PUR TEATRE

  M'hagués agradat ser actor professional. Clar, que sempre estic a temps, qui sap...mentre hi hagi vida, ja se sap. Al cap i a la fi res és impossible. Per què dic això? Doncs perquè sovint sento que ho acabat per aconseguir, més o menys. M'explicaré millor: sovint imagino que vaig cada matí al teatre a fer una funció, una funció que dura de vuit a nou hores. En aquesta funció faig el paper d'adminiistratiu, sempre és el mateix, però sense ser igual. És el que té la màgia del directe. Els meus companys també son actors, actors professional, actors com la copa d'un pi. El treball no deixa de ser fascinant. Cada dia és una obra de teatre totalment difernt, malgrat ser la mateixa. El text me´l sé, pronuncio cada paraula, cada coma, cada silenci. Encara que sovint improvitzo, com els meus companys. Bé, com alguns del meus companys. Actuar és molt gratificant. Encara que sé que en el fons només estic actuant, sovint m'en vaig a casa amb el personatge d'administratiu posat a sobre. La meva dona ja està acostumada. A casa tinc una altra mena de funció. Em vesteixo de marit despistat i simulo estar casat amb una dona que m'estima. Tot plegat podia ser ben diferent, podia perfectament continuar solter, tenir amats a dojo, estudiar la manera de canviar d'una meuca vegada d'obra de teatre. Fer-me amb algún Shakeaspeare, Becket, Sergi Beibel o fins i tot David Mament. Bé, ja vindrà.  Tot és qüestió de tenir paciència, no llençar mai la toballola, i no deixar mai de somniar ben despert fins el darrer alé.

  Per cert aquest cap de setamana faig una obra de teatre sobre un pintor que fa retrats per passar l'estona, burlant la més imbècil rutina existencial i de pas treure-se un calerons. Em vindreu a veure?

                       


Dani  Torralba i Devesa, 17/3/2017