martes, 6 de octubre de 2020

FUGACES COLORES DEL AMANECER

 Fugaces colores del amanecer
despiertan la ciudad ansiosa,

entre promesas traspapeladas
y besos caducados que sabían 
a fresa y a limón.

Las manos del deseo se cansan
repentinamente de tanto agitar
corazones y huesos que,
recorren las calles y las avenidas
de las urgencias más
o menos afectivas.

Los destinos más anónimos,
al anochecer, se disuelven
en un vaso de aguarrás
al son de un rock ácido,
evocando un Lou Reed
envuelto en lágrimas realquiladas.

Mientras no dejo de desearte
incluso a estas horas
desde esta maldita oficina,
donde el infierno se mezcla con el cielo
y la tristeza se confunde
con una latente vitalidad
por enésima vez.


  Dani T. D. 6/10/2020

TAN FELIÇ...

 Inútils i bells dies fins al final

entre rostres de camells
i gallines voladores.

Mentre el món cada vegada
és un niu de merda,
fruït de la nostra tan propera
i efectiva evolució.

Un dia més vaig
a l'oficina del deure més idiota
on em sento tan feliç....

I mentre feinejo,
penso que estic estimant-te
sobre una daurada platja,
entre petons i caricies ben ardents.

I el temps més fictici
em va morint batec a batec,
mentre les noticies

no paren d'engendrar
una enèsima realitat imbècil i patètica.

Però estic tan feliç...


Dani T. D. 6/10/2020

lunes, 5 de octubre de 2020

FANTASMES DE TIFA I CUTRE DRETA!!!

 Fantasmes salvadors de la pàtria,

fantasmes que demanen sacrifici,
fantasmes que s'omplen les butxaques amb calers públics,
fantasmes que viuen de putamare!
Fantasmes tan fatxes com el seu tan merdós  i Borbònic adversari.

Fantasmes que no han treballat honradament
en sa puta vida!


Fantasmes que també son catalans (o espanyols a seques?),
fantasmes que enreden al personal
enlloc de fer política necessària i de la bona,
fantasmes que es follen cada vespre la sanyera
(i pel darrera!)
fantasmes que s'omplen les butxaques.

Fantasmes, 
fantasmes de tifa i cutre Dreta
que, en el fons, 
 els importa una GroSSa botifarra
la seva tan estimadiSSima
 Catalonia!!!


Dani T. D. 5/10/2020

domingo, 4 de octubre de 2020

ALTRES PANDEMIES

  Nacionalismes que son epidemias,

virus que anulen la llibertat més espontania
de cadascú, de cada persona.

Nacionalismes que aspiren a ser pendemia,
a imposar una manera de ser,
una manera de no estar obert a altres maneres
de viure, de ser, de pensar, de sentir.

Nacionalismes manipuladors, cucs invasius
amb idees nocives
que no toleren mai altres punts de vista,
que tan sols escolten el seu propi eco,
mentre es maten a palles
tot el sant dia,
sobretot en la Diada Nacional.

Nacionalismes com maleïdes pandèmies,
a mi gens em convencen,
vinguin d'on vingui….

Dani T. D. 4/10/2020

sábado, 3 de octubre de 2020

DESORIENTAT I LLIURE

Esperes buides en les butxaques,

dies que son deserts interminables,
llàgrimes llogades als caixers atomàtics,
nova realitat tan idiota com tantes.

A voltes ganes de poca cosa,
felicitat falsa i puta,
amors caducats i borratxos,
amistats hipotecades i naufragades.

Tot plegat, la vida és rara i dura,
tot plegat, la vida és un sospir.
tot plegat, sense sentit d'humor
viure no val gens la pena.

A voltes ganes de desaparèxer
per sempre més
i canviar de pell i de somnis.

I en una habitació 
retirar-se a escriure
aquest poema tan desorientat
i tan lliure.

Dani T. D. 8/10/2020



viernes, 2 de octubre de 2020

HORAS ESTRANGULADAS

 Horas estranguladas

 por las malditas esperas, 
me sorprenden un día más 
en esta oficina de cenizas 
y sangre plastificadas.


 Intento 
no perder la serenidad, 
aunque a veces 
se me hace difícil, 
pues en estos tiempos 
apenas quedan sitios
 dónde huir.


O si.

En fin, que habrá 
que sacar fuerzas
de dentro
 para continuar combatiendo molinos
y señores de gris 
con cara de Nadie.

Habrá que volver
a soñar bien despierto,
y recuperar el niño
que uno fue
y vivir
hasta el último aliento
sin filtros
y sin miedo.

Dani T.D. 2/9/2020

  

jueves, 1 de octubre de 2020

DESTELLOS DE VIDA

 Espero el autobús con Madame Bovary entre las manos. Su lectura me incendia el alma. Son las ocho y veinte de la mañana y el deber más

idiota y laboral me espera. La señora Bovary se aburre y su tendencia a soñar despierta le permite indagar en una nueva pasión más allá de las costumbres establecidas. En eso, el autobús ya llega. Cierro el libro y me preparo para entrar en el rectángulo móvil. Pienso en Enma, ella está más viva que muchos. Ahora mi rostro está ensimismado  pensando en estas y otras cosa, entonces mis ojos vuelven al libro, y sus páginas me conducen fuera de este destino mío tan ficticio y mortal, dónde la vida florece con naturalidad

 Más tarde, ya en la oficina ante un ordenador, me vuelvo a dar cuenta que todo y nada es una tonta confusión vacía y sin sentido. Madame Bovary me espera leyendo fuera sentada en un banco. Seguramente este leyendo estas casuales y traspapeladas lineas.

Dani T. D. 1/10/2020

NO TINC RES

 No tinc res o gairebé res per això sóc ric, molt ric. Només tinc aquesta brisa suau que ara em perfuma el teu dolç record entre el desig i ...