CALOR I HUMITAT

  Fa calor i humitat. Vaig cansat. Els dies semblen idèntics, Sembla com si fes cada dia els mateixos moviments. De fet, els faig. M'aixeco a l'hora per arribar bé al meu lloc de treball. L'oficina on treballo és un espai escènic on no permet massa la improvisació. O sigui que es fa un teatre molt avorrit i sense massa contingut. 

Tot passa molt ràpid, massa ràpida...

 Vull sortir d'aquí i no sé com fer-ho, la veritat.

 Si algún dia surto d'aquest tan absurda oficina, em dedicaré a escriure, a pintar, a llegir i a viure, a visitar a les amistats i a fer-ne de noves. A improvisar en cada moment, fins el darrer alè.

Total, ja passo dels cincuanta. El temps cada vegada passa més ràpid i més ràpid (això ja ho dit, què pesadet!) I un se n'adona que la vida tot plegat, és una estona sense massa sentit. I un, se sent el mateix imbècil de sempre. Clar, què ser imbècil, pot tenir les seves aventatges.

  Quan arriben les vacances d'estiu, no sé ben bé què fer. M'entren les pors i les angoixes i em desanimo. Deu ser la calor que em fa més vulnerable. Arriben les vacances i no sé què fer ni on anar. Potser perquè no tinc ganes de fer absolutamt res. Crec a vegades que fer coses està sobrevalorat. I més avui en dia, on viure ja sé convertit amb un acte fet exclusivament per consumir, consumir i per últim consumir.

  Bé, sí que sé que faré: desconectar, descansar, relaxar-me. I escriure, pintar, anar a platja, escoltar a Rosendo i al Sabina,  masturbarme...amb aquesta calor???

 Estic desanimat, és la calor. I tornen les obsesions. El fantasma de la discapacitat. Tinc paralisi cerebral infantil, la parto en mi des de que vaig néixer. La porto allà on vaig, amb pas peculiar. Es pot dir que he creat una manera de caminar i d'expresar-me, i de pas, de viure. O jo qué sé!

  En el fons tot està al coco. La clau és acceptar-se (però costa tant...) i engegar a dida el món més estupidament convencional i hipocrita de merda. I fer el que un li doni la real gana, sense molestar a ningú, clar.

 No em puc queixar. He fet unes quantes coses i suposo que faré algunes més. Però a vegades, l'angoixa  i la por es volen apoderar de tot el meu ésser. I aleshores deixaría tot i potser no m'aixecaría mai més del llit fint que la dama pàl.lida em besés per darrera vegada.

  L'escritura, Cioran, Pessoa, Lou Reed, els Monty Paiton i la pintura m'ajuden a navegar per les aigues absurdes i turbulentes de la vida. I la lectura també. Ah, i la cervesa que em prenc a mitja tarda. I quan ballo al compas de People have the Power de la Patti, i quan em menjo unes avellanes, i quan quedo amb els amics, i quan medito cada mati, al menys cinc minuts, i quan vaig a veure al Brujo al teatre, i quan passejo sense rumb... 

  Això sí, malgrat aquest estat melancòlic, procuro prendre-m'ho tot amb humor. Perquè tot plegat la vida i aquest món no tenen massa sentit. I veure les coses a través de l'humor alleugera les merdes que arrossega un.

 I així quan la mort arribi, que em trobi rient.

Dani T. D. 29/6/205