EL JOC DE VIURE TROMPEJAT

 Per enèssima vegada se'm presentava la realitat més immediata com un fenòmen del tot fantàstic.
Perquè fins quin punt vivim aquesta vida? En certa manera som fingidors de nosaltres mateixos.
I quan més som nosoltres mateixos, més fingim. Últimament em fingeixo a sobre, sort que duc mocadors de paper.
No sé si m'explico. Clar, que per altre costat, tampoc m'importa massa si se m'enten el que dic, o el que escric.
Cada matí les paraules em tornen a explicar la  meva realitat més immediat. Aquesta realitat sembla la mateixa, però no és la mateixa. Per exemple, hi han arbres, edificis, semàfors, cotxes que d'alguna forma expliquen la meva realitat. Pero no es la "meva realitat", és una realitat que també no deixa de ser pura fantasia que manipula el meu cervell (per dir-ho d'alguna manera).
Puc dir que em dic Dani, pero també pot ser mentira. Em crida Dani, una veu que em reclama al carrer. Jo em giro o no. Si em giro esbrinant l'origent de la veu, puc comprovar que el Dani que reclamen no sóc jo. Per cert, ja m'agradaría a mi ser el Dani que reclama la veu. Hostias, quina quina veu, quines corves, quins llavis, QUINS PITS! Sempre estic pensant en el mateix: en la música de Miles Davis!
 Ah, perquè aquesta és un altra: la música de Miles Davis. Son paraules que sonen a trompeta
TROMPETA que diluieix la realitat més gris i ximple. Música que regalima per tot els recons de la meva ànima dispersa i de paper de seda (a vegades també de paper de diari, seccio de relacions íntimes. Si, a vegades m'escapo perque algú em llegeixi pergràfs de la Iliada. De la guerra de Troya que rima amb...bÉ tanco el parentesi) Trompeta que em porta a l'origen de la veu que em crida pel veu nom: Dani.
Encara que no patricino a l'Espanyol. Només faltaría. No suporta la puta merda del futbol! Perdoneu el lleguatge. I que consti que no tinc res contra el futbol, al cap i a la fi es un esport. I fer esport sempre és saludable. Però ja esta bé! Els diners que guanyen. I no nómes els jugadors, també els directius, els presidents dels clubs, i ves a saber. A més l'estat li va de cordons, el futbol per aborrega a la gent del carrer. i de pas pixar-se a la cara del ciutadà. I fer veure que la realitat és una. I fer moure que la realitat no es pot canviar. I fer veure que anem cap un món millor.

 En fi, no sé si anem cap a un món millor. No ho crec, malgrat el progrès tecnològic, la medicina i la carrera de l'Ana Obregó,  però és una opinió. El que si sé és que tota realitat es qüestinable. Perquè mai hi ha una sola realitat, hi ha infinites realitats que aclaparen les nostres intencions i sentits. Perquè com estem segurs de que la nostra vida és autèntica, o més haviat una vida dins d'altres vida? Jo a lo millor no em dic Dani, em dic Miles Davis i encara toco la trompeta, en una nit d'estiu en una local de jazz de New Yorck. Buscant, a través del só de la meva inseperable trompeta, la bellesa intagible del joc de viure. Perquè viure és un joc dins d'un joc, dins d'un joc, dins d'una joc, dins d'un joc....

Dani Torralba, gener, 2014