domingo, 2 de febrero de 2014

Yo también pasé el fin de semana con el principito

Mi compañero de escritura me ha dado envidia.
No todos los días se hace un amigo tan especial. 
El principito, pequeño en tamaño, grande en verdad.
Se marchó de su planeta porque su rosa no le valoraba.
Se marchó para encontrar un amigo que le correspondiera.
Lo buscó por muchos planetas y lo halló en la Tierra.
Quién nos lo iba a decir, tanto maldecir...
¿Encontró tres? El zorro, el piloto y la serpiente. 
Ah, cómo me gusta el capítulo del zorro: 
domesticarnos, crear lazos, celebrar los ritos, el corazón por encima de todo...
Yo también he aprendido con él:
no importa tanto ser amado como amar...
no importa tanto vivir o morir...
Nada importa tanto
si se ama de verdad. 
Descansa en paz, amigo,
en tu estrella fugaz.
Tu rosa, con sus espinas,
te valorará. 
Y si no lo hace,
qué más da.
La amaste.
La amaste hasta el final.
Y eso es lo único que te llevarás. 
Nada importa tanto
si se ama de verdad.


domingo, 26 de enero de 2014

EL JOC DE VIURE TROMPEJAT

 Per enèssima vegada se'm presentava la realitat més immediata com un fenòmen del tot fantàstic.
Perquè fins quin punt vivim aquesta vida? En certa manera som fingidors de nosaltres mateixos.
I quan més som nosoltres mateixos, més fingim. Últimament em fingeixo a sobre, sort que duc mocadors de paper.
No sé si m'explico. Clar, que per altre costat, tampoc m'importa massa si se m'enten el que dic, o el que escric.
Cada matí les paraules em tornen a explicar la  meva realitat més immediat. Aquesta realitat sembla la mateixa, però no és la mateixa. Per exemple, hi han arbres, edificis, semàfors, cotxes que d'alguna forma expliquen la meva realitat. Pero no es la "meva realitat", és una realitat que també no deixa de ser pura fantasia que manipula el meu cervell (per dir-ho d'alguna manera).
Puc dir que em dic Dani, pero també pot ser mentira. Em crida Dani, una veu que em reclama al carrer. Jo em giro o no. Si em giro esbrinant l'origent de la veu, puc comprovar que el Dani que reclamen no sóc jo. Per cert, ja m'agradaría a mi ser el Dani que reclama la veu. Hostias, quina quina veu, quines corves, quins llavis, QUINS PITS! Sempre estic pensant en el mateix: en la música de Miles Davis!
 Ah, perquè aquesta és un altra: la música de Miles Davis. Son paraules que sonen a trompeta
TROMPETA que diluieix la realitat més gris i ximple. Música que regalima per tot els recons de la meva ànima dispersa i de paper de seda (a vegades també de paper de diari, seccio de relacions íntimes. Si, a vegades m'escapo perque algú em llegeixi pergràfs de la Iliada. De la guerra de Troya que rima amb...bÉ tanco el parentesi) Trompeta que em porta a l'origen de la veu que em crida pel veu nom: Dani.
Encara que no patricino a l'Espanyol. Només faltaría. No suporta la puta merda del futbol! Perdoneu el lleguatge. I que consti que no tinc res contra el futbol, al cap i a la fi es un esport. I fer esport sempre és saludable. Però ja esta bé! Els diners que guanyen. I no nómes els jugadors, també els directius, els presidents dels clubs, i ves a saber. A més l'estat li va de cordons, el futbol per aborrega a la gent del carrer. i de pas pixar-se a la cara del ciutadà. I fer veure que la realitat és una. I fer moure que la realitat no es pot canviar. I fer veure que anem cap un món millor.

 En fi, no sé si anem cap a un món millor. No ho crec, malgrat el progrès tecnològic, la medicina i la carrera de l'Ana Obregó,  però és una opinió. El que si sé és que tota realitat es qüestinable. Perquè mai hi ha una sola realitat, hi ha infinites realitats que aclaparen les nostres intencions i sentits. Perquè com estem segurs de que la nostra vida és autèntica, o més haviat una vida dins d'altres vida? Jo a lo millor no em dic Dani, em dic Miles Davis i encara toco la trompeta, en una nit d'estiu en una local de jazz de New Yorck. Buscant, a través del só de la meva inseperable trompeta, la bellesa intagible del joc de viure. Perquè viure és un joc dins d'un joc, dins d'un joc, dins d'una joc, dins d'un joc....

Dani Torralba, gener, 2014

domingo, 12 de enero de 2014

EL MEU AMIC, EL PETIT PRÍNCEP

   Ahir  dissabte em vaig trobar El Petit Príncep i he passat el cap de setmana amb ell. M'ho he passat molt bé. M'ha explicat les seves noves avetures  amb la seva flor i amb els seus tres volcants. Em rigut molt. Em begut taronjada amb un ditet de ginebra i em ballat tot tipus de música. M'ha reedescobert que això de fer-se gran és un rotllo i que no porta enlloc. Sé que haig de treballar perquè visc en una condició social determinada. Però també sé que el més important sempre és invisible.
 Feia temps que no veia el petit princep. Està com sempre.
-Tu també estàs com sempre, o això sembla -em va dir l'infant de cabells d'or.
La veritat no sé què dir. Ja fa temps que sóc un adult, almenys em condueixo com a tal. Però no sé encara què vol dir ser adult. També m'espanta un día perdre les ganes de riure, les ganes d'estima o l'energia que encoratge certa ingenuïtat.
Ja que mantenir certa ingenuïtat és bàsica.  Una ingenuïtat que permneti redescubrir constanment el món, la vida, els altres, un mateix...

Vivim en un món excecivament materialista? Potser. Però estem vius, i ho hem d'expressar i de sentir en cada moment.

El petit príncep em va fer fer pensar.
La vida no és cap cursa. Pessoa té un vers que diu:"viure no és aconseguir" Viure és un miracle, un espai per somniar ben despert, per explorar, per estimar...per ser un mateix. fins i tot per fracassar ambcerta gràcia.

La felicitat no és cap meta. La felicitat és un estat, és imaginació, és alegria, a vegades sàvia tristesa, és estimar sense demanar res a canvi. És viure  jugant fins  la fi dels dies contra la seriositat de tanta barata mediocritat que ens tracta de domesticar dient-nos el que s'ha de fer a cada moment

Perquè tot és fantàstic: viure noves coses, no acertar, equivocar-se, ensopegar per aixecar-se de nou, no comparar-se amb ningú, no envejar A NINGÚ, fer l'amor amb les persones estimades, amb el vent o amb tot Déu... Fin i tot morir és fantàstic.
Gràcies petit princep, et truco.
Gracies Antoine de Sant-Euxupéry, et duré sempre ben endins
I gràcies a Pep Fortuny, el poeta de l'Elèctrica Dharma per totes les teves cançons concretament la d' EL PETIT PRÍNCEP, públicada en el disc Històries Extraordinàries, de la Companyia Elèctrica Dharma.  

"Bona nit, i bon hora
bona mort quan sigui l'hora.
Sona la música, la nit convida
son les festes de l'energia"
   .Pep Fortuny.

M'enrecordaré sempre de vosaltres.
Dani Torralba, gener, 2014


sábado, 11 de enero de 2014

EN UN MATEIX

TemPs díficils
com tot els temps
cal ser un mateix sempre
(o al menys intentar-ho)
i deixar de seguir el remat
que impera la mediocritat
social més falsament
oficial.

La auténtica revolució
és fa des de dins d'un,
cal cultivar-se continuament.
A aprendre a no necesitar
tant de res ni de ningú.

Aprendre a desaprendre
constantment,
no abaixant la guardia
ni un sol instant.
A reescriure els termes,
a reiventar la democracia,

la llibertat, l'amor
i la justicia.

I no perdre mai de vista
l'esperit crític.
Aprendre a dir No,
i no deixaR mai de pensar
per un mateix.

No parar de riure
fins el propi funeral,
a viure en directe
cada instant
d'aquesta vida
tan mágica, misteriosa i fugaç.

Temps díficil,
com tots els temps.
O no,
ja que com cantava
l'Ovidi Motllor
tot comença
en un mateix.

Dani Torralba, gener, 2014

sábado, 21 de diciembre de 2013

DIARIO DE LA DESAPARICIÓN DESESPERADA DE LAS ESTADÍSTICAS (pieza jazzística a tres tiempos)

lunes

Un lunes de septiembre desaparecieron para siempre todas las estadísticas de este mundo tan hostil. No se sabe la causa, pero sin duda fue una causa muy grave. Muy, muy grave.
Porque sin estadísticas el sistema ya no fue el mismo. Sin estadísticas las probabilidades, todas, estaban absolutamente perdidas. Sin estadísticas algunos hombres (por poner un ejemplo) ya no se dejaban bigote. Ahora se dejaba de tonterías, y empezaban a ponerse los zapatos de tacón de sus mujeres.
Y las mujeres (algunas) se empezaron a dejar bigote, concretamente en las mesillas de sus tan atractivos amantes.

martes

Este diario parece absurdo, y lo es. Pero como ya no hay estadísticas que valgan, uno se puede permitir el lujo de escribir lo que le salga de los cajones! (pues mis cajones escriben por mi. Concretamente de noche, cuando yo duermo. Por otra parte mis cojones, también trabajan de otra manera para mi, y de rebote para ellas)
Porque escribir es una manera de estar en el mundo.
Claro, efectivamente, uno podría estar en el mundo por qué escribe. O porque sueña que escribe.
¿Y por qué escribe?
De hecho no hay ninguna razón lógica.
Uno escribo porque le sale. De hecho es de locos escribir.
Bueno de hecho es de locos hacer cualquier cosa. Pero no hacer cualquier cosa, o nada, también es de locos.

   Sí, sin duda, la falta de estadística es la perdición de la civilización.


miércoles

Los gobiernos, y ya de paso, las madres de los gobiernos se vieron absolutamente perdidos sin estadísticas a la vista. Unos porque se vieron de repente incapacitados para gobernar. Y otras porque se dieron cuenta que podían haber abortado en su día. Pero ya era tarde. O no,  pues siempre hay asesinos a sueldo dispuestos a colaborar.
Pero no es tan fácil. Los asesinos a sueldo también notamos la crisis, como tutte il mondo
Claro yo no soy un asesino a sueldo. Soy un asesino a solas.
Sí soy un asesino. Pero solo mato las horas. Porque las hora son muy feas y, sólo duran sesenta minutos. Cosa que nunca he entendido muy bien como funciona la elesticidad del tiempo.



jueves

   El hombre (o la mujer, no te jode!) INVENTÓ la estadísticas para manipular el tiempo. Y concretamente los minutos que corrían, y se iban y se llevan los días, las semanas, los meses, los años, la vida. Si, la PUTA VIDA!!!!!!!!!!!!
¿En verdad que es la vida?
De entrada una condición biología, pero....
Según las estadísticas. Pero si las estadísticas ya no existen. Existieron alguna vez. Y por equivocación. Por querer controlar el tiempo. Pero el tiempo no existe. El tiempo es una manzana transparente y hueca por dentro. Aficionada a las series norteamericanas y asiáticas.
Sólo existe la relación de los cuerpos y sus masas.
Y estos cuerpos con sus masas no duran mucho, porque todo desaparece como las estadística.

Doctor Estadistichus. (PensilVania, octu. 2033)

domingo, 15 de diciembre de 2013

CAP BANDERA

Cap bandera
me la posa dura,
en el fons
tan se m'en fot
ser català,
español
o romanés.

Tan sols
sóc un pallo
que per guanyar-se
les garrofes
no te més remei
que treballar,

i el meu govern
sigui d'on sigui,
groc o amarronat.
Parli el que parli,
xinés, español,
català o filandés
me la fotrà igual.

El que seria
interessant
és fer un societat
més humana,
que els rics
no existisins
i que els pobres
tampoc.

Que tothom
fos ell mateix,
sota la seva responsabilitat
i honestetat.
Que els governants i polítics,
 cervells de suro,
del mapa per sempre desaparaguessin,
i que la rialla, l'amor i la llibertat
fossin les uniques lleis
possibles,
des del naixament
fins la mort.

Cap religió
me la posa dura,
però això ja
és un altra cançó.

Dani T. desembre, 2013

domingo, 8 de diciembre de 2013

ME LA TRAE SIN CUIDADO LA NAVIDAD

Me trae sin cuidado la Navidad. A parte que no creo en ningún Díos, ya me cuesta lo mío creer en mi.
La gente por estas fechas nos volvemos idiotas (más de lo que somos a diario). Compramos regalos, compramos mentidas enlatadas, compramos felicidad artificiosa y a plazos.
Cada año igual. Pero intentaré no entrar en el juego, y no poner cara de pÓquer.  Y tomármelo por el lado que no quema.
Porque uno puede decir no. No ver los anuncios publicitarios. No crompar por que si. No frecuentar ningún infernal centro comercial.
Se puede vivir la Navidad si a uno lo convence. Pero a mi ya no me convence en absoluto. Son fiestas demasiado artificiales. Se vende una bondad que no es real. Parece que te obliguen a vivir estos días como si fuesen especiales. Que a lo mejor lo son, no digo que no. Pero no me seducen.
Pero también son especiales el resto de los días del año.
No tengo ningún tipo de fe religiosa, pero admito que si hay un sentimiento navideño que tenga que ver con la bondad, generosidad, amor.. lo interesante sería ponerlo en práctica cada día y no esperar a unos pocos días del año, sin caer en sentimientos frivolos a lo Walt Disney. La vida no es de color de rosa. Es más que eso.
La vida es un espacio de luz para vivir con todos los sentidos puestos en todo lo que uno haga o no haga (que también hay libertad en no hacer).
Hay que vivir siempre en directo, ir más allá de conceptos que nos venden diseñados en la quinta planta de los grandes almacenes

Hay que celebrar la vida, si. Pero cada día. Hasta el último aliento, incluso la muerte cuando se presente puede llegar a ser plentamente fantástica.

Dani, diciembre, 2013

ANSIOSES HORES

      Ansioses hores de plata planegen pel nou paisatge  d'un dimecres esgotat de res en concret, rebotant per les parets  d'un temp...