QUINA CASUALITAT, LA VIDA!

 Com cada dia a dos quarts de nou l'Enric anava camí a l'oficina. Anava a peu. A L'Enric li agradava caminar. Era la segona cosa que més li agradava en aquesta miserable existència. La primera era... bé depén de l'època. Estaba entre el sexe, la literatura i el cava brut del Penedés.

   Aquell matí, com diàriment, anava a travessant els mateixos semàfors, les mataixes cantonades, els mateixos baretos. I també, com no les mateixes cares. Una d'aquestes cares era la d'una dona jove que li resultava estranyament atractiva. Aquesta dona sempre es trobava en el mateix lloc: en un portal amb  el posat d'esperar algú. Potser esperava un cotxe perquè la portés al seu lloc de treball. Quan va arribar l'hora de passar per davant d'aquella noia, l'Enric es va aturar al costat, i dirigint-se a ella va dir:

-Escolta que et puc fer una pregunta?

La noia es va sorprendre, però va moure el cap afirmativament

-Et semblara una barbaritat, però em preguntava si t'agradaria follar amb mi

Es va fer silenci. Les faccions de la noia es van envermellir, i a la fi.

-Escolta però de que vas? Ets un pervertit de merda!

Enric li contestar un pel neguitós, reconeixia que havía acavat de fer una cosa total absurda i fora de lloc, perà va continuar amb la seva empresa.

-Perdona, es que cada dia et trobo aquí. I em sento molt atret per tu. Sé que no son formes, però ho volía intentar.

-Assaltes a totes les noies sempre d'aquesta manera tant barruera ?

-No, si vols que et digui la veritat és la primera vegada. I no sé com he gossat fer una cosa així. Però perdona ja m'en vaig. No et volía melestar, ho sento. Fins demà, o no. O fins mai.

L'Enric va seguir el seu camí, però la noia el va atura.

-Espera, no tan ràpid. El cas és que m'has agafat d'imprevist i m'he posat tota calenta com una gata en zel. Si vols, a dues cantonades d'aquí, hi ha un hotelet. Anem a veure què passa.

-D'acord. -va dir l'Enric

   Seguidament es van posar en camí. L'Enric seguía a la noia. No van trigar ni cinc minuts en trobar l'hotel. Van entrar i demanaren una habitacíó. Van pujar en ascensor a la tercera planta i, abans d'entrar a l'habitació l'Enric va fer una trucada pel móbil avisant que aquell dia s'havia aixecat amb febre i amb tos. I que per tant no aniria a treballr.

-No et preocupis Enric, ja se sap aquets dies.... Ara dorm i tapat i posa't bé -li va dir una companya de l'oficina.

   Un cop plantats a la porta de l'habitació, les petites mans de la noia obriren amb les espective claus l'habitació. Instants després quan la porta va ser tencada, els dos es van desfer dels abrics. I es van trovar als peus del llit. Es van començar a tocar, timidament, com palpant el terreny. A mida que es trobaren comòdes es van anar treient-se la roba. Les boques van començar a besar-se o més aviat a menjar-se. Tenín gana, molta gana. Era la fam del desig. Un desig que anava escalfant motrors. Els dos cossos a la fi van caure sobre el llit, i ja estaven quasi despullats del tot. Els dos sexes es preparaven per la culminació o les culminacions. Les llengües eren dues serpents que s'arrossegaven per les terres d'un plaer indescriptible . I les mans no paraven d'acaronar i d'entrar en coves húmides i de recorre turons i cilendres de mel i escuma. I els planetes es preparaven per girar a l'hora. Tot estava en el seu lloc, com un complex diví i a l'hora díabòlic. El penis de l'Enric estava dur com una pedra. Era una fletxa de carn i de sang que ja buscava entrar en el paradis de la vegina humida i salada d'ella. Però abans va ser la llengua d'ell que va entrar delicadament en els llavis de la vulva d'ella. Suaument com un àngel de platja caigut de l'infern més dolç. I ella va començar a xisclar de plaer. De plaer que travessava el set mars, totes galàxies i rebotant per les parells esponjoses de l'infinit.

-Espera, un segon. Em poso la goma.

Ja dins de la noia, l'Enric va començar a moure's al compàs de les onades del mar. Al cap de poc canviar de posició. Ella a sobre, covalgant el seu penis cap al misteri de la creació  on es revel.la l'entrellat de tot aquest caos existencial com la bella essència del no-res. Aquell no-res com l'excusa més perfecta de tot alé de vida.

Van passar mig matí fullant. Gaudint com ningú, perquè el món -en aquells iunstants- era d'ells. Estaven vius, pnament vius, i així ho mostraven. Després aquells dos espontanis amants es van adormir, com dos angelets.

  Eren les dues de la tarda  passades, quan l'Enric va obrir ells ulls. De seguida va veure a la seva desconeguda amant que també estava desperta i el somreia.

-Per cert em dic Berta i, sóc ilustradora de contes per infants. Tinc trenta-cinc anys. Tinc novio, però com si no en tingues perquè...

-Espera, espera....no fa falta que ens expliquem la vida

-¿Per què no? Escolta, em sembla que és el mínim que podem fer. No sé, és que acabem de revolcarnos com animals, hem compartit fluits. Això és íntimitat, diria jo.

L'Enric va badallar llargament. Després es va aixecar. Es va posar els calsotets i la samarreta i, es va acomodar a una butaca que hi havia davant d'una finestra que donava el carrer.
-Jo em dic Enric Sanchis, tinc quaranta dos anys. Treballo en una empresa de Alimentació com admistratiu des de fa uns quinze anys. En les meves estones lliures escric relats i poemes. L'any passat vaig intentar suicidar-me, però no vaig poder. Vaig saber que em faltava bogería per matar-me, i em sobrava lucidesa, que no intel.ligència. Et resultaré un tio passat de voltes, és el que hi ha. Acabo de viure una experiència altament extroordinaria amb tu. No m'ho crec ni jo. No les tenís totes, doncs és la primera vegada que faig una cosa d'aquesta.
 Berta encara continuava estirada en el llit, tapada amb els llençols i el cobrellit.
-No t'ha sortit gens malament....Jo també és la primera vegada que faig una cosa d'aquestes. I la veritat és que ho necessitava. Això de fer una cosa imprevista, il.logica i totalment desorbitada és una de les coses més existants que he fet mai en ma vida. No sé si després d'això sortirà alguna cosa, ara m'ha entrant ganes de xerrar amb tu i de coneixe't, al menys fer-me una idea.
-Com vulguis, però a vegades son les paraules les principals causes dels malantesos entre la gent.
-Això és perquè no sabem parlar i menys escoltar
-O perquè hem perdut el sentit de la paraula, i tot neix en la paraules. Si no hi ha paraules no hi ha res. Si ho penses bé fins i tot el silenci esta fet de paraules.
-I parlant d'un altra cosa. Peruè et volies matar.
L'Enric es va quedar pensatiu per uns inbtants. Després va tornar
-No sé... és complicat. O senzill. El cas és que un día sents que tot el que fas no té sentit. Que la vida convencional que t'envolta és completament per degenerats mental i emocionals i que el suicidi tampoc està tant malament. El que passa és que....com t´ho diria matar-se implica una dosis important de bogeria i de vitalitat, negativament parlant és clar, que jo no tinc per desgràcia.
-O per sort, Perquè si l'any passat t'haguèssis llevat la vida no haguèsim fet l'amor d'aquesta manera tan apassionada i, no ens haguèssim conegut.
-Tens raó... el cas és que des de aleshores hem prenc la vida com si fos un salt mortal diari. Encara treballo en una oficina de caca de mandril. Però, m'algrat el meu pessimisme, estic fent progressos. No sé on acabarà tot això, però les aigües de la vida sempre acabant portant a bon port. I avui els teus llavis, el perfum de la teva pell, els teus pits, els teus cabells i ara les teves evocadores paraules m'han donat l'alé per seguir navegant. Després d'avui....
 La Berta el interrompre
-Mira, després d'aviu ja quedarem...O tampoc farà falta perquè sé que sempre estaràs en mi. Sempre que vulgui estar en tu, tancaré els ulls i aparaxeràs com un àngel del desig i del plaer més diví. Estimant cada racó del meu cos. Encoratjant cada batec del meu cor, donant alè a la meva ànima tan desorbitada.

(contininuarà...)