FRAGMENTS D'UNA SONADA REVOLTA

Quasi ningú se'n recorda..
però pels voltants dels anys setanta del segle passat totes les paraules d'aquest món nostre van declarar-se en vaga indefiinida. Les paraules van escapar-se  de tots els idiomes, de tots els llibres, de tots els diàlegs, de tots els monòlegs, de totes les receptes de cuïna, de tots els discursos polítics, de totes les promeses, de totes les oracions, de totes les declaracións d'amor i de renta...i més coses que posades en aquestes lineas seria tota una clara invitació a l'eternitat. I això seria molt fatigós, ja que veus savies diuen que l'eternitat és una cosa totalment espantosa i gens recomenable.
   Les paraules es van tancar en un xalet que es trobava a Cambrils front el mar. Allà, dins d'aquella edificació van redactar unes urgents revindicacions dirigides als principals governants del món,  que aquests ja es preocuparien de difundir a les seves respectives poblacions. Aquests principals països eren tres (o quatre?): els Estats Units, Rusia, la Xina i provablement Andorra (o era l'Alt Emporda?)
Bé, qué més dóna...
  Les paraules revindicaven més contingut i  profunditat en l'utilització del seu us.
Que siguessin més independents i, d'alguna manera, poguessin agilitzar i enfortir més el pansament i part dels sentiments
Que s'utilitzensin sense por ni cap mena de complexes
La llista continuava amb altres tantes peticions...

  Aquells tres governats es van encarregar de recullir aquelles reivindicacions i comunicar-les als governats dels restants països. L'ONU va d'organitzar unes renions amb representants de tots els països del món per tal d'arreclar aquell  crisi paraulística de tipus mundial.
Mentre la gent estava absolutament desbordada. No es  podia fer res, re de re... Un s'havia de comunicar a través de tot tipus de sons, crits, gestos, gemecs, mimíca, silenci, expressions facils, mueques, sorolls, olors.... Es va passar malament ja que, entre altres coses, s'imprimien els periòdics, revistes i llibres sense cap mena paraula ni signe octogràfic . Es compraven els aliments (qui diu aliments diu medicaments, llapisos o pantalons) sense cap mena de criteri. En les escoles i universitats  van deixar de fer classes per falta de paraules. Els amants s'estimaven de forma macànica i sense gens de sensualitat ni passió. S'estimaven sense sentir absolutament res. Els programes de ràdio van deixar d'emetre programes ( bé, els programes de debat se seguien ementen. fins i tot amb més èxit). Però en general en els aparells radiofònics sol transmitien un xiuxiveix que mantenia el so transmarítim de les ones més còsmiques. Les esglèsies també van tancar les seves portes, ja que sense pauraules era inùtil tota oració per trascendir a cap cel, per més imaginari que aquests sigués. I tantes coses més que aquí no desvatllarem per faltar de paraules.
  Doncs quan l'autor, un tal Miquel Olar, redactava aquestes línies a tingut que deixar-ho correr per manca de mots i vocabulari, i s'ha adonat que la vaga de paraules encara continuava a hores d'ara...
  Sí, sí així com ho escribim. I si no mireu al vostre correu, facebucs i hòsties cibernètiques. Consulteu el mòbil, pregunteu a les vostres amistats, als veïns, coneguts, desconeguts, possibles enemics, als vostres amors, amants... O simplement atureu-vos tan sols un breus instants i tracteu de rumiar tan sols una mica, trobareu a faltar alguna cosa... i no es cap conya...

Dani T. D. 8/1/2019