Em poso de peu i començo a corre cap a qualsevol direcció. Per moments em sento embogir, y no sé què fer: si saltar per la finestra, llegir a Nietczhe, buscar una amant, treballar de carter, estudiar els estels, escoltar a veure el que diu el vent....
El vent que ara passa pel carrer, tot empaitant les mirades, les mans, les paraules, els silencis...
El vent de fora, el vent de dins. La vida és un vent. Un vent idiota i meravellós, un vent mortal i absurd.
A voltes voldria escapar de mi, del món, de la realitat més llafiscosa, d'aquesta selva tan aparentment civiliZada.
Però és del tot inútil. Contra més corro, l'Ansietat es fa més i més GRAN. I els monstres que duc dins també és fant més enormes.
Clar, que tot això que dic, que escric no ha de ser del tot negatiu. Segurament és un enèsim punt d'inflexió per viure aquesta aventura que tot plegat és un somni profund, lúcid i sortosament sense massa sentit.
Dani T. D. 15/5/2026
.jpg)
.jpg)
No hay comentarios:
Publicar un comentario