NOTES ANTI-BIOGRÀFIQUES I AUTèNTIQUES

Us confasaré que jo no sóc en Dani Torralba. Jo només sóc el que escriu  les seves històries, entre d'altres coses. Jo estic a dins del Dani i, no tinc identitat, no em fa falta...d'entrada (o de sortida). Simplement sóc i, em manifesto a través d'aquesta identitat. Com totes les identitats, la d'en Dani Torralba, és absolutament falsa. Vaja, de cap a peus, ancara que insòlitament legal.litzada. Entre d'altres coses perquè té el Certificat d'Astronauta, i això li permet caminar com un Diplodocus plenament domesticat per els senyals de tràfec: és un títol que dóna la casa d'Alba als cavallets de cartró que es compren la revista El Jueves, els dimecres.

En Dani Torralba és una màscara que està absolutament buida per dins, com també ho està la identitat d'en Felipe Gonzalez, la del Papa de Roma o la del escriptor Juan Jose Millás. Com la resta de les persones, com ells, com vosaltres, com els vostre germans, cunyats i sogres.

Tothom és fals, perquè sí. Perquè és més pràctic no ser i semblar-ho, que semblar el que veritat s'és. Naixem, o millor dit, ens neixen, i ens donen una identitat falsa que ens la creiem des d'un principi. Però un no és mai allò que fa ni el que representa ni tan sols el que arriba a viure. Un és i punt. No li cal res més. Jo escric a tráves de la identitat d'en Dani Torralba. I quan escric sóc perquè no em cal cap buida i mediocre identitat.

Sempre una contradició, i de fet o és. És com quan vivim també estem morint. Això no ho tenim en compte, però si ho tinguèssim més en compte, potser un altre gall catara, o heterosexual, o transexual. O simplement un altre Bustamante, que de fet hi ha dos (com a mínim) el que plora i el canta, o creu que cant. Clar, que tembé podríem dir, que canta les seves falses dots de músic.

No cal que m'entengui ningú. Ja m'entenc jo. I si no quina importància té? M'ho passo bé i punt. Invento altres i altres móns a través dels pots. Puc perfectament fer veure i de pas ser-ho, un vampir diabètic. Que com tots els vampirs viu de nit. La nit és jove i si un s'ho munta bé és lliga i és folla molt. Però rerament no follo massa, em canso. I a més el sexe està sobrevalorat. El sexe és una màscara. Sí, una màscara que és posa l'amor per no sentir-se sol.

I aquesta és un altra.

Tothom està sola. Però això no és dolent, és boníssim. Per això ens inventem una identitat, amb el sexe no hi ha prou. Sí, ens inventem una identitat per no sentir-nos sols. Per què, que té de dolent sentir-se sol? Què és sentir-se sol? En un moment donat pots perfectament està acompanyat, i sentir-te sol O escoltar un disc d'en David Bustamante i sentir-se sol. O ser el propi David Bustamante i sentir-te sol, entre d'altres coses perquè la teva dona fa masses anucis de xampú i no para de treballar. Es passa tota la setmana fora de casa. No para. No sap estar quieta, i això resulta ser una mica perturbador pel cèlebre cantant.

 Bé, no jo no sé què collons m'ha passat, aniré acabant. Entre d'altres coses perquè en Dani acaba de rebre una trucada d'una noia. He de parlar jo, doncs ell, encara que  vol quedar amb ella per besar-la, tocar-la  i parlar-li, no sap com fer-ho. Qué desgraciat!

Fins un altre nens.

Dani Torralba, 17-5-2014.

NO ÉS IMPOSSIBLE

 Aquesta nit passada pensava que ja n'estic fart de tan nacionalisme per una i d'altra banda i de tants polítics de merda! (tan a la dreta com a l'esquerra)

Que en el fons ni em sento espanyol ni català. Que posats a fer jo vull un país culte i lliure. Laic i sense bisbes que donint pel darrera. Un país modern sense festes que facin mal als animals. Un país on es parlés amb l'idiome que un li donés la gana. Un país educat, tolerant, parcipitiu, humà, igualitari, sense perjudicis d'inferioritat de cara a l'estranyer. Un país que plantés cara a aquest capitalisme tant inhumÀ. Un país lliure, on el futbol no fos l'únic esport. On fessin més universitats, biblioteques,teatres i cinemes i enderroquèssin i transformessin absurdes catedrals que paga el contribuent de peu, que no deixen de ser un culte a la sense-raó. Un país que traballés per la seva gent, vingués d'on vingués. Que no es gastés ni un duro en armament. Que és proclamés la república, la república de la gent del carrer. Que s'exportés xurisos de debó, som mediterranis, i tenim bons fuets i llonganises que es noti cordons!

Un país obert al mar, al vent, al món sense necesitat de fatasmes que ens governin. Amb polítics professionals que tinguin alguna cosa al cervell, al menys que sapiguin parlar clar català, castellà, anglés o fins i tot xinés, alemany no fa falta. Son massa...cap quadrats. Però és una opinió que consti. I que aques polítics que ens governessin creessin empresses del país, i garatissin una vivenda digna als ciutadans, que l'educació i la medicina fossin gratuites. Que les institucions fossin humanes, i no instrumens de repressió ciutadana. Un país que lluités perqué la dona definitivament fos una persona i que decidís, entre d'altres coses, abortar lliurement si ho creiés convenient fer-ho. Que l'esglèsia católica no tinguès cap poder i que pagués als seus impostos com tothom, i sinó que vagin al seu tan estimat Vaticà, o al cel, a veure si Deu existeix, qui sap.. Que la gent estimés com volgués. Que la dreta escoltés a l'esquerra. Que l'esquerra dialogués amb la dreta. Que els de dalts baixessin tres esglaons, que els de dalt pugessin cinc, i que es trobessin al tercer pis i s'escoltèssin. Al cap i a la fi ric o pobre tothom  se la casca i l'acaba cascant. Que tothom fos com li donés la real gana. Que la propietaT privada s'abolís definitivament. Que primer fos ser i en darrer terme tenir, però com a complement utilitari i prescindible. Qué és traballés el just: cinc hores al dia (ja sé que és massa!) i la resta del dia s'utilitzés per cultivar-se, divertir-se, gaudir dels sentits i viure en directe i de debó. Que la tecnologia fos simplement una eina i no una raó, la "raó", d'aquesta tan falsa i decadent vida moderna. Que cadascú s'acceptés tal com és. Que l'única bandera permesa fos l'alegria de viure cada instant fins la propia mort, que aquesta també té el seu grau de "caXondeo". Que la gent s'estimés més per devant, per darrera, de costat, de peu, estirat, de cap per bai, jo qué sé...  Que es rigués a tot arreu: a la dutxa, a la feina, a casa, a la plaça de l'ajuntament, als jutjats, a les escoles, als carrers, a l'autoscola, als night clubs, a les universitats, a la cua de l'atur, al supermercat, a la farmacia,  als funerals, als musseus, als casamens, als divorcis, a les manifestacions, al congrés, als mítings, als hospitals als concerts del Bisbal (quina gràcia que té el pallo)...

I com cantava Lenon, no sóc l'únic que somnia una cosa així. Sé que no és impoossible, de fet m'he posat a treballar per aquest somni escribint aquestes lines.

 Perqué sé que la vida no és un destí, és UNA FESTA DE LLUM!!!!!!!!!!!!!!
Perquè com deia Pessoa: "El dia que regni la humanitat, ja no fara falta cap tipus de civilització."

Dani Torralba, 11.5.2014

COM TOTS ELS TEMPS?

Temps díficils com tot els temps,
mentides que tenen la Veritat pel mànec,
veritat llogades per hores,
Polítics de paper de cera,
papas de broma que megen papas pratrocinades per màfies de Marssella,
intel.lectuals amb idees unineuronals,
fubtbolistes milionaris i sense estudis,
científics morts de gana,
poetes miserables dormint en caixers automàtics.

Temps de plàstics, dies virtuals, nits mecàniques,
drogues de diseny que s'intauren com les noves ideologies,
disvarats que son l'ordre del dia,
fantasmas al congres,
nacionalismes que omplen les butxaques de la gent amb promeses de fum i pà sucat amb alquitrà,
identitats que només són màscares,
màscares per amagar la por i la misèria,
treballadors que son esclaus d'un sistema de CACA DE VACA!

 Temps de boires, temps de vents de plom,
materialismes exagerats omplen als destins,
quan més es té més un és,
és un contibuent ple de marques al cap,  
és un XAI seguint al remat
sense criteri, sense valentia, sense ànima, sense vida interior, sense bogeria de vida, sense amor, sense llibertat!
La nova revolució
té que ser cap a l'interior
per conectar els esperits i recuperar certa humanitat
per viure de debó cada instant fins la mort.
I MORIR SENSE POR!

Aquest poema NO ÉS un poema,
són versos per alliberar-me
de no sé què.
Alguns sembla com si els hagués escrit abans, segurament.
Però la poesia ja té això,
la poesia és una oració
per ajudar l'ànima i el cos, el cos i l'ànima, tan se val
és el mateix.
No hi ha cos sense ànima ni ànima sense cos, tot és la cosmogoonia de l'ésser.

Dani Torralba, 20/5/2014

ENTRE NARACIONES

  Para poder navegar por las avenidas de la vida, me narro continuamente.

Y AL NARRARME me invento, suelo narrarme vivo. A aunque a veces sospecho que estoy muerto, a al menos no he llegado a nacer nunca, que también podría ser, sobrevivo entre la risa y cierta neurosis nada convencional, aunque vital.

Porque en el fondo ¿uno cómo está tan seguro de estar vivo? Es claramente una hipótesís, como casi todo. Vivimos gracias a las hipótesis.

Ay! es que no paro de narrarme. Y a veces me creo que soy alguien  y que ese alguien  se llama Antonio.

Y soy filólogo del silencio, una nueva rama del logos. Es que hay gente para todo en este puñetero mundo.

El silencio es una palabra. Cuando uno nombra la palabra silencio, por un instante deja de haber silencio, pero luego el silencio continua, si estamos alegados de cualquier centro comercial claro

¿Le tenemos pánico al silencio? Pues claro. Y es que el silencio impone, es la esencia del ruido y de la música, o sea ruido armónico.

Es cómo la nada. 

¿Que diablos es la nada? A parte de la segunda persona del singular del imperativo de verbo nadar.

Dicen los sabios, concretamente los sabios Hindúes que la nada es la esencia de todo. En verdad esta vida es nada. Interesante...inquietante. Es difícil de pensar este concepto en sí. Bueno, también podríamos preguntarnos que es pensar. ¿Narrarnos? ¿Discurrimos a través del lenguaje? ¿Convertirmos las necesidades fisiológicas en vitales palomas que acarician el aire a través de la voz?

Ahora me viene a la memoria un ensayo de Borges que giraba en torno de la metáfora. Y si no recuerdo mal en algún lugar de aquellas exquisitas páginas decía que ya la palabra como tal no deja de ser una metafora. Es decir la palabra árbol no es aquel árbol, por ejemplo. Pero lo representa. Y también podemos decir que las cosas existen en la medida que pueden ser nombradas, como aquella canción de Bob Dylan, El Hombre puso nombre a los Animales. Igual la vida en si misma es una metáfora que puede llegar a ser un bello imposible, que palpita mortalidad por los cuatro costados. O la muerte. La muerte, en el fondo es un concepto. Pero tampoco esta tan claro que uno muera, vale sí. Pero siempre muere para los demás ¿Pero y para si mismo? No lo sé, todavía no me he muerto, o al menos eso creo yo. Bueno, según la ciencia se acaba muriendo, claro que tampoco está tan claro. La materia se transforma.  Pero la ciencia en el fondo nunca es exacta  del todo. Se basa en la observación del hombre, y el hombre tiene sus limites. Pero bueno, eso lo dejo para otro texto. Interesante el reto ¿No?

De momento aún estoy navegando por las aguas de esta vida. Entre palabras y silencios. Músicas y ruidos. Entre el día y la noche. Entre mi corazón y tus manos. Entre la cirrosis y la sobredosis. Entre Dios y El Diablo. Entre Serrat y Sabina. Entre Alaska y Coronas. Entre la morena y la rubia hijas del pueblo de Esperanza Aguirre.

Que dios nos pille confesa2!

Bona nit!

Dani Torralba. mayo, 2014

COSES QUE EM PASSEN

 A vegades la vida sembla tan real, tan de debó, que un té la necessitat de desdoblar-se per poder suportar tal evidència. I mentre un va a treballar, l'altre també va a l'oficina però, per no fer absolutament res. I és l'altre el que es porta el mèrit i se'n porta les peles. Quins coloms!

  Això és el que em passa a diari. Bé, no exactament, em passa de tant en tant. El que sí us confesaré que com a mínim sóc dos a cada moment, més o menys com Sant Agustí.. Bé, a cada moment exactament no. Perquè la convivència és díficil  de portar en un sol cos. I ja sabeu com son els cossos humans. Sí, a primer cop d'ull semblen formosos, pràctrics, i sensuals... Però ens enganyem, naturalment. Un cos sua i es cansa. Té gana, té set, coga, pixa, té ganas plorar, de corre, de riure, de follar o de masturbar.se, o de vomitar, de no fer res. Que aquesta és un altra, perquè no fer res cansa un ou d'estruç. "Oju" no és moc de gall d'indi! Això és insoportable fer-ho tot sol, es necesita com a mínim ser dos. 

Per exemple, vas el cine amb un amics. Peró l'altra tu, es queda a casa llegint Guerra i Pau. I tu et va ràbia, perquè reconèixes que a casa s'ha quedat la teva part més interessant. Clar, que la peli que has anat a veure  és una d'aquelles americanes que a primer cop d'ull un es queda amb la boca oberta. Pels fectes especial i pel só extramadament exagerat, i perquè la noia de la peli està per morir-se. Però en el fons la pel.li a tu te la pel.la. Has anat perquè entre els teus amics va un tal Mari que esta per sucar-hi pà, a més no te parella. Tu tampoc tens parella, des de... des de  fa uns quaranta anys....fins aleshores la primera dona i la única dona que has tingut, sense tenir que pagar una bosa de quicos xurruca, és la senyora Manuela Buendia, la teva comadrona. Et va tracar molt bé, de fet el primer petó amb llengua te´l va donar ella.

I al final quan, després del coi de peli, aconsegueixes parlar amb la tal Mari, descobreixes que és una gran lectora i que el seu autor preferit és el Leo Tolvstoy. QUINA MERDA DE MICO! No saps lligar. Bé, de fet el homes en general no saben lligar. Sempre lliguen les dones...Però tu especialment ets un negat. Però no et dones per vençut i el final fas un darrer intent quan aneu a prendre una copa. Tu procures santar-te al costa de la Mari, però et venç´una profunda timidesa i només et limites a mirar-la, però ella no et torna la mirada. I et quedes sense mirada, i no tens més remei que tornar a casa amb un amic que t'acompanya, per por a equivocarté de cas.

I al final torno a casa cansat de venir d'enlloc, mentre el meu altre jo roman a la butaca llegint Guerra i Pau

i jo li pregunto com s'ho fa per tenir una vida de puta mare sense fer ni brot?

I ell serenament em constesta: tot és qüestió de priorietats...

Quins collons!

.Dani T maig, 2014

UNA METÀFORA QUALSEVOL

  Un dia em vaig despertar i el dia era una metàfora. 

En principi no sabia que cordons fer, aixì que vaig tancar als ulls uns deu minuts més. Després vaig fer el que faig sempre, per costum o per inèrcia. Vaig passar per la dutxa. I vaig sentir que l'aigua era una metàfora que segurament havia arribat fins allà per les ones electromagnètiques. Després em vaig vestir de mi mateiz, encara que els pantalons m'anaven grans, així que per no em caièssin em vaig passar una paradoxa, una paradoxa que havia trobat molt bé de preu a la botiga de xinesos de sota cosa. Vaig prendre un cafè amb dues paraules dolces i m'en vaig anar a la feina. Com aquell dia era una metàfora, vaig anar a gravar un disc.

El primer i últim disc. Però seria un éxit, era un disc ple de novetats en el món discogràfic, i de pas amb el món empresarial. Com que sóc un professional, de cap a peus, vaig gravar sis cançons en un sol matí. Aquelles composicions musicals m'havien sortit dels peus i venien del cor, bé menys una que venia d'un runyó. Pero aquelles cançons no eren més que sis metàfores que anunciaven que la vida d'un va en serio i al mateix temps es pura ficció.

   Vaig dinar un pollastre, patates fragides del temps, i un vi del Priorat (madin Xina)

 A primera hora de la tarda vaig anar al pis d'unes muses a  estimar i a dormir amb una d'elles. Aquella musa es deia Casiopea. Allà vaig estar uns set anys. Set anys somniant entre els plaers que oferien el cos i l'esperit de Casiopea.  Meditant, tal vegada vivint...jo que sé encara em seguia vivint la metàfora.

Després ja no em recordo de res, o millor dit no em vull enrecordar de gairebé res

Al cas es que avui he començat a escriure aquests línies amb l'esperança de que algú em pugui dir de que va aquesta metàfora.

Dani t, 4/5/2014

TODA UNA GOZOSA LECTURA

 El nuevo libro de Javier Sábada, Ética erótica, que acaba de publicarse, es una invitación a vivir desde los sentidos. Me lo he pasado bien con sus reflexiones y sus dosis de sabiduría. Este filosofo llamado Sábada utiliza un lenguaje  muy sencillo y a la vez rico. He aprendido, como no, mucho. He subrayado sus págínas (cosa que defiendo que hay que subrayar los libros, en lápiz, eh...). Probablemente dentro de un tiempo haré una segunda lectura. El libro también me ha preguntado muchas cosas, y me a abiertos puertas.

 La erótica se encarga de los sentidos en global. No sólo en lo sexual, que también. Porque la sexualidad es importante. Sin ir más lejos, cada uno de nosotros, es fruto del sexo. Que sea el sexo importante, no quiere decir que es lo más importante. Depende de la persona, es como todo al fin y al cabo. En una canción del genial cantautor valenciano Ovidi Motllor, decía aquello de: "Tot comença en un mateix". Pero bueno volviendo a la erótica, el filósofo propone y nos recuerda que hay que sentir. Gozar de cada instante. O se sentirso vivo. Y eso es interesante, sobretodo en estos tiempos de materialismo que a menudo roza lo inhumano. Y hoy uno es más bien un consumidor en potencia que otra cosa. Hay que sentir. Y hay que sentir sin miedo, y sin necesidad de ir a la farmacia. "Deme pastillas para no soñar", coma canta Sabina.
Es un paseo también por la imaginación, por la sensibilidad, por el erotismo, por el humor. Por cierto cuando el autor habla del humor, nos dice que: "La etimologia del sentido del humor tiene su origen en el latin bumor, que quiere decir "húmedo" o líquido"
Y más abajo:
"El concepto de humor  se basa en la doctrina de Hipócrates (siglo V-IV a.C) padre de la medicina, y según el cual estaríamos compuestos de cuatro tipos de líquidos que dan lugar a los cuatro temperamentos o estados de ánimo. No son otros sino el sanguineo, el flemático, el bilioso y el meláncolico"
No deja de ser interesante. También apunta que la risa es una cuestión de moral. Por eso un célebre obispo español que dicen que es primo del genial Poco Clavel no ríe nunca. Esto me recuerdo al libro de El nombre de la Rosa de Humberto Ecco. Esta historia gira en torno a un libro de Aristóteles que trata sobre la risa y cuyas páginas estan envenenadas. Matando así a cada lector que lea panso sus hojas, llevándose el dedo a la lengua cada vez que el rengón cambia de página.
  Y sobretodo Sábada nos recuerda que hay que darse a la buena vida. Gozando cada instante, pues cada instante esta lleno de posibilidad. De acuerdo que vivimos tiempos una mica fotuts, pero hay que cambiar la actitud. Uno no puede cambiar el mundo, pero uno puede cambiar cuando y como le plazca. Pero sin dejar de ser humano  ni solidario, que compartir también es un gozo y un estímulo para desarollar la ética de la erótica.
Ser felices niñas y niños.
Hasta la próxima

Dani mayo, 2014