POEMES D'IMPOTÈNCIA I RÀBIA (1)

DIES NÀUFRAGS

Dies nàufrags fins al final,

en aquest  món sense massa sentit..

Crisis de cendres i llàgrimes dissecades,

titelles d'un sistema sense gens d'escrúpols.

Hores d'ansietats elèctriques

en aquest nou món que és el més decadent de tots.

Els mateixos fantasmes

al poder i al timó de tota aquesta merda.

Els mateixos cabrons

més poderosos que mai.

I els nàufrags anònims

sospirem cibernètiques llibertats

a travès de pantalles sordomudes.





DIRIGENTS INÚTILS

Polítics inútils
fant polítiques inútils,
desinformant ciutadants impotents.

Davant d'epidèmies 
totalment desproporcionadeS
i completament destructores,

engendrades pels mateixos
inútils grans polítics
 d'aquest sistema de merda.

Polítics mafiosos
és igual si son de dretes o d'esquerres,
els importem tots tres mil cogombres.



DANSA DE LA MORT

Dansa de la mort
pels carrers tristos i buits
ferits  amb emotius comiats
no finalitzats del tot.

Dansa de la mort
des de les costures
de la tendresa més profunda,
entre flors marrons i pansides.

Dansa de la mort
que pinten les meves llàgrimes
de impotència i ràbia
mentre dins meu
encara t'espero.

Dani T. D. 15/4/2020

COMO DECIA BUKOWSKI

A  veces el infierno es un lugar sofisticado,

a veces el infierno son los demás

que están en uno mismo

como escupiendo lágrimas empaquetadas

al vacío.

O como decía el lúcido borrachín de Bukowski:

el infierno es un lugar solitario.

Un lugar lleno de ojos arañados

que lanzan miradas desafinadas

y afiladas como cuchillos.

Cuchillos que van directo al corazón.

El corazón que un día naufragó

en una playa sin mar,

con ceniza en lugar de arena,

A veces un infierno alquilado

 me da de beber.

Intento calmarme. 
Pero no puedo, 
todo es un maldito engaño,

un engaño que sólo es mío

y que me persigue allá

a dónde voy.

Y cada día que pasa

no sé si al lugar dónde voy

existe en realidad,
pero eso que más da....

A veces el cielo (si lo hay)
no es nada más que un barato infierno,
un lugar saturado de inútiles oraciones
que se estrellan en la fe 
más podrida.

Dani Torralba Devesa, 11/4/2020

NADA MÁS

No hay nada más que el ahora

naufragando entre las horas

que evaporan cada momento,

tras cada embriagado lamento.

No hay nada más que el ahora

evocando la memoria enredada,

entre el sordo olvido de un futuro

que nos va matando desde el primer aliento.

No hay nada más que este ahora

que se va yendo a ningún lugar,

tras el eco de una voz sorda

fingiendo haber nacido alguna vez.

   Dani T. D.11/4/2020

ME TEMO

Transito por el pasillo

en busca de yo qué sé,

a fuera sigue el miedo

calzando las botas

del indiferente horror.

De habitación en habitación

intento despistar el vacío

que se va comiendo,

sin a penas pedir permiso,

lo que un día

parecía un milagro latente.

Al fin descanso el alma

en el parque del comedor,

ante el televisor apagado

ignoro las insolentes estadísticas

que adoptan la forma

de una absurda y afilada guadaña.

En la naufragada tarde

oigo llover entre aplausos

solidarios. Pero me faltan

ganas de agradecer nada,

lo siento.

 Hace 

tiempo la fe perdí 

en esta especie que

se supone honesta

                         y tan inteligente (¿?).

Transito el pasillo

diseñando una nueva esperanza.
 Tras todo esto,

lo más natural

es que cambiasen ciertas 

cosas.

Pero, 
salvo alguna bUena gente
(la de siempre),
 me temo mucho
 que no,
que todo continuara
como siempre.

Dani T. D. 11/4/2020

SENSE OFENDRE A NINGÚ

Aquestes paraules de pedra desmaiada
que cauen pel seu propi pes,
dinamiten tot sentit.
Com si tot tingués algún significat.

Què m'has sentit imbècil?

No, si ja ho deia Freud:
el sentit darrer
de tot i de res
recau en un logos podrit
per la manca
              d'efecte 

de qualsevol imbécil 

més o menys civilitzat,

Sense ofendre a ningú,

                                      és clar!

Dani T. D. 8/4/2020

LA TIFA DE TOTA ESTADÍSTICA

El final d'un enesim príncipi,

les paraules callades de la inmensa minoría,

l'estudiada estadística dels més legitims crims,

la literatura barata dictada per la 
més interessada historia.

Les mentides fabricades des de poder,

la merda que s'arrosega fins el darrer alè,

la inútil espera de tota desfessada esperança

alimenta els fills de puta de la venjança.

La cabrona ambició de l'espècie humana,

les fastigoses temptacions més vaticanes,

les  injusticies que regulen el sistema,

el sistema que fa les vacunes 

per invetar noves i modernes pandemies.

Dani T.D. 7/4/2020

.

POTSER TOT PLEGAT...

  Passejava la seva mirada per les finestres del seu pis. Buscava qui sap què. Ja feia dies que havia començat aquella estranya epidemia. O era un guerra? Una guerra sense avions ni carros de combat. Una guerra moderna, sofisticada, a distancia. Una guerra imbécil com totes les guerres. Aquell estat absurd era conseqüencia potser de la prepotència de tot progrés humà. Clar, que potser, allò només era un pensament cínic fruit d'aquells temps.

 Hi havia moments de tot. A vegades descubria uns nous ulls que floreixien en algún balcó veí. Ara tothom semblava solidari. Quin remei, pensava. Però també era tot un engany. No sabia perquè, però allò li recordava el mite de la caverna del caxondo d'en Plató. Ara hem tornat a la cova, el nostre refugi. A fora està la llum, la vida, qui sap… el perill, els dinossaures, el diluvi? 

       Quan acabarà tot això? Preguntava a través de cada finestra del seu refugi. I les altres mirades que sobrevivien des d'altres finestres i balcons tambén es feien la mateixa pregunta. Clar, que potser un es passa també la vida tencat en ell mateix sense saber-ho. I potser mai sabrà del cert què passa allà fora. Cada dia el govern  informava de com estaven les coses. Però feia l'impressió que cada cop imformaven menys. 

Qui sap… potser tot plegat és un joc de rol. Una altra eina que utilitza el poder més pervers i llafiscós.

Dani Torralba Devesa, 5/4/2020