RIURE I ESTIMAR

 A dia d'avui ja han mort més de 330 palestins en dotze dies, segon a diari d'avui. És aburd. Ja sé que ja vaig parlar d'això l'altre dia, però m'idigna, perquè les víctimes son el poble.

 No vull prendre partit de cap vàndol, perquè no crec tampoc que hi hagi en cap conflicte, bons i dolents. Al menys en una línia tan clar. I tampoc és tracte d'aixó. Ni tampoc caure en la ingenuïtat al fer una reflexió fàcil al dir que les guerrers algún día d'aquest s'acabarant perquè no porten enlloc (que es podien acabar per sempre!), accepte pels guanys de certes borses internacionals, les que fan possible que el sistema capitalista segueixi establert, regulant així les existència de la població més "civilitzada". Però Israel podia cedir una mica. D'acord que aquest poble ho passat molt malament a al llarg de la historia, però coi les coses es parlen, sense nessecitat de tantes bombes que volin pel cel. Però clar com tenen el recolçament dels EEUU, el gran imperi de la nostra era. Que d'acord, portem texans, mengem Hamburguese, portem els nostre fills al cine a veure pelis de Walt Disney, i ens comprem discos del genial Spreengstenn gracies a ella.. Però no tot son flors i violes. Per enèssima vegada, com sempre s'imposa la llei del més fort. I això tampoc és, perquè cal respectar a les altres civilitzacions, cultures i maneres de fer.
La fi mai justifica als medis. I el que es tracte es de viure, i la millor manera es conviure, perquè no estem sols en aquest món. I la vida es breu.
Cada cop que encenc la tele i escolto i observo les notícies sobre aquesta mena de conflictes, que moren nens en uns bombardejos a una platja mentre jugaven a futbol, que un avió amb 300 passatgers es abatut amb un coet per rabietes entre pobles, o bestieses per l'estil, me n'adono conte que la meva pròpia vida caireix absolutament de sentit. Es tan fàcil matar. És tan fràgil la vida...
El millor que puc fer doncs és riure i estimar fins al meu darrer dia en aquest tant desconcertant món

Dani Torralba, juliol 2014