VERSOS CON LENGUA

A veces la ciudad es un laberinto de palabras rotas,
a veces la ciudad es la prolangacion de nada en particular,
mientras el tiempo pasa montado en un eléctrico patinete
en busca de medio quilo de felicidad en la quinta planta
del Corte Suizo.

A veces te busco sin saber quien diablos eres
después de un rato de húmeda pasión
entre tus brazos de salvaje primavera,
cavalgando el incierto abismo del vacío más evidente
entre el hoy y el nunca más.

A veces caigo en la cuenta de la absurdidad
fugaz de esta tan ficticia y mortal existencia, mientras
aprendo por ensima vez a reirme como un perfecto neurótico
contemporaneo de todo este circo
que apenas llega a tener significado.

A veces me invento por enésima vez
y me imagino que estoy más vivo de lo que acostumBro.
Me voy bien lejos de casi todo,
para volver a empezar a tres metros del final
y así equivocarme con mayor libertad y alegria.

A veces finjo ser poema  y me escribo sobre la arena.

Precipitando, así, la locura de existir por que si,

danzando por doquier la bella e incierta 

desfachatez de estar vivo...

Dani T. D, 30/4/2018

VERSOS ESCAPATS D'UNA CANÇÓ DE BOB DYLAN

Un munt de naufragades il.lusions

abans de la mort,

un munt d'inútils esperes

abans de saltar definitivament al buit.

I mentre

el temps

passa

com una serp

lleugera, salvatge
i transparent

cap al mai

més lliure.

Un munt de paraules ofegades

en les butxaques del cor,

un munt d'idees podrides

justiquen la més prospera civilització..

I a la fi

un nou principi,

on tot se

suposa

que està

per desfer-se,

com un miracle

al revés.

Un munt de fantasmes

en els butaques daurades del més astut poder,

un munt de mentides elèctriques

per poder suportar l'evidència més crua.

 I en el fons

el misteri

està plenament

intacte,

disparant al dictat
dubtes

des de primeres

hores del dia.

Dubtes que

tampoc tenen

tanta importància,
o qui sap

Un munt de religions

per condemnar a Déu,

un munt de segles

per evidenciar el triomfal fracàs de la humanitat.

.Dani T.D. 25/4/2018

CARTRÓ I PEDRA

Dies de cartró i pedra,
polítics que es pixen en la política,

jutges que no jutgen,

enganyifes com el pà de cada dia,

cultura restringida,

llibertaT d'expressió entre reixes.

Oficines esterils,

crits que s'ofeguen

en un desert d'embuts,

demorcRàcies de lloguer

supervisades per un rei de bastos

que li fan pudor les poques idees

que no té.

 I tot

per haver heredat l'adn

d'un dictador amb un sol ou.

Dies d'esperes absurdes,

futbolistes unineuronals

que son els nostres més íntims  herois
per aixì no haver de pensar
 i no desgastar-nos pas.

Mentre dura aquest
 beneit naufragi

cap un carreró sense sortida.

El sentit comú aturat

a l'aduana de l'esperança

mentre una primavera

obra, una a una, les flors de plàstic

d'un jardí hipotecat

on descansa i somnia, qui sap què,

la política més efectiva
com a solució
de tot aquest merder social.

Com sempre, com mai

dies de cartró i pedra fins la fi... 

Dani T. D, 24/4/2018

XIMPLE I GRIS

Un dia més em desperto

i em proposo  burlar

 aquest destí tan ximple

i gris.

Camí de la oficina

m'invento noves rutes

que em viatgin mars

enllà de la més buida rutina,

de les més absurdes oblIgacions.

Vull sortir com sigui

d'aquests patrons establerts,

d'aquesta existència

d'autòmata convecional.

Cada dia és una nova

possibilitat per jugar

el joc de la vida

abans de que la mort

em cridi al seu costat.

Intueixo que avui

potser ser un dia clau

per anar més enllà,

i ja viure somniant ben despert

fins que la mort
a la fi

em reclami al seu costat! 

Dani Torralba i Devesa 20/4/2018

NECIA E INÚTIL

A veces salgo a tomar copas

con Pessoa y Baudelaire,

recorremos todos los bares

de nuestros pecados.

Tambien inventamos afilados versos

para burlar la más necia e inútil felicidad

perfumando de tierna y cachonda melancolia

los callejones sin salida del corazón.

Bailamos y reimos hasta enloquecer con las guapas musas

del Palacio de la Desolación,

para vivir cien veces más

en cada minuto naufragado en las orillas

de la resacosa y endemoniada madrugada.

Charles se saca algunas estrofas parmasianas de los bolsillos,

mientras Fernando nos presenta a sus duplicadas personalidades,

cuando una luna desquiciada

nos guiña un ojo a través de la mirada enfurecidad

del mar más agitado.

Mis dos amigos

Baudelaire y Pessoa

son dos golfos sabios

que estan más despiertos

que muchos que van

de vivos por este tan desquiciado y absurdo mundo.

Hasta pronto amigos!

.Dani T. D, 18 abril, 2018

EL CERCLE DIARI

Traço el cercle diari

per enèssima vegada,

tot d'una sembla

exactament el mateix dia.

La mateixa insolent rutina

em colapse la retina

com un laberint gris

i de ciment, fet a mida.

Pero cada dia,

si un s'ho proposa,

pot esdevenir en
 un cercle ben distint,

un passeig gairebé diví.

Clar que hi ha que preparar-se

com si fos tot un fantàstic viatge

(de fet ho és),

ple de troballes

veritablement extraordinaries

Ja que empre és ara,

i ara sóc un vers

dins d'aquest poema

que s'escriu encerclant

tota una resposta

que és una nova pregunta
apuntant

al misteri del cercle diari

que, ni de bon troç,

és el mateix del jorn anterior...

Senzillament és un nou traç

per on s'ha de somniar ben despert
i sense filtres de cap mena,
 per bé i per mal,

l'aventura misteriosa

i fascinant

d'aquesta vida

fins el darrer alé.

P.S.
(encara que moltes vegades
no es trobi cap sentit,
doncs
l'important és el viatge...)

Dani T. D. 17/4/2018

RIURE DE TOT I RES!

 A voltes ganes de res,

de sortir corrents cap enlloc,

d'exiliar-se d'un mateix i del món,

d'atracar un banc o deu mil,

de saltar-se totes les pOssibles lleis,

d'intentar ja per sempre ser un mateix sense proposar-ser ser ningú de l'altre dijOus,

i que la resta del món pensi el que li sortir dels cordons!!!

Hi ha dies grisos en que planeja una extranya lucidesa,

quan un se n'adona que mai se n'adonat absolutament de res.

Dies sense cel ni terra ni mar,

dies sense llum, dies sense ganes,

dies sense hores, dies sense espai,
dies sense Dia, ni Mercadona.

Jornades d'absurdes esperes,

de paraules que suen i sagnen en les butxaques de la gavardina de la senyoreta Soledat,

de petons que es moren en els llavis secs de la deseSperació,

d'idees que es suiciden per falta de diàleg i humanes disputes.

Dies d'una angoixa elèctrica i primAveral
que travessa l'ànima com un afilat bisturí.

 Dies, on malgrat la seva inutilitat per respirar,

son una gran oportunitat per renovar-se

per fora i per dins,

de dalt a baix, sense iogurts biFidus
dels pabrOts que valGuin!

I ser un altre, o altres,

sense deixar de ser un mateix.

I viure rient encara que NO es tinguin gens de  ganes de riure..

Sí, viure rient de tot,

de res fins el darrer alé i com un perfecte foll!

Perquè com bé deia un savi romanés,

riure és la única excusa d'aquesta vida.

.Dani T. D, 16/4/2018