Aquell carnestoltes vaig distressar-me. Potser perquè estava avorrit de la vida. I la meva senyora m'havia abondonat. Resulta que s'havia cansat de mi, i qui no? O reconec: de primeres semblo un pallo enrotllat. Per fora puc semblar la hòstia en barca. Però el dia a dia ja es un altre cosa. Els dos fills que teniem, i tenim encara, van aprofitar per tocar el dos i s'en van anar a viure amb l'avi, que era un militar d'aquells que havien fet molts diners jugant a les cartes i el trivial, i a part de era una persona collonuda, no semblava que fos militar. Però això si de cas ja ho esplicaré en un altre ocasió.
Ara vaig explicar que...
em vaig disfressar de mi mateix. Era dijous Gras i era dia laboral, així que disfressat de mi mateix i un bocata de botifarra d'ou em vaig anar cap al meu lloc de treball. Jo aleshores era administrau i, treballava en unes oficines d'una important casa de seguros. Quan vaig passar per la porta i vaig assedir al meu lloc de treball, el companys no em vàren reconéixer.
-Perdoni com ha entrat aquí? I qui es vostè? -em va dir la Mercedes, una companya molt mona, que diuen que s'ho ha fet amb tres quartes parts de l'oficina. La part restan, és invisible, avorrida o massa anacrònica.
-Mercedes, si sóc jo, en Damià
-Si hombre ya quisiera él ser tan guapo como usted!
Aleshores la Mercedes em va llançar una mirada d'aquelles que treuen el singlot. Jo en aquell moment no tenia de singlot, però vaig sentir com aquells ulls em tocaven com m'havien tocat,
Els altres companys em miràvem com estranyats, i amb cara de vinagre. Algú va avisar a seguretat, al veure que jo havia penjat la jaqueta i havia encés l'ordenador. En poc temps havia organitzat un gran batibull. L'home de suguretat, vestit amb un uniforme marró -color tifa de vaca-, em va demanar la meva tarja de pas i la documentacíó. Jo li vaig facilitar tot dient-li:
-Però Albert que no em coneixes?
L'Albert va inspeccionar els documents
-Aquest no és vosté. D'on ha tret aquesta tarjeta i aquest dni????
-Però si son meus Albert. Què no em coneixes? Però com avui és carnestoltes he volgut vestir-me de mi meteix.
Aleshores vaig veure que estava l'Edu, un company que s'havia convertir amb un bon amic i m'havia ensenyat a jugar els escacs. Amb paciència, ja que un servidor no només sembla idiota, sino que ho és. Però vaja, això si de cas també ho explicaré en una altre ocasió. El cas és que l'Edu, per calmar la situació va dir al noi de seguretat i a la resta dels companys que jo venia a substituïr el Damià Roca, ja que aquest s'havia hagut d'anar a viure a Andorra precipitadament perquè li havia tocat la Primitiva "i clar ja saveu com son aquestes coses, si la gent sap que t'ha tocat algún premi d'aquest van a per tu, fins que et deixen pelat. Jo ja li deia que no jugués tant, que un bon dia li podria tocar. I els diners acaben amb tot, i sino mira el pobre Mario Conde. Tan bona persona que semblava... Per fi es va calma la situació. L'Edu em va dir de fer un cafè. Vàrem anar al menjador. Curiosament el menjador estava buit. L'Edu va treure dos cafès i es vam posar en una taula.
-Però com vens a la feina vestit de tu mateix? Que no tens dignitat?
-M´has conegut! -em vaig emocionar i vaig aprofitar per menjar-me el bocata de botifarra d'ou que m'havia portat de casa.
-Si, t'he conegut o reconegut que no és el mateix.
-I bé.
-I bé, això tu mamón. Què penses fer ara?
-Ara mateix acabar-me aquest bocata que està de puta mare! Em vols?
L'Edu em va llençar una mirada d'assassí que tela. Oh, és que diuen que els jugadors d'escacs podrien ser uns perfectes assassins en sèrie. I a l'enversa. O sigui per fasciscles. El que passa és que son dos gremis incompatibles. Perquè si per exemple, un li surt un nou plà per assassinar algú i té una partida d'escacs a la mateixa hora, un què fa? Però bé ho deixò en l'aire. Potser més endevant desenvouipi aquest tema que tot indica ser fascinant.
-Ara mateix acabar-me aquest bocata que està de puta mare! Em vols?
L'Edu em va llençar una mirada d'assassí que tela. Oh, és que diuen que els jugadors d'escacs podrien ser uns perfectes assassins en sèrie. I a l'enversa. O sigui per fasciscles. El que passa és que son dos gremis incompatibles. Perquè si per exemple, un li surt un nou plà per assassinar algú i té una partida d'escacs a la mateixa hora, un què fa? Però bé ho deixò en l'aire. Potser més endevant desenvouipi aquest tema que tot indica ser fascinant.
El cafè de màquina estava com sempre. Semblava Avecrem. Vaig mirar als ulls al meu amic i li vaig
dir amb el cor a la mà.
-El cas és que em sento de puta mare, com m'havia sentit en la vida
-I ara que penses fer Damià?
-Bé, ja no sóc Damià malgrat ser-ho per primera vegada. M'has canviat el nom
-Ho sento, no sabi què fer
-No, si et dono les gràcies. Ara suposo que iniciar una vida més autèntica. Començar de zero i qui sap, potser em faig cantautor galàctic com en Jaume Sisa
-Doncs aprofita i, convida a la Mercedes a fer una copa avui, perquè ja saps què diu una cançó d'en Sisa:
Qualsevol nit pot sortir el sol.
Mai és tard per viure sent un mateix. Clar, que ser un mateix tampoc es garantia de res. Un ha de ser valent, val la pena, fins i tot per assumir la pròpia covardia existencial, que tants compartim. A partir d'aquell dia vaig descobrir que viure precisament vol dir això i que cadascú és cadascú. O no?
Dani Torralba, març 2014
.jpg)
.jpg)