inhumÀ. Un país lliure, on el futbol no fos l'únic esport. On fessin més universitats, biblioteques,teatres i cinemes i enderroquèssin i transformessin absurdes catedrals que paga el contribuent de peu, que no deixen de ser un culte a la sense-raó. Un país que traballés per la seva gent, vingués d'on vingués. Que no es gastés ni un duro en armament. Que és proclamés la república, la república de la gent del carrer. Que s'exportés xurisos de debó, som mediterranis, i tenim bons fuets i llonganises que es noti cordons!

Un país obert al mar, al vent, al món sense necesitat de fatasmes que ens governin. Amb polítics professionals que tinguin alguna cosa al cervell, al menys que sapiguin parlar clar català, castellà, anglés o fins i tot xinés, alemany no fa falta. Son massa...cap quadrats. Però és una opinió que consti. I que aques polítics que ens governessin creessin empresses del país, i garatissin una vivenda digna als ciutadans, que l'educació i la medicina fossin gratuites. Que les institucions fossin humanes, i no instrumens de repressió ciutadana. Un país que lluités perqué la dona definitivament fos una persona i que decidís, entre d'altres coses, abortar lliurement si ho creiés convenient fer-ho. Que l'esglèsia católica no tinguès cap poder i que pagués als seus impostos com tothom, i sinó que vagin al seu tan estimat Vaticà, o al cel, a veure si Deu existeix, qui sap.. Que la gent estimés com volgués. Que la dreta escoltés a l'esquerra. Que l'esquerra dialogués amb la dreta. Que els de dalts baixessin tres esglaons, que els de dalt pugessin cinc, i que es trobessin al tercer pis i s'escoltèssin. Al cap i a la fi ric o pobre tothom  se la casca i l'acaba cascant. Que tothom fos com li donés la real gana. Que la propietaT privada s'abolís definitivament. Que primer fos ser i en darrer terme tenir, però com a complement utilitari i prescindible. Qué és traballés el just: cinc hores al dia (ja sé que és massa!) i la resta del dia s'utilitzés per cultivar-se, divertir-se, gaudir dels sentits i viure en directe i de debó. Que la tecnologia fos simplement una eina i no una raó, la "raó", d'aquesta tan falsa i decadent vida moderna. Que cadascú s'acceptés tal com és. Que l'única bandera permesa fos l'alegria de viure cada instant fins la propia mort, que aquesta també té el seu grau de "caXondeo". Que la gent s'estimés més per devant, per darrera, de costat, de peu, estirat, de cap per bai, jo qué sé...  Que es rigués a tot arreu: a la dutxa, a la feina, a casa, a la plaça de l'ajuntament, als jutjats, a les escoles, als carrers, a l'autoscola, als night clubs, a les universitats, a la cua de l'atur, al supermercat, a la farmacia,  als funerals, als musseus, als casamens, als divorcis, a les manifestacions, al congrés, als mítings, als hospitals als concerts del Bisbal (quina gràcia que té el pallo)...

I com cantava Lenon, no sóc l'únic que somnia una cosa així. Sé que no és impoossible, de fet m'he posat a treballar per aquest somni escribint aquestes lines.

 Perqué sé que la vida no és un destí, és UNA FESTA DE LLUM!!!!!!!!!!!!!!
Perquè com deia Pessoa: "El dia que regni la humanitat, ja no fara falta cap tipus de civilització."

Dani Torralba, 11.5.2014