CURIOSA SERP

A vegades em busco i em trobo canviat, però segueixo sent el mateix, o això em sembla.. Començo el dia pel final, i em vesteixo de bus.

Exploro la realitat més qütidiana. La trobo que és tota una extranya criatura. Una bèstia que té cinc caps i quaranta cames i sis coma sis sexes (que caxonda la realitat). Jo, des de la meva escafandra, prenc nota de tots el que els meus ulls veuen. Aquestes notes em serviran pel me vagatge, o jo qué sé, si voleu que us  digui la veritat... Encara que la veritat...

La Veritat, m'han dit, jo no he vist, que la Veritat es una serp que sap l'idioma del pensament. Una Serp que treballa d'animadora sociocultural, en les oficines de l'ànima de cadascú,  que com quasi totes les ànimes estàn tellades pel mateix patró, però si de cas  això ja ho explicaré en altre ocasió.

  Ara tornaré a la realitat.

 La realitat es un réptil que s'arrossega per terra. O, millor dit, és una serp que ens obliga o ens convida o arrossegar-nos per terra. I per què ens arroguem per terra? No ho puc explicar, encara estic prenent notes.

Prenc notes constantment, i a l'acabar el dia, llegeixo les notes qui anat prenent durant el dia.

És curiós, però el més interssant del dia es quan lleixo aquestes notes. És aleshores quan me n'assabento del que realment he viscut. I m'ho passo pipa. Llavors quasi sempre arribo a la mateixa conclusio, que tot i res és una  fantasia increíble, inclós la bèstia de la realitat. Perquè qui sap si en el fons un realment està viu.

Dani Torralba, 28/5/2015

EL TEATRE DIARI DE LA MEDIOCRITAT

  Un dia més t'aixeques, és dimecres, tens mandra d'anar al currar. Penses que la societat està molt mal futuda, i per culpa d'un pallo que va mossegar una poma del arbre del bé i del mal, Alà a !la puta calle! A partir d'ara atreballar tots cabrons!!!!!!!-va dir un Déu empresari. Però qui és creu aquest conte, aquesta enganyifa??? 

La cosa és més sencilla: l'ésser humà és IMBÈCIL! Mira que haver de treballar per viure, la resta d'animals no treballen o, sinó mireu els polítics i els bisbes.

  Malgrat tot aconsegueixes passar per la dutxa, vestir-te, acomiadar-te de la teva dona i anar al destí tan temut: l'oficina. I això que t'has de sentir afortunat, i això que... Encara que avui vas l'exerci de capgirar-ho tot. Mentre vas cap a la feina vas caminant observant el carrer, pensant que tot pot canviar inesperament. Que en veritat no vas a treballar, participes en un espectacle que triomfa arreu del món. Ja fa uns vint anys que interpretes al mateix oficinista, però cada dia ets un oficinista diferents, o al menys ho intentes. I la veritat és que ho aconsegueixes. Aparentment els dies són mediocres, s'assemblen un dia amb els altres, un es cansa de si mateix, però s'enganya i a basse de Gelocatics i cubates amb Whisqui de Nothifixis més que res per tirar endevant, o això creu ell que tira endavant. Estàs fart de tan progressar i de ser còmplice de la mediocritat més inmediata, on tu mateix ets la imatge i el careto. Precisament per això decideixes capgirar la mediocritat, fer-la vivible, transgressora, inquieta, y salvatge. Et proposes encarar els dies com si siguessin festius, riure més començant per tu mateix, cantar quan estiguis treballant, no parlar tan de tu, escoltar més, agraïr que puguis respirar encara que estiguis en la trista oficina, convidar a cafè el malparit del cap de ventes i parlar-li sobre Don Joan de Mozart, per exemple, clar que també pots parlar del micos de la selva -que s'assemblen als de l'oficina-, perquè estàs fart de parlar sobre els millonaris unineuronals del futbolistes i d'altres foteses que son sempre les mateixes coses que no t'aporten absolutament res.

  Capgires la realitat, perquè ho pots fer, perquè s'ha de fer, perquè si vols viure mil vides en una només depén de tu mateix.

 Dani Torralba, 26 maig 2015

BLUES DE LAS ACERAS GASTADAS DEL CORAZÓN

Otra vez el infierno en la calle,

otra vez, los recuerdos del olvido

otra vez, cuando vuelvo ya te has ido

otra vez, el suspiro en cada detalle.

Una vez más repito despeinadas tristezas,

una vez más, la lujuria del paladar del tedio,

una vez más, la soberbia de las certezas,

una vez más, el vicio en el monasterio.

Otra vez me levanto para tropezar,

otra vez, me resucito en otra vida,

otra vez, un ateo que se pone a rezar,
otra vez, la inexorabilidad en cada medida.

Una vez más esta juventud que no me cansa,
otra vez más la irrealidad de las situaciones,
una vez más, las fiera la música amansa,
una vez más, de todo y de nada, hasta ¡los cajOnes!

Dani Torralba, 24 de mayo de 2016

ALTERNANCIAS DEL VACÍO

La sutil imposibilidad

de conocer nada,

propicia la ignorancia

más rentable y asumible,

mientras los diques

de esta post-moderna sociedad

alimentan los canales

de la razón más transparente.

Y el tiempo pasa veloz

a lomos y al galope de los caballos 

programados por vías digitales,

manipulando así los vacablos

de las ideas que ya nacen

sincronizadas y envasadas

al vacío;

para que ningú contribuyente

se atreva en poner en cuestión

todo este tinglao

tan civilizado,

lleno de automátas al servicio

de un deseo plenamente globalizado

que siempre garantice

una más que fingida satisfación.

.Dani Torralba, 21/05/2015

UNA JORNADA CUALQUIERA

  A veces hay días en que la vida queda suspendida, y su tiempo se aparca sobre las aceras desgastadas del deseo. Toda ilusión queda inválida, haciendo reposo indetermanido en el hospital del Desamparo. A pesar de todo la existencia de uno prosigue como una inercia que se va empapando de  mediocridad por los cuatro costados, con esmerada sutileza por supuesto, que se ensucia las patas por el polvo tóxico de la rutina más sosticada...

  Para descansar uno también puede aprovechar para darse un baño de multitudes, y pasear por uno de los muchos centros comerciales, en dónde en un supermercado escogido al azar (cuya marca no nos queremos acordar) se hace con un alma envasada al vacío. Una experiéncia absolutamente religiosa.

  Más tarde, ya en casa, el televisor encendido se encargará de dictar punto por punto lo que hay que pensar, lo que hay que sentir, a quien automáta votar para que la democracia parezca un estado plenamente demócrata.

  Y la vida del contribuyente-esclavo post moderno continua como las cosas que no tienen mucho sentido.

A veces puede ser cada dia si uno renuncia a la imaginación.

Dani Torralba, mayo, 2015

HI HA DIES DE RES

Hi ha dies completament buits,

sense portes obertes, dies

en que no tinc gens de ganes

de tenir ganes

de res.

Dies amb el cor ple de sorra,

de peus fatigats 

d'anar enlloc,

de petons que es sequen

en la gola.

Jornades de paraules

disecades,

d'oficines absurdes,

de deures canalles,

de destins cretins

que ofeguen el porpòsit

de tot camí.

Setmanes que duren anys,

anys de cartró

que deformen el pantagrama

de la melodia

de la vida.

Hi ha dies en que no

m'importaria despertar

mai més, dies sense sentit

més o menys com la resta

dels dies...

Malgrat tot

son dies en que s'ha de riure

més que cap altre dia,

no sé sap mai quan la mort

pot venir.

.Dani Torralba, 19 de maig 2015

EN LOS HUESOS

Sueños en los huesos

cruzan desiertos

en busca de un poco de vida

antes de la muerte,

lejos de tanta ley idiota,

lejos de tanto deber gris y decadante.

Días en los huesos

que viajan dentro

de bañeras voladoras

sin rumbo fijo,

naufragando las horas

de espera que ya no esperan nada.

Libertad en los huesos

que ya sólo se mueve

al compàs del postor

que le de más o menos

para ir tirando por este cementerio

tan civilizado y moderno.

Cultura en los huesos

de tanto comer los platos

cocinados por la Ignorancia

más sutil y Legal; esa

que vigila los pasos

de cada preso que yace

ya muerto ante cualquier podrida pantalla.

.Dani Torralba, 15/5/2015

TRISTEZAS ALEGRES

Destino roto y bello

nace por enesima vez

de una muerte tierna que

se pone a repirar

para fingir que es vida.

Días de tristezas alegres

transcurren a través

del cable que cruza

un abismo entre

el azar y el deseo.

Y al final vuelve

a ser un principio

que se disuelve

en la velocidad

transitada por

un corazón lleno

de sangre

que no se cansa,

y se cansa,

de soñar

bien despierto.

Dani Torralba, 14 març 2015

SOM LLENGUATGE

  Al venir al món aprenem a parlar. Descubrim un lleguatge que, de pas, ens descubreix un món, món que el fem a mida (al menys ho intentem duramt tota la nostra vida). A mida que el nostre llenguatge es faci més ric, entenedor i clar, el món ens resultara més fascinat. Es pot dir que nosaltres al formar part també d'aquest món, també -d'alguna forma- esdevenim llenguatge. De fet pensem perquè parlem, clar que també pensem perquè parlem. Podriem dir que si parlem malement, pensem malament? Podria ser. Però què és pensar bé o malament? Clar que malament i bé no deixen de ser dos paraules. Dos paraules que respresenten dos conceptes ben diferents. Aquestes diferències vindràn marcades per les particularitats (culturals, hereditàries, credencials) de cadascú. Això és interessant que passi, és la tendència de la evolució itinerant del viure més quotidià. Serà interesant sempre que vingui acompanyant d'un contex crític, en la reflexió de la persona en qüestió.

Dani Torralba, maig 2015

PANTALLAS ASESINAS!

Pantallas electromagnéicas

que hipnotizan y de paso

 idiotizan,

cicatrizando

las almas callejeras, sintéTicas

y caseras

que van y vienen

con los ojos cosidos

a canales digitales

que adulteran

la nada más inmediata.

Vampiros transgénicos

inventan reglamentos

desmocrÁticos desde

los edificos más emblemáticos

y de paso omiten y reparten

encuestas entre los anóniimos

cuerpos hambrientos

que se abren paso

por los mercados

translúcidos

y emergentes.

El mundo va más rápido

sin dejar de ser la misma esfeRa,

¿quizás más deteriorado?

Tal vez.

Días ausentes

de un Díos que hace

ya tiempo marchó

para no volver.

O quizás, tal vez, jamás

existió.

Aunque si existiera

qué garantia habría

para que todo este inventó

llamado mundo

tuviera algún sentido...

Dani Torralba, 12 de mayo de 2015

DONEM PER SUPOSADES MOLTES COSES

Donem per suposades moltes coses. Pero viure és un canvi constant. Per exemple, ens fem una personalitat a mida, un ego en definitiva per poder relacionar-nos amb la resta del món, però fins quin punt som nosaltres mateixos? No sé si m'explico, el que vull dir és que les coses mai son el que son. També cal dir que un se sent pessionat, d'alguna o d'altra manera. Busquem l'acceptació dels demés, formar part de la tribu, que ens estimin i totes aquestes coses.Bé, molt bé, però la vida és molt més que això. I sovint ens en oblidem, o ens fant que se'ns oblidi. 

 És natural que volem una feina, amics, una família, fills, amor... en resum una vida normal, o acceptable. Però fins quin punt volem la normalitat? I per cert que és una vida normal? El cap i a la fi tot bé de que s'ha d'acomplir una norma, o això se suposa. I està bé, en el fons tota civilització es basa en això. Però també tenim la capacitat d'anar més enllà, i de fer tota normalitat una cosa extraordianària i, ja de pas de viure.

  Perquè es tracte de viure, o no?

Dani Torralba, 7 de maig de 2015

TAMBÉ SON NECESSARIS

Dies de boira que també son necessaris

per lligir, per exemple, un llibre amb les pàgines completament blanques,

per caminar del revés i acabar en cap concret final.

Dies de dubtes despentinats

desfets de preguntes que dissequen l'ànima

ensopegant per un destí completament nàuFrag.

Dies completament deserts

en que també és fa necessari caminar

encara que sigui a les palpentes, entre la boira.

Dies de res, buits de vida,

plens de passes neguitoses

al voltant de perilloses qüestions.

Hores de llum completament fosques

per avançar sense avançar gens ni mica,

per reconquerir certa innocència,

i viure una mica fora de la vida;

refrescar-se per tornar a seguir somniant ben despert

fins al final,

suposant que hi hagi clarament un final,

que aquesta és una altra.

.Dani Torralba, 6 maig 2015

DE LA MÚSICA I LES GANES DE RIURE

Els dies passen com peixos voladors,

m'inventen les paraules del pensament,

avanço i no sé cap on

caçant alegries esporàdiques en l'aire.

Aquesta ciutat relliscosa m'ofereix

diversions de tot tipus,

realitats que em desitgen

un destí mortal i mig de mentida.

Els anys em vesteixen senyor

de bromes apreses de memòria

i els rellotge m'enreda

un dia més amb dos anys de retard.

A voltes la mort em pica l'ollet

i em recorda que d'ella tampoc

jo no m'escapaparé, però

no li tinc gens de por.

No sé com he pogut arribar 

fins aquí. Clar que també

ignoro completament 

si he d'arribar algún lloc.

A a la fi tot és atzarós

i tampoc té tanta importància,
tret de la música
i les ganes de riure
a cada instant
fins la mort
més iròniCa.

Dani Torralba, 5/5/2015

PER UNS MOMENTS

El cel avui és de lloguer

i tot son presses per anar enlloc,

les paraules floten desordenades

per l'espai de la realitat

més gràvida, despentinat

els pensaments més impensables.

Els polítics tenen una banyera

plena de buidor coagulada

al cervell; però això no 

és gens greu, perquè

les Estadístiques Imprevisibles

ja s'encarreguen de suggestionar

a la ciutadania

amb urnes plenes de bombes de sabó.

Mentre les meves passes avui

perdent de vista el desti,

per uns moments.

 El cas és que

la vida continua en el seu tarannà

com una cosa sense importÀncia

Malgrat tot estic content

 de continuar respirant,

rient i dansant,

 la resta no té

tanta importància.

Dani Torralba, maig, 2015