SOVINT LA REALITAT ÉS PURA IMAGINACIÓ

   Em poso l'escafandra per sortir a l'exterior. L'autobus ve a l'hora, saludo al conductor i busco seient. Trec un llibre de la motxilla, em poso comòde i llegeixo. La lectura em transporta a altres realitats. Un llibre és com un transport públic. I un transport públic és com un llibre, un llibre que et porta on vulguis: al treball, al dentista, a la llibreria, a Caprabo, al Parc de la Ciutadell, al cel, a l'Infern, al teu propi funeral..segons demanda del cos o de l'ànima.

  De cop i volta una dona amb els cabells negres i els ulls marrons s'asseu al meu costat. Jo la miro una estona, em sembla atractiva, i després retorno al meu llibre, on el protagonista també ha entrat en un autobús (quina casual casualitat) camí de l'oficina i també lleigeix un llibre com un servidor. La lectura és plàcida com el viatge en autobús. De tant en tant miro de reüll a la dona, no ho puc evitar, sóc afaccionat a la bellesa femenina. Es una dona més jove que jo, o això sembla. On deu anar?, em pregunto. Suposo que a la feina. Acte següent m'imagino que es gira i em convida a anar a prendre un cafè. Jo li dic que si movent el cap com un imbècil. Total, que baixem a la propera parada on just davant hi ha un bar. Entrem, i ens assaiem en una taula. Un cambrer ens pren nota: dos cafès i dos crussant. Ella s'ha posat camoda i s'ha tret la bossa i l'abric. Jo he fet el mateix. Hi ha amb les consumissions sobre la taula ens hem posat el dia. Ens hem conegut una mica (o bastant), i hem decidit anar a viure junts i fundar una familia. 

  Sobre les onze, ja estavem casats. Sí, ens ha casat el mateix cambrer que ens ha atés. Després hem anat al parc de Montjuïc com a viatge de nosses. Sota la vigilància del  Cavall de Ferro, ens hem estimat com dos animals ben civilitzats. Ella s'ha quedat prenyada al segon polvo. I cap a les dues de la tarda ha tingut el fill en la clinica del Mar. Després hem a anat tots tres al nostre pis. Passades les tres de la tarda, duia al nen al cole. Mentres ella anava a l'oficina, és cap de Desfets Humans d'una empresa de tratjos de Torero Hidràulic. Mentre jo sóc un novel.lista de betselers. No escric massa bé, però com cada vegada la gent és més idiota del que realment diuen les estadístiques, doncs això fa que tarats com jo es guanyin molt bé la vida, influïnt així aquesta merda de societat insolidària.

   Cap a les sis el nostre fill, Carles Puigdamón, es graduava com a Fantasma Professional, i tots ho celebrem anant a sopar i a la disco a ballar i a drogar-nos com a bons cristians. Ja que cal aprofitar el temps, no? Mentre em feia unes ratlles amb la Carol, una nena de vint que estava fascinada pel meu escàs talent i que estava ben a punt d'ensenyar-me les seves mandarines, la meva dona s'ho estava muntant amb el Jordi, tancats en un lavabo, un amic meu de l'infància. Jo me alegrat per ells. I és que la vida ja es això, o no?

  De sabte l'autobús arribava a la meva parada. Ella, la meva dona, havia desaperagut. Per un moment m'he posat trist. Era conscient de que tot ha sigut fruït de la imaginació, em deixo portar. No ho puc evitar. 

 Clar, que qui diu que la vida d'un no és fruit també de la imaginació?

Dani T. D. 9/11/2021