ELS DIES

   Els dies passen de pressa, molt de pressa, ¿Massa de pressa?

 Son com parcs plens de llum que duren segons.

  Sento que el temps m'arrossega per un laberint d'aigua i foc, d'alegria i tristesa, de tedi i diversió, de vent i arena...

     No cerco res en concret. Ignoro si hi ha alguna sortida. Clar, que no sé com vaig entrar en aquesta paradoxa mortal.

 La confusió cada vegada va a més.

  Però la confusió no és ni dolenta ni bona. La confusió és l'aroma, el perfum, l'essència d'aquesta vida.

D'aquest viatge,

 ¿D'aquest naufragi vital?

  Els dies cada cop passen més i més de pressa. 

                                                           I cap on van? 

Sovint sento el tic-tac dels rellotges, mentre segueix la travessia, la recerca, l'odissea, el dolç desastre...

   Dies de boira i riures salvatges. Perquè riure és l'única cosa sensata que es pot pràcticar en aquest laberint d'arena i preguntes de metall.

Sento el tic-tac del calendari que em precipita cap a un abisme que no té fi, que no té principi.

   El més segur és que principi i fi siguin la mateixa cosa

Dani T. D. 26/12/2020