EL CAMELL TÉ UN DUBTE DE MADUIXA

Aprenc a esperar

sense massa esperar

i, el desesper

horitzó enllà es perd.

Ja no tinc pressa

i em trec la disfressa

cobrant la despesa

que el temps destensa.

Aquest temps

de plastificats fems, 

entre banderes avorrides

i expressions oprimides.

Mentre els dies

un a un finen,
mentre les nits

afinen crits.

Els crits sords

on les paraules d'or

llauren la seva por

per no sentir tant de dolor.

I a poc a poc

es va de pressa de pressa

entre el tedi

del medi,

entre l'alegria

i la tristesa,

i aquesta meva follia

des de la màgia

de tota energia.

Dani T. D. 15/3/2020