viernes, 14 de febrero de 2014

EL CHICO DEL PIANO



Para M., en su trigésimo octavo cumpleaños
Cualquier parecido con la realidad es pura coincidencia

Desde que tenía memoria, había padecido del corazón. “¿Por qué sufro tanto?”, se preguntaba. “Llevo una dieta equilibrada, hago ejercicio y puedo pagar todas las facturas a fin de mes”, se decía a sí mismo cada vez que el dolor hacía acto de presencia.

El caso es que, de tanto, padecer, decidió pedir cita en el ambulatorio y visitar a su médico de cabecera, a pesar de que los hombres de bata blanca le producían cierta dentera. El médico le envió a varios especialistas, pero ninguno encontraba la causa de su sufrimiento. Desesperado, decidió visitar a una curandera.

- A ver, túmbese ahí, le dijo mientras señalaba una cama de matrimonio.
- ¿Ahí?, se extrañó él.
- Sí, ahí, y quítese la camiseta, le contestó con firmeza.

La mujer empezó a masajearle la parte izquierda del pecho y, en un determinado momento, puso su oreja en el lugar donde se situaba su corazón y le acarició con ella. Él se asustó tanto que estuvo a punto de levantarse y salir corriendo, pero aguantó porque no quería que le llamaran cobarde y porque la sesión le había costado 100 euros. ¡Y no está la vida para tirar el dinero ni el ego!

- Ya está, puede levantarse.
- ¿Ya?
- Ya, volvió a afirmar con convicción.
- ¿Qué es lo que tengo?
- Una cajita de música.
- ¿Cómo dice?
- Que usted ha nacido con una cajita de música en su corazón...
- ¿Perdone?, volvió a preguntar con cara de incredulidad.
- A ver, ¿a usted le han dado muchas calabazas?
- ¿Pero qué tiene que ver…?
- Responda, por favor.
- Bueno… Algunas…
-  ¿Algunas?
- ¡Sí, algunas!
- ¿Y lo ha pasado mal?
- Claro, ¿quién no?
- ¿Cómo de mal?
- Oiga, no le sigo, ¿qué tiene que ver…?
- Si duda de mi profesionalidad, será mejor que se marche. 
- Es que me está haciendo unas preguntas…
- ¿Cree o no cree en mí?

No sabía qué hacer. Nunca había tenido mucha fe en este tipo de cosas, pero tampoco tenía a nadie más a quién acudir. Total, ¿qué podía perder? Le había enseñado el culo a la mitad de los médicos de su ciudad, ¿qué importaba mostrar su intimidad a una desconocida?

- Creo, creo…
- Pues respóndame. ¿Cómo de mal lo ha pasado usted cuando le han rechazado?
- Mal, muy mal. He sentido que la vida perdía color, brillo…
- ¿Música?
- ¡Exacto, música!
- Está claro. Ha forzado la cajita de música y se la ha cargado. Por eso le duele el corazón. El mecanismo es muy simple, pero se ha de hacer bien. La cajita de música que tiene en el corazón no se abre por dentro, sino por fuera. Usted, al forzar una respuesta, intentaba abrirla con sus solas fuerzas, cuando tenía que haber tenido paciencia  y haber esperado a que la otra persona la abriera por fuera.
- ¿Me está diciendo que me he cargado el corazón porque no he tenido paciencia?
- Eso mismo. Se ha desesperado y ha roto el mecanismo.
- Ay, Dios mío, ¿y no se puede hacer nada?
- Yo no he dicho eso.
- Dígame qué puedo hacer, por lo que más quiera…
- Cómprese un piano.
- ¿Perdone?
- ¿Ya estamos otra vez?

Un piano. Su cabeza le iba a estallar. Por un lado, no podía creer lo que estaba oyendo. Por otro, sentía que la mujer le estaba mostrando una gran verdad. Y ahora sacaba lo del piano, ¡cuando él siempre había querido tocar ese instrumento! Tenía que ser verdad, tenía que ser verdad...

- Perdone.
-  Al auscultar su corazón he escuchado algunas notas de piano. Por tanto, debe comprarse un piano y empezar a tocarlo. En ese momento, su corazón volverá a sentir las melodías que escuchó cuando usted era un niño y volverá a abrirse.
- ¿Y ya no me dolerá más?
- No se lo garantizo. Lo que sí le garantizo es que esa música le permitirá vivir más años con mayor bienestar.

No se lo pensó dos veces. Se compró el piano, se apuntó a clases de solfeo y lo empezó a tocar domingos y sábados. Desde entonces, el piano llena su vida de música, esperanza y alegría. El piano sana sus heridas y, oh milagro, la cajita de música se está recomponiendo al mismo tiempo que compone una nueva partitura para su vida…  

sábado, 8 de febrero de 2014

ECOS DE VIDA

El tipo que un buen día cogió sus cosas para ir a ninguna parte, apareció en cualquier lugar. Y cualquier lugar le fue propició para empezar de nuevo una vida. O se podría decir, sin tapujos ni sin aquellos gestos idiotas que hacemos con los dedos doblando intermitentemente en el aire para indicar comillas, para empezar la vida. Si, por qué no...?   Al fin y al cabo uno es libre -it's free- para empezar la vida cuando le de real la gana. Como si le da para no empezarla nunca. Pues en muchos casos, o en casi todos los casos, o en la mayoría de los casos, el hecho de haber nacido no implica necesariamente que uno viva. Bueno si, se vive de entrada. Pero hasta que punto se es consciente de estar plenamente vivo cuando se vive? Hasta que punto escribo a consciencia este texto? No será un pretexto para esquivar el ejercicio mismo de vivir? O no será  este vivir el ejercicio de vivir?

YO QUÉ SÉ, como decía el vivo de Montaigne

El tipo que fue a ninguna parte, acabó imaginando que acabaría en cualquier lugar. Por ejemplo en un escenario. Un escenario pequeño y acogedor, dónde cada noche abría sus puertas para el público más anónimo. Ese tipo era actor. Y el actor buscaba un palabra en un escenario absolutamente vacío y, de paso vestido con una foco iluminando el gesto teatral del actor. ¿Qué palabra buscaba? Cualquier palabra ya le bastaba para empezar a expresar el hueco que ofrece la vida desde cada latido, desde cada aliento desde cada suspiro

 Ese tipo, ese actor no es nadie. Y a la vez somos todos. Sombras, luces, estallido. esperanza, risa y por qué no? Muerte. Sí, misteriosa y tierna muerto. Que nos acompaña desde el nacimiento 
Por qué quien  sabe si uno muere para no morir del todo. Pues hasta que punto se vive cuando se supone que se esta plenamente vivo?

Good Life to everybody!

Dani Torralba, febrero. 2014

domingo, 2 de febrero de 2014

AIXEQUEU-SE FURTERS DE LA PARAULA QUE ENS INVENTA

Hi ha díes que em desperto buscant una pauraula.
Els dies son paraules,
paraules que tenen ales,
ales de paper de seda
que em porten lluny.

ENcAra que lluny pot ser a prop.
Lluny i a prop son dues paraules
en un vers,
vers que m'ha vingut el cap
fruít potser de les pàgines que va escriure un tal J. D. Salinger.

Pàgines plenes de narrativa, narrativa que son versos
versos que recullen  mons diversos
de nois que creixen
en el misteri de no entendre res
i d'entendre-ho tot. Absolutament tOT!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Mentre en Salinger
encara escriu, escriu, escriu, escriu...
les seves narracions...
Narracions que son versos,
versos fets de paraula,
paraules que son àtoms,
àtoms de llum i agua,
ombres que pregunten
des del cor.

I finalment em pregunto
no seré  un personatge
d'aquest estrany, GENIAL frinqui i solitari
Salinger?
No seré una simple paraula
navegant per un univers divers?
Ves a saber....

Dani Torralba, gener, 2014

Yo también pasé el fin de semana con el principito

Mi compañero de escritura me ha dado envidia.
No todos los días se hace un amigo tan especial. 
El principito, pequeño en tamaño, grande en verdad.
Se marchó de su planeta porque su rosa no le valoraba.
Se marchó para encontrar un amigo que le correspondiera.
Lo buscó por muchos planetas y lo halló en la Tierra.
Quién nos lo iba a decir, tanto maldecir...
¿Encontró tres? El zorro, el piloto y la serpiente. 
Ah, cómo me gusta el capítulo del zorro: 
domesticarnos, crear lazos, celebrar los ritos, el corazón por encima de todo...
Yo también he aprendido con él:
no importa tanto ser amado como amar...
no importa tanto vivir o morir...
Nada importa tanto
si se ama de verdad. 
Descansa en paz, amigo,
en tu estrella fugaz.
Tu rosa, con sus espinas,
te valorará. 
Y si no lo hace,
qué más da.
La amaste.
La amaste hasta el final.
Y eso es lo único que te llevarás. 
Nada importa tanto
si se ama de verdad.


domingo, 26 de enero de 2014

EL JOC DE VIURE TROMPEJAT

 Per enèssima vegada se'm presentava la realitat més immediata com un fenòmen del tot fantàstic.
Perquè fins quin punt vivim aquesta vida? En certa manera som fingidors de nosaltres mateixos.
I quan més som nosoltres mateixos, més fingim. Últimament em fingeixo a sobre, sort que duc mocadors de paper.
No sé si m'explico. Clar, que per altre costat, tampoc m'importa massa si se m'enten el que dic, o el que escric.
Cada matí les paraules em tornen a explicar la  meva realitat més immediat. Aquesta realitat sembla la mateixa, però no és la mateixa. Per exemple, hi han arbres, edificis, semàfors, cotxes que d'alguna forma expliquen la meva realitat. Pero no es la "meva realitat", és una realitat que també no deixa de ser pura fantasia que manipula el meu cervell (per dir-ho d'alguna manera).
Puc dir que em dic Dani, pero també pot ser mentira. Em crida Dani, una veu que em reclama al carrer. Jo em giro o no. Si em giro esbrinant l'origent de la veu, puc comprovar que el Dani que reclamen no sóc jo. Per cert, ja m'agradaría a mi ser el Dani que reclama la veu. Hostias, quina quina veu, quines corves, quins llavis, QUINS PITS! Sempre estic pensant en el mateix: en la música de Miles Davis!
 Ah, perquè aquesta és un altra: la música de Miles Davis. Son paraules que sonen a trompeta
TROMPETA que diluieix la realitat més gris i ximple. Música que regalima per tot els recons de la meva ànima dispersa i de paper de seda (a vegades també de paper de diari, seccio de relacions íntimes. Si, a vegades m'escapo perque algú em llegeixi pergràfs de la Iliada. De la guerra de Troya que rima amb...bÉ tanco el parentesi) Trompeta que em porta a l'origen de la veu que em crida pel veu nom: Dani.
Encara que no patricino a l'Espanyol. Només faltaría. No suporta la puta merda del futbol! Perdoneu el lleguatge. I que consti que no tinc res contra el futbol, al cap i a la fi es un esport. I fer esport sempre és saludable. Però ja esta bé! Els diners que guanyen. I no nómes els jugadors, també els directius, els presidents dels clubs, i ves a saber. A més l'estat li va de cordons, el futbol per aborrega a la gent del carrer. i de pas pixar-se a la cara del ciutadà. I fer veure que la realitat és una. I fer moure que la realitat no es pot canviar. I fer veure que anem cap un món millor.

 En fi, no sé si anem cap a un món millor. No ho crec, malgrat el progrès tecnològic, la medicina i la carrera de l'Ana Obregó,  però és una opinió. El que si sé és que tota realitat es qüestinable. Perquè mai hi ha una sola realitat, hi ha infinites realitats que aclaparen les nostres intencions i sentits. Perquè com estem segurs de que la nostra vida és autèntica, o més haviat una vida dins d'altres vida? Jo a lo millor no em dic Dani, em dic Miles Davis i encara toco la trompeta, en una nit d'estiu en una local de jazz de New Yorck. Buscant, a través del só de la meva inseperable trompeta, la bellesa intagible del joc de viure. Perquè viure és un joc dins d'un joc, dins d'un joc, dins d'una joc, dins d'un joc....

Dani Torralba, gener, 2014

domingo, 12 de enero de 2014

EL MEU AMIC, EL PETIT PRÍNCEP

   Ahir  dissabte em vaig trobar El Petit Príncep i he passat el cap de setmana amb ell. M'ho he passat molt bé. M'ha explicat les seves noves avetures  amb la seva flor i amb els seus tres volcants. Em rigut molt. Em begut taronjada amb un ditet de ginebra i em ballat tot tipus de música. M'ha reedescobert que això de fer-se gran és un rotllo i que no porta enlloc. Sé que haig de treballar perquè visc en una condició social determinada. Però també sé que el més important sempre és invisible.
 Feia temps que no veia el petit princep. Està com sempre.
-Tu també estàs com sempre, o això sembla -em va dir l'infant de cabells d'or.
La veritat no sé què dir. Ja fa temps que sóc un adult, almenys em condueixo com a tal. Però no sé encara què vol dir ser adult. També m'espanta un día perdre les ganes de riure, les ganes d'estima o l'energia que encoratge certa ingenuïtat.
Ja que mantenir certa ingenuïtat és bàsica.  Una ingenuïtat que permneti redescubrir constanment el món, la vida, els altres, un mateix...

Vivim en un món excecivament materialista? Potser. Però estem vius, i ho hem d'expressar i de sentir en cada moment.

El petit príncep em va fer fer pensar.
La vida no és cap cursa. Pessoa té un vers que diu:"viure no és aconseguir" Viure és un miracle, un espai per somniar ben despert, per explorar, per estimar...per ser un mateix. fins i tot per fracassar ambcerta gràcia.

La felicitat no és cap meta. La felicitat és un estat, és imaginació, és alegria, a vegades sàvia tristesa, és estimar sense demanar res a canvi. És viure  jugant fins  la fi dels dies contra la seriositat de tanta barata mediocritat que ens tracta de domesticar dient-nos el que s'ha de fer a cada moment

Perquè tot és fantàstic: viure noves coses, no acertar, equivocar-se, ensopegar per aixecar-se de nou, no comparar-se amb ningú, no envejar A NINGÚ, fer l'amor amb les persones estimades, amb el vent o amb tot Déu... Fin i tot morir és fantàstic.
Gràcies petit princep, et truco.
Gracies Antoine de Sant-Euxupéry, et duré sempre ben endins
I gràcies a Pep Fortuny, el poeta de l'Elèctrica Dharma per totes les teves cançons concretament la d' EL PETIT PRÍNCEP, públicada en el disc Històries Extraordinàries, de la Companyia Elèctrica Dharma.  

"Bona nit, i bon hora
bona mort quan sigui l'hora.
Sona la música, la nit convida
son les festes de l'energia"
   .Pep Fortuny.

M'enrecordaré sempre de vosaltres.
Dani Torralba, gener, 2014


sábado, 11 de enero de 2014

EN UN MATEIX

TemPs díficils
com tot els temps
cal ser un mateix sempre
(o al menys intentar-ho)
i deixar de seguir el remat
que impera la mediocritat
social més falsament
oficial.

La auténtica revolució
és fa des de dins d'un,
cal cultivar-se continuament.
A aprendre a no necesitar
tant de res ni de ningú.

Aprendre a desaprendre
constantment,
no abaixant la guardia
ni un sol instant.
A reescriure els termes,
a reiventar la democracia,

la llibertat, l'amor
i la justicia.

I no perdre mai de vista
l'esperit crític.
Aprendre a dir No,
i no deixaR mai de pensar
per un mateix.

No parar de riure
fins el propi funeral,
a viure en directe
cada instant
d'aquesta vida
tan mágica, misteriosa i fugaç.

Temps díficil,
com tots els temps.
O no,
ja que com cantava
l'Ovidi Motllor
tot comença
en un mateix.

Dani Torralba, gener, 2014

SENSE POR

  Ser lliure és  viure sense por. Diari secret, 1/8/2026