TOT UN LATIN LOWEN PER L'ÀNIMA!

Estic llegint un llibre fantàstic que es diu La Depresión Y el Cuerpo d'Alexandre Lowen. Ho estic passant en gran. No vull que s'acabi (bé, l'he d'acabar, entre d'altres coses perquè el llibre no és meu, i l'he de tornar) Torno els llibres, perquè a mi m'agrada que els meus me´ls tornin, però bé, aixó dóna per un altre text.

  Ara seguiré amb el llibre d'aquest doctor anomenat Alexandre Lowen. Aquest bon home ens parla de la relació que tenim amb el cos  concretament quan ens deprimim. Tendim a viure molt mentalment i, descuidem el cos. Som sentiment. I el cos també és inteligent i quan no pot més, caminem més cansats. Adoptem postures inadequades. I comencem a no ser feliços, es a dir a no perseguir el plaer i perdem la fe. Perquè viure ha de de ser, bàsicament un plaer. Això ho explica a través de casos de pacients que han siguts tractas pel propi Lowen.

A gran trets una part del llibre tracte d'això.

  Després en Lowen reflexiona sobre la fe. I aquí si que m'he enlairat  com un globús aeroestàtic Clar, que la fe de que parla no té ningún caire religiós. Sino que parla de tenir fe a seques.

 Em considero una persona atea, però tinc fe. Fe en mi, com cantan en Lennon. Fe en els amics, en la família, en les paraules, en les cançons, en la soledat, en la bellesa en el sexe, en la llibertat, en l'amor en la màgia de la vida. ,fins i tot en la tristesa i en la mort (la meva i de la de la gent estimada).

Perquè sóc mortal. Sembla una cosa molt tonta i  fúnebre, però cal recordar-ho. Perquè quan neixem comencem a morir. I amb la nostra mort donem a pas a noves i fresques vides, que seràn en certa manera, una continuació nostre. Penso que el dia de la meva mort, encara falta molt, serà un gran dia!

Però això també és un altre història.

 M'ha fet molt gràcia també que quan parla de la fe explica una anecdota d'Antoine Saint-Exupéry, l'autor del Perit Príncep.En Sant-Exupéry era aviador, i en un llibre que va escriure Viento, arena y estrellas narra una vivència. Es veu que sobrevolant al desert, el seu avió va petir un accident, va sobreviure. Després d'esperar unes hores decidint amb el seu copilot que què feien, van decidir endinsar-se al desert a la rescerca de civilització. Van fer vuitanta quilòmetres en tres dies i van ensortir-se. La fe els acampanyava. Una fe còsmica que els feia moure. O potser era el Petit Príncep?

Potser la fe és mes gran que la vida.

Ara retornaré a la lectura d'aquest fabulós llibre. Acabaré amb un poema d'en Pessoa que m'ha vingut a la memòria, com un au de plomes de colors.El poema diu així:

Basta pensar en sentir

para sentir en pensar.

Mi corazón hace sonreír

a mi corazón que llora.

Después de parar y andar

después de quedar e ir, 

he de ser quien va a llegar.

para ser quien quiere partir.

Vivir es no conseguir.

                             Fernando Pessoa

   Perquè viure és gaudir i ser feliç!

Malgrant tanta estadistica llefiscosa i repugnant en aquest temps de consumidors programats i manipulats.

Dani Torralba, abril 2014.