domingo, 20 de abril de 2014

SEMANA SANTA ¿DE QUÉ?

 No soy creyente gracias a Dios. Tengo una fe particular que me hace vivir y tirar hacia adelante. A pesar de todo vivo mis alegrías y mis miserias con cierta dignidad e intento no quejarme más de lo razonable. Aunque a veces me permito la licencia de bordear ciertos limites. Entonces pataleo, me deprimo, me tumbo, me busco, no me encuentro, he salido a ningún sitio, me siento solo, entonces intento sentirme acompañado y me compro un helado de whisqui o una cerveza. Resumiendo, que soy humano. Pero hay una cosa que se me escapa de todo lógica, los rituales de la Semana Santa. De acuerdo, lo puedo entender, es tradición. De 
acuerdo hay todavía mucha gente creyente, y hay que respetarla. Bueno, sí. Pero después uno reflexiona y todo le sabe a un contrasentido. Porqué una cosa es creer en Dios, y otra cosa son las religiones y sus ritos. De acuerdo, a mi no me molesta...de entrada. Pero  no voy exibiendo por ahí mi devoto ateísmo. Y lo podría hacer. Tengo carisma, y cierto don de gentes, si me lo propongo claro. Pues si uno se lo propone puede hacer cualquier cosa. Podría cultivarme una parroquia, por ejemple. Y recorrer pueblos, ciudades en domingos para convencer a la gente para que no creyera para nada en Diós. Que utilizara su fe en la vida de acá, Que no existe ningún Dios, a parte de Bob Dylan y Julio Cortazar. Que si acaso en el verano se pasara por la iglesia de su pueblo, porque se esta muy fresquito, pero nada más. Que lo del Papa es pura política. Y lo del Rouco es puro teatro. Que bravo por ellos porque dedicándose a lo que se dedican se ganan muy bien la vida y, que ojala ellos tengan fe, que tampoco lo creo. Lo que es una verguenza es que a estas alturas  de la democracia interrumpan un programa de rádio para conectar con el Vaticano (que por cierto, Vaticano rima con ano. De aquí lo de la pedastria ¿no?) I eso que aparte del catolicismo, hay más religiones. O se supone que es un estado laico, y parece que no. Parece todavía, en diversos aspectos este país no a avanzado mucho: catolicismo y fútbol hasta en la sopa, que esta es otra. Venga, maduremos un poco, si queremos una clase politica más demócrata, primero cambiemos un poco nosotros. Y así poco a poco cambiaremos la realidad.  Vuelvo a repetir que no soy creyente, pero creer en Diós es una cosa privada, que pertenece a la intimidad de cada uno, no hace falta exibir a ninguna virgen ni ningún ramo. Y si se cree en Díos que se demuestre a diario con los vecinos, con la gente, con los hombre, con las mujeres, con los niños, con los amigos, con los enemigos, con los indiferente.
  Hay que celebrar la vida diariamente, con fe. No hace falta creer en nada.Ni en Dios, ni en el futbol ni tan siquiera en ningún trapo como bandera. Hay que procurar ser persona y ya está y a vivir que son dos días!


viernes, 18 de abril de 2014

LA BELLA PERDICIÓN

Memorando las páginas de mi futuro,
alquilando por horas un corazón
desgastado por su uso,
conociendo de viva voz al olvido
más miserable y noble .

Alcanzando lo inalcanzable
en los pasos que abortan mis pies,
cansados de tropezar con el recuerdo
de tu mirada de fuego,
cuando tus ojos me dicen que no.

Inventándome por enésima vez
vivo y más joven que ayer,
recién salido del ataúd y
caminar estas calles y avenidas
de la ciudad de las preguntas doradas.

Siendo en cada aliento
por los cuatro costados,
sin pertenencias que encarcelen
los sueños del alma,
sin ataduras que aten.

Pues no se trata de llegar,
sólo hay que ir a dónde sea.
Naufragando con lágrimas de risa
en los ojos, amando hasta enloquecer
la bella perdición de esta vida.


Dani T. Abril, 2014

domingo, 13 de abril de 2014

TOT UN LATIN LOWEN PER L'ÀNIMA!

Estic llegint un llibre fantàstic que es diu La Depresión Y el Cuerpo d'Alexandre Lowen. Ho estic passant en gran. No vull que s'acabi (bé, l'he d'acabar, entre d'altres coses perquè el llibre no és meu, i l'he de tornar) Torno els llibres, perquè a mi m'agrada que els meus me´ls tornin, però bé, aixó dóna per un altre text.
  Ara seguiré amb el llibre d'aquest doctor anomenat Alexandre Lowen. Aquest bon home ens parla de la relació que tenim amb el cos  concretament quan ens deprimim. Tendim a viure molt mentalment i, descuidem el cos. Som sentiment. I el cos també és inteligent i quan no pot més, caminem més cansats. Adoptem postures inadequades. I comencem a no ser feliços, es a dir a no perseguir el plaer i perdem la fe. Perquè viure ha de de ser, bàsicament un plaer. Això ho explica a través de casos de pacients que han siguts tractas pel propi Lowen.
A gran trets una part del llibre tracte d'això.
  Després en Lowen reflexiona sobre la fe. I aquí si que m'he enlairat  com un globús aeroestàtic Clar, que la fe de que parla no té ningún caire religiós. Sino que parla de tenir fe a seques.
 Em considero una persona atea, però tinc fe. Fe en mi, com cantan en Lennon. Fe en els amics, en la família, en les paraules, en les cançons, en la soledat, en la bellesa en el sexe, en la llibertat, en l'amor en la màgia de la vida. ,fins i tot en la tristesa i en la mort (la meva i de la de la gent estimada).
Perquè sóc mortal. Sembla una cosa molt tonta i  fúnebre, però cal recordar-ho. Perquè quan neixem comencem a morir. I amb la nostra mort donem a pas a noves i fresques vides, que seràn en certa manera, una continuació nostre. Penso que el dia de la meva mort, encara falta molt, serà un gran dia!
Però això també és un altre història.
 M'ha fet molt gràcia també que quan parla de la fe explica una anecdota d'Antoine Saint-Exupéry, l'autor del Perit Príncep.En Sant-Exupéry era aviador, i en un llibre que va escriure Viento, arena y estrellas narra una vivència. Es veu que sobrevolant al desert, el seu avió va petir un accident, va sobreviure. Després d'esperar unes hores decidint amb el seu copilot que què feien, van decidir endinsar-se al desert a la rescerca de civilització. Van fer vuitanta quilòmetres en tres dies i van ensortir-se. La fe els acampanyava. Una fe còsmica que els feia moure. O potser era el Petit Príncep?
Potser la fe és mes gran que la vida.
Ara retornaré a la lectura d'aquest fabulós llibre. Acabaré amb un poema d'en Pessoa que m'ha vingut a la memòria, com un au de plomes de colors.El poema diu així:

Basta pensar en sentir
para sentir en pensar.
Mi corazón hace sonreír
a mi corazón que llora.
Después de parar y andar
después de quedar e ir, 
he de ser quien va a llegar.
para ser quien quiere partir.

Vivir es no conseguir.
                             Fernando Pessoa


   Perquè viure és gaudir i ser feliç!
Malgrant tanta estadistica llefiscosa i repugnant en aquest temps de consumidors programats i manipulats.
Dani Torralba, abril 2014.

domingo, 6 de abril de 2014

LA VERITABLE MENTIDA DE RES EN CONCRET

  A vegades m'aixeco del llit, em trec el cap i el guardo al congelador. Ho faig per descansar, o es simple inconsciència? Jo què sé! Avui en dia, quina casualitat, diuen que tot està al coco. Discrepo amb aquesta afirmacio. És més ho he comprovat, quan vaig als llocs sense el cap, reflexiono millor. Perquè serà? I jo qué sé. Paradoxes de la vida.
Sí, hem de tenir cap, hem de fer les coses amb seny, hem de pensar. Perfecte. Però és fàcil pensar? I què és pensar? Nosaltres en el fons pensem per nosaltres mateixos? O més aviat apliquem els pensaments dels altres?
  És curiós però quan em desentenc del cap em costa ben poc posar-ho tot, absolutament tot en dubte. Curiòs no. Ja que el lògic és el revés, o no dubtar mai, o no tenir dubtes mai.
 No sé tot és relatiu, és quan, per exemple, et preguntes si ets una persona feliç? Home (i dona), no és tan senzill. Depén quan i qui tu pregunta. Potser un està convençut i contesta que no perquè l'agafen  fent cua a l'Inem. Però aquesta cua de l'Inem, dos o tres persones més enlla, hi ha una dona que malgrat haver-se quedat sense feina, aprofitarà aquesta situació per aprendra grec clàssic i lligar amb el perruquer. A més la felicitat tampoc és cap garantia perquè la vida sigui la hòstia! És més, possiblement, en el fons, sigui un gran obstacle per viure. No sé el que vull dir exacament. Precisament per això escric, per averiguar-ho. Per cert, quan escric acostumo a treure'm el cap. És nota, no?
  Dani, abril 2014

sábado, 15 de marzo de 2014

LLISTAT DE PREGUTNTES (Clar que la respostes potser la té en Bob Dylan)

Què faig aquí?
Cap on anem?
És l'home un animal realment intel.ligent?
Hi ha vida abans de la mort?
És realment progrés el progrés de la societat humana?
Què vol dir madurar?
És convenien madurar?
Les guerres no seràn els negocis més rentables de les grans multanacionals?
La mort és la fi?
La vida és tan bella?
És bona la llibertat?
I una vida segura, no serà una paradoxa?
El futur existeix?
Creuen en Déu els bisbes?
Jo no, o sí?
No serà el diable un heterònim de Déu?
Déu és ateu?
La salud és tan important?
La ciència és una certesa del coneixement?
La vida no serà un somni?
Hem d'anar cap algún lloc?
És natural ser feliç?
He viscut altres vides abans d'aquesta?
Qui sóc?
He de ser algú?
Existeix el Destí?
Existeix realment en Jose María Aznar?
I l'Ana Ampolla?
És amor el que sento per tu, o es purament sexe?
No és el mateix?
Dubten els Banquers?
Arribaré cap algún lloc?
He d'arribar algún lloc?
Per què escric?
Per què visc?
Per què vaig morint?
Em moriré de debó?
Sé realment alguna cosa?
És la Caixa?
Per que hi ha tan fill de puta en les més altes esferes?
Ens manipulen els mitjans d'incomunicació?
Estic viu, o estic mort?
Per que tantes preguntes?
On vull anar a parar?
Per cert, estàs disponible?
T'agraden les cançon d'en l'Ou Vermell?
Me la vols veure?
Aquí, te la puc treure?
Et veuré demà?
Estarà el teu marit?
Per què ens compliquem tant la vida?
Salva'ns Bob Dylan!

Dani Torralba, març, 2014

domingo, 9 de marzo de 2014

LA COMPLICADA VIDA DE SER 2

Per dins sóc un peix, per fora un gos
per dins estic ben sol, per fora sóc una màscara de ningú,
Per dins em sento buit, per fora em parteixo de riure!
per dins estic ben lluny, per fora no trobo res.

Per dins estic viu, per fora estic mort,
per dins em trobo de viatge, per fora encara he d'arribar,
per dins sóc milionari, per fora : aneu a cagar!
pert dins encara m'he de nèixer, per fora ja sóc oblit.

Bategant entre l'entussiasme i el suïcidi
segueixo aquí i no sé el perquè,
però continuo en la dansa
de la melodia misteriosa
d'aquest generós desert anomenat vida.

Per dins no sé on anar, per fora no sé de que m'escapo.
Per dins sóc un pirata, per fora un nàufrag,
per dins un Latin Lover, per fora el Japerut de Noterdam,
per dins sóc la tortuga, per fora sóc el mateix Aquiles.

Per dins sóc la Blancaneus, per fora el nan rabiut.
per dins sóc  boig, per fora passo per equil.librat.
Per dins em mato, per fora escric.
Per dins vaig al cinema, per fora naufrago a l'oficina.

Per dins sóc un nen, per fora  reprimeixo tot gest espontani,
per dins sóc plenament lliure, per fora em crec civilitzat,
Per dins somnio ben despert, per fora sóc automata,
per dins escric aquests versos, per fora us els lleigeixo.

. Dani Torralba, març, 2014

sábado, 8 de marzo de 2014

EN L'ATZAR MÉS ESPONTANI

M'agrada anar caminant cada matÍ
a l'oficina
i observar els rostres anònims
dels vianats que es creuen
amb el meu tarannà més qüotidià,
i somniar ben desperpert
cap on van els seus detins
tant mortals i efímers
com el meu.

M'agrada viatjar en metro
i espiar les mirades callades
que van teclejant missatges
d'amor -o de cansada indiferència-
a través de sofisticats aparells
móbils
que es comuniquen
a través d'aparatosos satèl.lits
gravitant
a milers de kilòmetres
sobre els nostres insignificants 
clatells.

M'agrada imaginar
que quan camino o viatjo en metro
vaig a l'aventura
de l'existir més extraordinari,
des del viure més fantàstic.
Ja que en el fons
viure ja es desplaçar-se
sense deixar de jugar
ni un sol instant
el joc mortal
des de cada gest que ens proposa
l'atzar més espontani.

Dani Torralba, març, 2014

ANSIOSES HORES

      Ansioses hores de plata planegen pel nou paisatge  d'un dimecres esgotat de res en concret, rebotant per les parets  d'un temp...