EL SUBTIL ENCANT DE TOT DISCURS

   L`havien contractat per escriure els discursos del  nou president de la nació.

   Aquell nova ocupació laboral venia després de dos anys sense tenir pràcticament cap ingrés, almenys de forma regular.  Ja que havia sobreviscut a base de fer feinetes i de publicar algun que altre article en alguna que altre revista literària, o d’art.

  Es deia Gerard i aspirava... Bé, en veritat no aspirava pràcticament a res. Potser, es podria dir que el que menys li desagradava fer era escriure, encara que havia comprovat que per guanyar-se les garrofes escrivint, un havia de pencar de valent. Quan era més jove havia estudiat dret, per estudiar alguna cosa. No va acabar la carrera perquè es va cansar i va començar a desfilar per diverses feines on hi haguessin cadires còmodes per poder-se seure i descansar. Treballs que li van permetre sobreviure d’alguna manera.  També va procurar sempre que les seves parelles estiguessin sempre ben situades, econòmicament parlant, és clar. Encara que sempre podia tornar a casa dels seus pares. De fet, va tornar sempre que va poder. Els seus pares encantats de tenir-lo a casa ja que en Gerard tenia un encant especial.  Estava vist que no li agradava massa treballar, per no dir gens. Des de sempre s`havia convençut de que quan menys treballés un en aquesta vida millor, millor li anirien les coses. Doncs la felicitat complerta consistia en aspirar a fer el mínim possible. Passar-se la major part del dia estirat i aixecar-se tan sols quan fos realment realment imprescindible, i estirar les cames. Total, l’essencial és invisible els ulls, solia pensar. No direm d’on havia tret aquella frase. Encara que estava totalment convençut de que era de la seva collita. Ja que en Gerard era un bon lector. La lectura, quan és un plaer, no requereix gens d’esforç. Clar, que la lectura tan sols pot ser un plaer.

 

  Potser més endavant direm més coses sobre la vida d’aquets simpàtic penques.

 Ara parlarem de la feina que havia aconseguit per escriure discursos a un president de govern, del que aquí no desvetllarem el nom del president, per prudència. El que si que direm es que en Gerard  li importava un quilo de cogombres la política. Havia acceptat aquella feina perquè estava molt ben pagada. Potser massa i tot? De com va aconseguir aquella feina, és tot un misteri. Se sospita que algú es va equivocar de número de telèfon i van acabar  per trucar al Gerard.

  El primer discurs que va fer per aquell president de govern, era per inaugurar la legislatura. El discurs havia de ser clar i precís, i alhora també confús i ambigu. Havia de manifestar els seus propòsits per aquell nou govern, sense perdre de vista la seva ideologia. Aquí en Gerard es va perdre una mica. Perquè, quina era la ideologia d’aquell polític? Era socialista, sí. Però fins a quin punt? Perquè en veritat què volia dir ser socialista, sobretot en aquella societat on regnava cada cop més un capitalisme totalment ferotge i desproporcionat.

  A partir de cinc punts que li havien passat  des de la secretaria del govern, en Gerard va prendre boli i paper i va començar a fer un primer esborrany:

Senyores, senyors, ministres, companys, companyes aquí reunits em disposo a anunciar el que el meu govern i jo ens disposem a fer en aquests quatre anys que tenim per endavant. No serà gens fàcil, doncs tenim importants reptes a assolir. Aquest país ja fa temps que demana un canvi de dalt a baix, de nord a sud, i d’est o oest.  Hem de crear nous llocs de treball perquè el nostre jovent, i  no tan jovent, s’asseguri un futur. Abaixàrem el preu de la vivenda (això no ho assegurem, però bé no totes les promeses s’han d’acomplir). L’important és crear noves expectatives, i nosaltres som uns magnífics creadors de tota mena d’il·lusions. Ara el que necessitem, més que mai, és unir esforços per anar tots a una. I oblidar-se de les discrepàncies polítiques, sempre i quan les diferències siguin mínimes, és ha dir, assequibles per la nostra manera de fer i de governar.

 Déu sap que no hem d’avergonyir-nos mai de les nostres llàgrimes...

  Aquí en Gerard va deixar el bolígraf.  Es va posar dempeus. Alguna cosa no anava bé, i això que aquella darrera frase estava convençut que era bona. Ara, els socialistes creuen en Déu? El president del govern era creient? Segurament en la seva joventut havia cregut en Karl Marx, encara que el seu cosí, en Groucho era molt més interesant. La frase aquella que deia: sorgint del no-res, assolirem els alts cims de la misèria, era senzillament  genial i amagava tota una filosofia marxista. Si l’absurd governés, millor anirien les coses, aquí el cervell d’en Gerard es va aturar de sobte. Però, un moment, de fet l’absurd és l’únic que ens ha governat des de sempre. Aleshores va tornar al discurs que tenia entre mans. Es va asseure i novament tot va tornar a fluir. Li va sorgir de cop una oració genial que li serviria com a pont per passar a un moment especialment emotiu del discurs:

 De fet, l’home  no està fet per a la derrota. Un home pot ser destruït però no derrotat. Per uns moment es va sentir sentir plenament orgullós d’aquella frase. Es notava que era un autor llegit. Un autor de discursos. Bé, discursos... si només en portava mig fet. L’havia d’acabar. Encara tenia temps, així que va decidir deixar-ho i estirar-se una estona. No sigues cas que un esforç de més, l’estressés. Només eren les set de la tarda, però sempre és bona hora per anar al llit a descansar i meditar. O el que sigui. Així que es va estirar amb un llibre sobre pensaments de Marc Aureli, a veure si se li enganxava per fi alguna cosa. Va llegir tan sols un parell de pàgines fins que es va quedar profundament adormit.  

 A les dotze de la nit en Gerard es va aixecar i va anar cap a la cuina. Es va escalfar uns espaguetis i se’ls va menjar a la taula del menjador. Els va acompanyar amb un poc de formatge i vi. Per uns moments pensà en encendre la tele, però finalment canvià d’opinió ja que una frase sobtadament li va baixar de la segona planta del cervell: És una estranya pretensió de l’home voler que l’amor condueixi a alguna part.

  Aquella oració potser li aniria bé al discurs que tenia entre mans. Bé, seria qüestió de provar-ho. Però com posar-la per transmetre els objectius i la política d’aquell nou president? No deixa de ser tot un repte, es va dir.  Després de cruspir-se els espaguetis, va servir-se tres dits de wisky i va decidir finalment que acabaria per posar aquella frase en el discurs.

  L’endemà, sobre les onze del matí, Gerard estava acabant aquell discurs. Després l’envià per correu electrònic al Palau Presidencial. I ara només li calia esperar. Llavors va aprofitar per rellegir una divertida novel.la de Juan José Millás i descansar, naturalment.

  A mitja tarda li va sonar el telèfon. Una veu greu i molt supèrbia el citava a tal dia i a tal hora per arrodonir el text del discurs. Aquella veu li va avança que el seu treball era realment bo.

 

   Dos dies més tard, en Gerard es trobava al despatx del president del seu país. Una persona normal no s’ho creuria, però en Gerard com li relliscava tot una mica, no li va donar massa importància. De fet, aquella experiència va confirmar, el que creu: que qualsevol gamarús pot arribar a governar.

   -És tant bo, que estem pensant en oferir-te que t’encarreguis de tots els discursos dels membres del govern, a part del president es clar -li va dir el propi president en el seu despatx

  Gerard va sentir un dispar elèctric dins seu, com si li hagués saltat una alarma. Es  posar totalment recte, obrí plenament els seus ulls rodons.

-Però això comportarà molta feina

-Bé, i també més diners -va indicar el president.

Gerard es va quedar alguns segons pensatiu en l’espai d’aquell despatx

-Que hi algun problema? -preguntà el president.

-No, no...o...Bé ja m’organitzaré.

-Per la teva informació, si acceptés, tindràs dues col·laboradores. Una periodista i una lingüista

 En escoltat aquelles paraules, en Gerard va pensar en preguntar si aquell dones eren guapes i si estaven solteres, però va pensar que no tacava, Aquella situació era oficial i seriosa. A més, aquells eren uns temps on un havia de ser políticament correcte. Que pensaran de tu poca-vergonya? A més, pots acabar a la garjola amb una impertinència fora de text, es digué aquell escriptor de discursos.

-Què dius? T’has quedat petrificat i un pèl pàl·lid. Vols un vas d’aigua? Vols que truqui el metge? Aquí tenim de tot pel que pugui passar.

Finalment en Gerard va reaccionar,

-D’acord, accepto la feina.    

El president li va allargar el braç, i van encaixar el braç.

-Molt bé, Gerard, ara enllestirem al discurs. I després el meu secretari et portarà el contracte perquè el signes,

 

  Dues setmanes més tard, en Gerard, es trobava treballant en un text pensat pel ministre d’economia per anunciar les noves reformes del país. Havia començat a intimar amb una de les seves col·laboradores. En Gerard no ho podia evitar. Quan estava treballant no pensava en res més, però a vegades es saltava tota norma i s’enduia la feina al llit. Sobretot quan estava plàcidament acompanyat. 

  La col·laboradora es deia Amalia i era un excel·lent filòloga. Amant de la llengua i de la literatura, l’Amalia era una gran apassionada de la seva feina. Li agradava tant la seva feina, que des de sempre tenia la sensació que mai havia treballat en la vida. I aquesta sensació era com estar en el paradís. Precisament això va ser la principal causa que s’enamorés com una perfecte baneïta d’aquell personatge mig mandrós, trapella i encantador. De cop, haver ensopegat amb en Gerard va ser com una mena de revelació. Revelació que confirmava que aquesta vida s’ha de fer el que una li doni la gana.

  Va ser després de fotre un parell de claus amb en Gerard, on l’ Amalia li va deixar anar una frase que li havia vingut junt amb l’orgasme que havia acabat de tenir: Mira, Gerard, que et semblen aquestes paraules per  a un discurs; les nostres vides es defineixen per les oportunitats, fins i tot les que perdem.

  En Gerard es va quedar pensatiu. I finalment va dir a la seva futura esposa:

-I si ampliem el negoci i treballem també per l’oposició? Total, tot son paraules que, ben manipulades, qui importa qui les digui,  importa a qui van dirigides. Sempre que ajudin a resoldre gaire bé res.

  A l’escoltar aquelles sàvies paraules, l’Amalia va saber que en Gerard s’estava convertint amb l’home més poderós del món. I que la vida se li oferia com un paradís ple d’èxit, diners i passió.  Què més es podia demanar?

 

Dani T. D. 13/2//2021