EL VERITABLE TEATRE

  Aquell dilluns dia 7 de gener de 19.., en B va proposar-se seriosament (sense que arribés la sang al riu Llobregat) de desafíar al destí. Per això abans s'hauria de concretar que coi és el destí. Perquè pot ser tantes coses el destí ¿oi?... 
En fi en aquesta hstòria, per no allargar massa la cosa, direm que el destí és la senda que va marcant les petjades de hom o don fa cap a l'horitzó més seductor, prometador o ¿celestial (amb uns glopets de whisqüi)? En aquest cas B era un hom, encara que perfectament podia ser una don, o les dues coses alhora, que també podria ser.

  Per desfiar el destí en B, abans de sortir de casa, es va relaxar. Respirà quinze vegades pronfundament i es va ficar dins d'una caçadora, i amb un cop de porta i dues voltes de clau, va anar a buscar el tramvia. Un cop dins aquell  cavall de ferro mòvil, va tencar els ulls i va visualitzar el seu proper destí:

Vull tornar als ascenaris (no n'havia trepitjat cap en sa vida). I des d'allà dalt arrencar rialles, diversions i reflexions al públic més anònim, divers i anàrquic. Treballar tan sols un parell d'hores al dia, i quan ho faci tenir la sensació de no estar treballant. Perquè, entre altres, coses estic fart de ser un titella del meu propi destí i, de pas, d'aquest sistema tan llerdós. De naufragar dia sí, dia també, en la puta oficina de sempre. Estic fart de empassar-me les més boniques i prometedores mentides de sempre que em faig a mi mateix, quan em dic que algún dia d'aquest seré lliure i plenament feliç i només em limitaré a viure fins el darrer alè.

 Tot això pensava B, mentre el tramvia s'apropava a l'Oficina del Deure més Absurd i  anacronicament Rentable.

  Minuts més tard en B es trobava de nou a la seva taula de sempre, en aquell despatx de sempre, davant d'aquell màquina d'escriure de sempre. Els companys li felicitaren el nou any, com sempre. En B, per la seva part, tornà aquelles amables felicitacions amb un somriure d'orella o orella com mai en la vida havia somrigut. Aquell dia era el primer del resta de la seva vida (i de rebot, del seu destí). Al cap i a la fi també sabia que aquella freda oficina també era una mena d'escenari (o de cementiri???). Encara que sentía que cada dia estava més a prop de tornar a fer teatre del bó, o sigui de viure autènticament, sense cadenes de cap tipus.

Així que aquell dia, en ves de fer el que feia sempre, va començar a escriure aquesta història: al menys així si de sobte ve la mort, que em trobi somniant ben despert i rialler, va pensar en B mentre reia de tot i de res en concret com un perfecte foll.
Un company que, l'observava d'estranqui, va decidir de trucar urgentment l'ambulància, més que res com a precaució...

.Dani T. D. 7/1/2018