POTSER TOT PLEGAT...

  Passejava la seva mirada per les finestres del seu pis. Buscava qui sap què. Ja feia dies que havia començat aquella estranya epidemia. O era un guerra? Una guerra sense avions ni carros de combat. Una guerra moderna, sofisticada, a distancia. Una guerra imbécil com totes les guerres. Aquell estat absurd era conseqüencia potser de la prepotència de tot progrés humà. Clar, que potser, allò només era un pensament cínic fruit d'aquells temps.

 Hi havia moments de tot. A vegades descubria uns nous ulls que floreixien en algún balcó veí. Ara tothom semblava solidari. Quin remei, pensava. Però també era tot un engany. No sabia perquè, però allò li recordava el mite de la caverna del caxondo d'en Plató. Ara hem tornat a la cova, el nostre refugi. A fora està la llum, la vida, qui sap… el perill, els dinossaures, el diluvi? 

       Quan acabarà tot això? Preguntava a través de cada finestra del seu refugi. I les altres mirades que sobrevivien des d'altres finestres i balcons tambén es feien la mateixa pregunta. Clar, que potser un es passa també la vida tencat en ell mateix sense saber-ho. I potser mai sabrà del cert què passa allà fora. Cada dia el govern  informava de com estaven les coses. Però feia l'impressió que cada cop imformaven menys. 

Qui sap… potser tot plegat és un joc de rol. Una altra eina que utilitza el poder més pervers i llafiscós.

Dani Torralba Devesa, 5/4/2020