viernes, 27 de marzo de 2015

CUANDO SOMOS ALGUNA VEZ

Bordeando las fronteras
del yo tan ficticio
harto de empeñarme en
sacarle algún que otro beneficio.

Dando vueltas por la playa
de mi ser arenoso
¿no será algo venenoso
esa manía que aspira a la felicidad?

Vagando al son
de la melodía de este azar
tan de repente tan ruinoso, 
Y tan naufragado al fin.

De repente mañana ya es hoy,
el airo transparente,
el tiempo de verdad,
el único tiempo que somos,
si es que somos alguna vez.

Dani Torralba 27/3/2015.

sábado, 14 de marzo de 2015

EL NOSTRE GRAN OVIDI MOTLLOR!

  Aquest any fa vint anys de la mort de l'Ovidi Motllor. Un genial cantautor y actor català, d'origen valència. Un artista en tota regla. Les seves cançon plenes de reivindicacions, de poesia y de vida segueixen sent vigents més que mai. Un escolta encara els seus discos, i comprova que la veu d'Ovidi està més viva que mai. En vida, els uns i els altres, van tractrar d'ofegar la seva veu. Ovidi no convenia perque deia veritats com a punys, i cantava amb les entranyes. Era un lluitador, i la seva principal arma era la paraula, posant de manifest, tal com deia Gabriel Celaya, que la poesia es una arma cargada de futuro. De tan en tant em poso algun disc de l'Ovidi, i puc comprobar que encara em parla d'aquest món tant injust, i alhora tan meravellós. D'aquesta vida tan bonica i alhora tan miserable. L'Ovidi mai va interessar el poder i, ara menys. Encara que facin veure que no. Era molest per la dreta, però incomode per l'esquerra. I Ovidi avui hi ha coses que practicament segueixen igual.
Els rics son més rics, i els treballadors en el fons no som més que esclaus d'un sistema cada cop més desigual. La història de sempre, l'home és igual de miserable.

Per quatre dies que hem de viure!!!!!!!!
Dani Torralba, 14/3/2014

sábado, 7 de marzo de 2015

VIDA I MÓN

He tret unes reflexions d'un llibre  de Joan Carles Mèliche. El libre es títula Etica de la Compasión, i és molt interessant i recomano la seva lectura. És un bon llibre, perquè planteja preguntes al lector. Bé, com deia, aquestes reflexions, concretament una d'elles versa sobre que un està entre el món i la vida. I som món i vida, sovint som una barreja. I una barreja, segurament, mai mesclada, o quasi mai mesclada. Aquestes reflexions les he agafades del llibre,  i a partir d'aquí he començat a fer les meves discretes i també inesperades reflexions.
   Som vida i tenim una vida finita. Però també ens trobem en un món fascinant, encara que complicat. Un món que potser no esperàvem. Acabem  pertayen aquest món, cada vegada més "comunicat". Bé, això diuen. el que si veig es que gràcies (o per desgràcia)   la tecnologia fa més sòlid el món, bé per dir-ho d'alguna manera. O també podrien dir que la tecnologia, el simple de fer-nos la vida més còmode, també es incapacita cada vegada més, d'alguna manera. Estem més comunicats? Possiblement, encara que sovint ho dubto. Clar, que també estem cada cop més controlats per la resta del món, encara que el món també es una idea o concepte per ubicar d'alguna manera la nostre essència més civilitzada. Encara que el món també siguem nosaltres.
Però que passa amb la vida? Perquè essencialment estem vius i tard o d'hora morirem. I es més, comencem a morir immediatament després d'haver nascut. La vida és un espai de llum, ple de misteri i bellesa. Perquè algú realment sap què fem aquí? Segurement no, malgrat les més sofisticades teories y explicacion, que per cert es poden col.leccionar per fascicles cada fi de temporada, a través dels quioscos més propers.
   Viure és una odissea, una aventura, fer equil.libris, una travessia. El món, d'altra banda és com el cau de l'home, bé una casa per passar uns anys. També quan neixem comencem a formar part d'aquest món. I acabem esdemenint món, no tant per nosaltres, sinò per la resta dels familiar, amics, enemics coneguts i gràcies. Hi ha qui vol conquerir el món per acabar descansant i ser a la fi "feliç", com Alexandre Magne. Hi ha que des d'un principi vol gaudir de les coses senzill que li oferix la vida, com el sol, l'aigua i l'ombra dels arbre, com el cínic i bó d'en Diògenes.
   Sovint creiem, i ens fan creure, que hem d'estar plenament integrats en aquest món, per no ser uns destesos complerts, no dic que no, som civilitzas i ens debem a una sèrie de normes. Però això no vol dir que estem plenament d'acord en aquest món, i que la nostre vida sigui essencialment el món que ens envolta. Que si, estem condicionats, Ortega ja ho va dir, Soy yo y mi circunstancias, pero abans de tot tractava de ser ell, de viure. de descobrir al misteri. Les circunstancies potser estàn evocades al món. Aquest món que era pressumeix de ser tant tecnòligic, i d'alguna manera, efectista. Però compte que no ens ofegui la vida abans d'hora. i ens convertim amb uns morts vivens dansant segons els interressos d'alguna multinacions o entintat bancària.

Dani Torralba 7.3.2015

domingo, 22 de febrero de 2015

¡GRACIAS JAVIER KRAHE!

 Como dice Sabina en la película "La Vida Privada De Javier Krahe", "si este país fuese como a mi me gustaría que fuese Krahe seria un super ventas de discos". Yo lo reafirmo. Francia tiene a Brassens. Bueno, yo no soy francés pero también tengo discos de Brassens. Aquí tenemos a Javier Krahe, un genio de la poesía cantada. De la música que se escucha a sorbos. De los versos irónicos que se escuchan, se mastican, se digieren para hacer la vida más ligera. Como un sueño, o como algo divertido y placentero. Versos cantados como:

"La otra tarde fui a una iglesia
que era fiesta de guardar
me dio un ataque de amnesia
no podía recordar 
a quien coño fui a rezar,
yo que siento por Jesús
¡repelús!"
 .de Los caminos del señor, 1984
 o

"Me gustas democracia 
porque estás como ausente"

.Toser Y cantar, como citando a Neruda

Y esa canción que hizo de la Odisea de Homero, que cuando la escucha uno  es la delicia de los dioses, es como leer el poema de Homero en cinco minutos:

 "Yo que de Ulises he sido
de Penelope el marido
y me alejé de esa joya 
por unirme a Argamenón,
que iba a la guerra de  Troya
me pedía el cuerpo acción"
  
Gracias Javier Krahe, no sólo disfruto escuchándote en disco o en directo, pues te he visto en cuatro ocasiones, sino que aprendo. Y además recuerdas entre estribillo i estribillo  que hay que vivir riendo, no hay otra forma. En este mundo que a veces resulta tan ingrato continuar respirando. En fin ya sabeís por dónde voy, o no, por que claro luego pasa lo que que pasa. 

   El mundo está al revés, si un tió cómo David Bisbal es super ventas en discos y Javier Krahe no, algo falla. Sabina tiene razón. Sabina empezó cantando con Krahe, en la Mandragora. Grabaron un disco con el mismo nombre en directo junto  a Alberto Perez en 1980. De la Movida Madrileña, los más punks fueron ellos. Riete de Los Pegamoides, ríete de los Nacha Pop, ríete de los Futura.

Krahe sin duda es un fenómeno. Hombre culto, sencillo. Vale, no lo conozco personalmente. Pero soy devoto de sus canciones.
¡Gracias Javier Krahe!

"No sé tus escalas
por lo tanto eres muy dueña
de ir por ahí diciendo
que la tengo muy paqueña."
-De Un Burdo Rumor, 1981.

Y como dice Sabina en el disco de La Mandragora: "Ahora viene, el único el maravilloso, el de los dedos vertiginosos, el rock duro de Javier Krahe.

Escuchad a Krahe, id a sus recitales...Sereis mejores personas, sin duda!

¡Que se joda David Bisbal, y ya de paso el mismo Sabrina, con sus pectorales!



.Dani Torralba,  20 de febrero de 2015.

sábado, 21 de febrero de 2015

OTRA VEZ

Otra vez volveré a matar la tardes,
para salir corriendo hacia ningún lugar,
i sentir que todo es efímero,
sentir que somos instantáneos,
sentir que estamos vivos, más somos mortales.

Un día más, un día menos.
No se que hago aquí, no se a dónde voy.
Aprovecharé para cultivar la alegRía,
aprendiendo de la tristeza,
bailando contra la amargura.

Otra vez empezaré
a desaprender para volver a aprender
hasta el fin, hasta el NUNCA.
Y seré más niño día tras día
para escapar de las caras seriaS y asqueadas del deber adulto,
del consumismo civilizado y futurista
que sólo promete mierda enlatada.

Porque vivir no es consumir ni conseguir,
ni acumular, ni llegar a nada,
vivir es soñar bien despierto hasta el final.

Y en todo final tal vez
empiece un nuevo principio,
y si no empieza nada
pues ¡mejor!


Dani Torralba. 20 febrero, 2015

sábado, 14 de febrero de 2015

OTRO MILAGRO

  Otra vez me despierto y empiezo el día. Una sensación de irrealidad me penetra el espiritu, pero el cuerpo reacciona de un modo regular, reconociendo el ritual de la costumbre, la costumbre no tiene que ser un inconveniente. Al contrario.
Hoy es como ayer, pero diferente. El tiempo es como el río de Heráclito. Y la vida también, no deja de cambiarnos. Ya que somos cambio, como tal i comodice la genial canción de Bowie.
  Los días no dejan de ser pequeñas travesías que nos traviesan y nos sacuden entero, de la cabeza a los pies. Son pequeñas vidas en nuestra vida. Y quien sabe quizás despertamos para soñar a consciencia y danzar al compás de la melodía del tiempo, hacia el olvido más evocador. Sí, como otro milagro mundano y mortal.
Sí, todavia todo es posible y, lo mejor siempre está por llegar.

Dani Torralba 14 febrero, 2015

domingo, 25 de enero de 2015

SOM FINITS

Som finits, no durem per sempre
som fràgils,
Som pur sentiment i som agua
salada que en forma
de llàgrima
nàufraga  dolçament cap el mar.

Som llum, som una espurna
pura rialla
un accident,
un atzar en un desig
mig descuidat.
un espai en el vent,
o bé un vent en cap espai.

Som finits comediants
que ens acabarem morint,
i som la pura enveja
dels déus.
Som el cel i som l'infern
el principal assassi del nostre temps
en aquest viatge ple de llum
i d'ombra.

Som ara i aquí,
un teixit de sommins,
uns cabres boges,
uns ningús que creuen
ser algú
de tan en en tan o constantment.


Sí som finits
sortosament som finits.

Dani Torralba, gener 2015

ANSIOSES HORES

      Ansioses hores de plata planegen pel nou paisatge  d'un dimecres esgotat de res en concret, rebotant per les parets  d'un temp...