Quan Marie Curie va rebre la carta d’Albert Einstein tot convidant-la a pasar l'estiu a casa seva amb les seves filles, la científica no s’ho va pensar gaire i, practicament ja va començar a fer l’equipatge. Encara
faltaven uns mesos perqué vingués l’estiu. Marie aprofitaria aquells dies per
desconectar de tot. Sentia que, en certa
manera, la seva vida en el darrer any se li havia escapat de les mans. Havia
comprovat que la societat estava feta a
mida exclusivament per als homes. Per què hi ha tanta diferència, que s'hi pot
fer? I si hi ha alguna diferència ¿què?
Si entre els propis homes també hi ha múltiples diferències. La gràcia es troba
precisament en la diferència, pensava aquella genial científica
Marie Curie havia demostrat que les dones
poden ser tan intel.ligents i valentes com els homes. Es dedicava a la ciència
perquè era el que l’omplia de debó.
Encara que també hi havia les seves filles, i
el record del Piere que sempre l’acompanyaría allà on es trobés. En Piere havia sigut, sens dubte l’amor de la
seva vida. Havia sigut un home escepcional, no només un excelent científic,
sinó una persona generosa. La Marie ja no se sentia culpable de la seva mort.
Aquell accident mortal amb aquell cotxe de cavalls, havia sigut tota una broma
de l’atzar. L’atzar que a voltes, per no dir sovint, pren les regnes del destí.
Aquí Marie es va apuntar preguntar-li a l’Einstein quin paper pintar l’atzar en
la vida d'una i, de pas, de l’univers.
Potser és l’essència de tot plegat, ja que Déu no jugar els daus, però potser
juga al parxis o al domino ves a saber… I treure un sis per poder sortir de la
casella de sortida, sigui questió d’afinar amb la formula de l'atzar. Marie
sempre havia pensat que la ciència és la via més fiable per poder treure
l’entrellat de tot plegat, però també era conscient que la ciència estava
farcida de màgia i poesia. Tot i així, es sentia una privielejada al comprovar
que la vida, malgrat la seva duresa, era
tot un viatge fantàstic que valia la pena.
Les seves dues filles, l'Ève i la Irène, al
saber la notícia de les vacances d’estiu, es van il.lusionar. Descubrir les
terres Suïsses era com un viatge mitològic. La Irène, la més petita, va
fantasejar que potser trobarien algún unicorn, perquè havia sentit dir que en
aquell país tot era possible, doncs quasi tothom estava convençut de que Suïssa
era el millor país del món. I potser no s’aquivocaven. Per començar teníen
quatre idiomes oficials convivint entre sí, cosa que no estava gens malament. I
els suïssos teníen fama de no llençar ni un paper al terra, i això ja era
l’essència de tota revolucio.
Però encara
faltaven uns mesos per les vacances.
El viatge en tren va ser fantàstic. Madie
Curie havia preparat les tres malates amb coses pràctiques: mudes, vestits,
algún barret, llibres i blocs perquè les nenes i sobretot ella, fessin els deures. Una científica mai havia
d’abaixar la guardia, i menys en èpoques en que els ànims estaven especialment
baixos. Aprotaría també per desconectar de l’estrés que li havia suposat
aquella relació amb el seu ajudant. En Pau, un home casat. Malauradament havia
comprovat en la seva propia carn que ser dona era veritablement un suplici. A
una dona no se li permitia segons qué. Bé, millor dit, no se li permitia
gairebé res, mentre que un home podia estar casat i tenir relacions
esporàdiques fora del sant matrimoni. Fins i tot estava ben vist que visités
les cases de barrets. Perquè, és clar, un home home havia de calmar el seu
libid. Mentre que una dona (si no era una meuca professional) el seu principal
deure era estar disponible exclusivament pel seu home. I si no en tenía,
entregar-se a una vida sense cap mena
d'extranyes alliberacions. Què injust! La Curie estava convencuda que una dona
podia fer i desfer tant o més que un home. Els dos eran igual, l’única
diferència era la postura per orinar, i d’altres tres o quatre foteses que, ben
mirat, no tenien tanta importància.
El tercer dia de conviure amb els Einstein,
Marie Curie és va adonar que la dona d’Albert era infínitament més interassant
que el propi pare de la llei de la relativitat. De fet no podia entendre perquè
no li havien donat cap Nobel de matemàtiques a ella. I a sobre era un exel.lent
pianista. La pròpia Irène va caure rendida a les seves arts com a músic. Des
d'hores, la filla petia de la Curie va decidir que es dedicaria a fer concerts
de piano per tot el món.
Aquelles vacances tan merescudes per la
Marie, i les seves filles, eren també uns dies per renovar energies. Marie era
conscient que havia deixat enrere una vida, i després de les vacances era com
si comencés una altra completament diferent. En aquella estada la Marie va
conèixer una mica més aquell geni que havia revolucionat el món de la física, i
de pas, la relació que l'individu té amb
la natura. Sí, perquè Einstein acabava d'obrir una porta que revolucionaria la
concepció de l'univers. Efectivament Madame Curie va comprovar que Albert tenia
era un cervell ectraordinari sens dubte. Es notava amb la manera d'explicar les
coses més complicades, tot utilitzant un llenguange senzill i culte a la
vegada. També va comprovar que Einstein li interessaven diverses coses a la
vegada. Era un pou de sospreses. Aquelles dues figures cientifiques concidien que la cosa està en no perdre la
curiositat. Sí, la curiositat és la mare dels ous, solia dir Albert.
-No us
preocupeu, Madame Curie, que encara heu de demostrar moltes coses a la
societat. Encara que ben pensat les dones no estàn fetes per la ciència....
I a vegades certs homes no estàn preparats
per la inteligència, pensaba Curie. De sobte havia observat que Einstein també
tenia els seus perjudis i tics masclista. Sense anar més lluny havia anul.lat a
la seva propia dona Mileva. I allò per Marie era impresentable. Ja que Milena tenia
moltes qualitats. No va fer cap
comentari al respecte. Simplement que, bé ja sap, aquell encara era un món fet
a mida dels homes. Encara que si no fos per les dones... Tot això pensava madame Curie mentre caminava
per aquelles muntanyes suïces, acompanyada per les seves filles, l'Albert i
Milena.
Finalment ho havia tornat a fer: havia
lograt alliberar la radioactivitat d'un noble mineral. Només que en aquest cas
la radioctivitat es deia Albert. I l'essència del mineral pur de Relativitat es
deia Milena.
-Ja està, com és
que no m'he adonat abans! -es va dir la pròpia Madame Curie, i seguidament va
començar a riure tota sola com una boja totalment desacomplexada.
De sobte Albert
Einstein es va girar cap a la descubridora del Poloni
-De què riu si
es pot saber Curie?
-De res, de res
estimat Albert.
Dani T.D. 6/10/2019
En la memòria de l'oblit
Ya desafinan las promesas 
Enésimas eleciones. ¡Qué asco, no sé ya a quien coño votar. ¡Derecha e izquierda, todos son unos capullos integrales!, pensava Ramón desde su esceptecismo radical. Un momento: ¿se puede practicar un esceptecismo radical?, se volvió a preguntar Ramón. Entonces se produjo diez minutos de silencio. Diez minutos en los que Ramón intentó vaciar su cabeza para intentar meditar. Pero no pudo del todo, pues su cabeza la tenia bien llena de propaganda y otras tantos anuncios de colonias y casas de seguros. Y cuando decimos propaganda, nos refirimos a toda clase de propaganda. Porque hoy en día, ya se sabe, hasta las ideologías son propaganda. Para no decir las religiones: pura propaganda. Incluso uno mismo no deja de ser (en estos idiotas tiempos post-verdades) el resultado de la pura (o puta) propaganda recibida a lo largo (o corto) de su tan náufraga vida.
.jpg)
.jpg)
.jpg)