FRAGMENTS D'ETERNITAT

Ja farà úns tres mesos que em vaig morir. Sí, així com ho escric. Em vaig morir davant la tele al costat de la Conxita, la meva xicota, mentre estàvem veien El Marit De la Perruquera, una pel.lícula de Patric Laconte. Em va fer tanta ràbia morir-me, que vaig esforçar-me per dissimular, i la Conxi no va notar res. Res de res, com bé cantava l'Edith Piaff. Ara que per fi havia aconseguit una certa felicitat sentimental en la meva tant efimera existència, ara que ja podia viure perfectament, encara que en certes macances econòmiques, del teatre..va i em moro. I el cas és que un cop mort vaig sentir una pau increïble, com si m'hagués fumat un peta de quatre papers.  Aquell vespre, com tants vespre, vàrem follar. Collons! si ho arribo a saber em moro abans. Quins claus, déu méu! No havia sentit tan plaer en la meva miserable existenxai. I la Conxi que no parava de cridar. Semblava la Mònica Taronger:SOBREVIUURREEEEEEEEEEEE! Un mica més i venen els mossos d'esquadra. A partir d'aquell vespre estic mort, i viu a l'hora. Bé, estic més mort que viu. Durant aquest temps he estat reflexionant, he arribat a la conclusió que ens ho montem molt malament. La vida no és cap cursa i menys cap obligació. Viure és un plaer per sobre de tot. Però com la meitat del temps vivim de portes enfora, al creure que s'ha d'aconseguir una sèria de coses per ser feliç, ens oblidem del realment important: viure plenament cada instant, posant tots els sentits. Viure cada dia com si sigues el primer. Viure fins la mort més caxonda. Perquè en el fons morir és un punt i seguit. Doncs mai hi ha finals, ni princips que ens limitin.

Dani, febrer, 2011