viernes, 12 de junio de 2015

NI CARN NI PEIX?

Un dia més em desperto en  el laberint de sorra. No sé que vaig encara aquí. Després de beure'm un cafè em disposo a continuar buscant la sortida a través d'alguna mirada, per exemple. O senzillament aprofitaré la boca de metro que em cruspeix cap al regne subtarrani, on la realitat es transaforma completament i de pas, constantment. Aquest món subterrani serveix entre altres coses, per viatjar a través del temps. Sense anar més lluny en una tarda de novembre de fa dos anys, vaig agafar el metro d'Urquinaona, en direcció A Fondo i vaig acabar en una matí dins del llit amb una antiga companya d'Universitat. Quin dia més intens, recorrent la seva pell. Semblava tot un dolç deliri que a vegades ens manifesta la pròpia fantasia del moment. Aquella noia, Marga, era practicament la primera dona nua que envoltaven els meus braços i els meus petons. Curiosament vaig arribar a tal màxima expressió de felicitat que vaig notar cert punxades de melangia, concretament a les espatlles, quan ja era la tercera vegada que dansava dins la Marga. De cop em vaig perdre pels llançols. Lentament l'alè de la dolça Marga, que per cert, des d'aleshores la duc al cor allà on em porten el meus peus, va desaparèixer i em vaig trobar amb un altre jo (sense deixar de ser jo mateix, és clar) al final del laberint dels llençols. Em vaig asseura al costat del meu altre jo, que per cert el molt cabró semblava molt més guapo que un serevidor. Estàvem tots dos asseguts en una terresseta d'un bar de la barceloneta, copartint una taula, un platet de gambes, un altra de patates braves i un parell de gerres de cerves. Allà, en aquells instants es va iniciar una suculent conversa amb l'altre jo que viu de lloguer dins del meu esperit. Clar, que això de l'esperit pot tenir molta conya, i el cas és que en té.
El que vull dir amb tot això és que tot està dins d'un mateix. El món no és posseble sense un mateix. Tothom i tatadona és un mateix. 
Però un mateix existeix de debó? I la resta del món és mentida? Veritat? Ni carn ni peix?
I la mort, és el final? I si és així,el final de què??????????


Dani Torralba, 12 juny, 2015

No hay comentarios:

Publicar un comentario

VIENTO HELADO

  Un viento helado ahoga el aire y las sombras pintan las esquinas de un invierno que viste una  rota gabardina. La futuro es un escupitajo ...